Una estona amb la Lyona: “vaig saber que volia fer cinema quan vaig veure Eduardo Manostijeras”
Marta Puig. Lyona. Va néixer a Esparraguera l’any 1979, encara que fa anys que viu a Barcelona. Diu que necessita molt la ciutat, però segurament la ciutat també la necessita a ella. Per talentosa, per entusiasta, per creativa, per inquieta i tastaolletes.
Els diumenges de la seva infantesa se’ls va passar asseguda en una butaca del cine d’Esparraguera, que duia el seu avi. Eren diumenges de sessió doble que han quedat reflectits als àlbums de l’escola, on li demanaven que dibuixés vinyetes explicant el que havia fet durant els dies de festa. Aquelles vinyetes són, en certa manera, un presagi del que ha acabat fent: cinema i il·lustracions.
Des que va acabar els seus estudis a l’ESCAC, ha realitzat alguns curts, però, sobretot, videoclips. Són més immediats, com ella, i emmarquen els seus únics entreteniments més enllà de la feina (que per a ella no és feina): el cinema i la música. Ha treballat per a Love of Lesbian, Lori Meyers, Mürfila, Maria Coma, Pau Vallvé, Beth o Anna Roig, entre d’altres, i ho fa per amor a l’art, amb totes les lletres, un amor que no para d’obrir-li portes.
Per què Lyona?
(riu). Tot ve del Fotolog. Fa set o vuit anys em vaig voler obrir un compte i no sabia quin nom posar-me, perquè hi ha moltes Marta Puig. Just aleshores acabava de tenir una mena d’història d’amor amb un noi italià que no s’havia pogut acabar realitzant perquè tant ell com jo teníem parella. Tan sols vam dir que ens trobaríem a mig camí dels dos, entre Roma, la seva ciutat, i Barcelona, la meva; és a dir, a Lió. Vaig voler posar-me Lyona pensant que, si algun dia ell entrava a Internet i buscava Lyon, em trobaria.
...I?
Res. Allò no va arribar enlloc. Ni he estat a Lió ni l’he tornat a veure.
Amb la infantesa que vas passar, amb tants diumenges de cine, gairebé estava cantat que t’hi havies de dedicar...
Sí, des de petita tenia molt clar que volia fer cinema. Ho vaig saber quan vaig veure Eduardo Manostijeras. Molts anys després, quan vaig acabar l’institut, vaig descobrir l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), me n’hi vaig anar a estudiar i em vaig especialitzar en direcció. D’aquí que em dediqui a fer videoclips i al món de la publicitat.
I, la vena del disseny gràfic, d’on et surt?
De ma mare, que s’hi dedicava. A mi m’agradava molt ajudar-la, des de petita. Amb 10 anys ja trastejava amb el Photoshop.
Per què et decantes pels videoclips, i no per un altre format?
Perquè m’agrada molt la música i el cine, i els videoclips són la barreja perfecta. Des de petita que tenia piles de cintes VHS plenes de videoclips. A més, és un format que m’agrada molt, perquè els rodatges són curts, de més o menys un mes.
Ets impacient, doncs?
Abans era molt perfeccionista, i cada vegada ho sóc menys, perquè ser perfeccionista vol dir no acabar mai, i, al final, has de tancar les coses. Jo necessito veure resultats ràpidament, no tinc massa paciència. M’agradaria escriure un llarg, però, quan penso que hauria d’invertir cinc anys de la meva vida per fer una sola cosa, no m’ho imagino. Sóc una tastaolletes. M’agrada fer una mica de tot.
Com va anar que produïssis el teu primer videoclip?
Va ser gràcies a l’ESCAC. Feia un parell d’anys que havia acabat els estudis i van organitzar un projecte que consistia a unir discogràfiques de Barcelona amb alumnes de l’escola. Ells ens donaven un cd i nosaltres havíem de triar un tema i presentar una idea per fer-ne un videoclip. Si al grup li agradava, l’escola ens proporcionava totes les eines necessàries per poder-lo realitzar. Per a mi va ser una sorpresa, perquè jo estava una mica deslligada del cine, de saturada que vaig acabar. M’havia posat a treballar en una botiga de fotos i, gràcies a aquest videoclip, em van tornar a venir ganes de rodar.
Qui va ser l’afortunat?
Vaig fer un videoclip d’un grup que ja no existeix que es deia Dedo, que em va encantar perquè era molt atmosfèric, i només d’escoltar-lo em venien moltes imatges al cap. El tema es titulava Momento cero. Va estar molt bé, perquè rodàvem en cine. Ja no ho he tornat a fer mai més. Sempre he rodat en vídeo, perquè és molt més varat.
A partir d’aquí, sempre t’han vingut a trucar a la porta...
La veritat és que sí. La Mürfila va venir perquè havíem estudiat juntes a l’ESCAC. Quan va treure el seu disc, es volia fer els videoclips ella mateixa, però es va adonar que no podia estar a banda i banda de la càmera. Després, els de Love of Lesbian em van trobar gràcies al Fotolog. Van veure les meves fotos i m’ho van proposar.
Saps dir que no?
Abans deia que sí a tot, però cada vegada estic aprenent més a dir que no, perquè no es pot arribar a tot. Vull viure tranquil·la i fer les coses bé.
Et deixen molta llibertat per treballar, o permets ordres?
No, els que volen que treballi amb ells ja saben el que faig i no em demanen res que se surti del meu estil. Sempre em deixen molta llibertat.
Aquest estil tan Lyona que tens és quelcom molt pensat o va amb el teu ADN?
Em surt així. És la meva manera de ser i de veure les coses. Mai m’han agradat les escenes espectaculars ni els efectes especials. M’agrada molt més el que és íntim i senzill. Vull expressar, comunicar, mostrar emocions..., i per fer això penso que han de prevaler les cares, les expressions, els primers plans..., més que no pas llocs espectaculars.
Quin cost pot tenir fer un videoclip?
Depèn. Jo n’he fet des de 0 euros fins a 10.000 euros, però el preu mig ronda els 2.000 euros.
On és el futur dels videoclips?
Jo crec que a Internet. Quan els faig, directament penso que acabaran al YouTube o al Vimeo. A la tele hi ha molt pocs programes especialitzats, i, malauradament, els que existeixen no deixen cabuda als videoclips més senzills, més independents.
Després de produir els videoclips, què? Manteniu lligams entre vosaltres?
En la majoria dels casos, sí, perquè repetim l’experiència, i vaig als seus concerts... Acabem tenint una amistat maca. Al cap i a la fi, són gent que admiro i no vull perdre-hi el contacte.
Tu tens una feina o t’ho passes bé?
Jo m’ho passo molt bé! Visc dels espots publicitaris i de les il·lustracions, i els videoclips són un hobby, perquè no em repercuteixen econòmicament. Mai hi guanyo ni un euro, però m’ho passo molt bé fent-los. Per això segueixo.
No tot es paga amb diners?
No! Fent videoclips experimento i provo coses noves que després em serveixen per fer espots. I també he de reconèixer que, de manera indirecta, els meus videoclips m’han servit de molt per fer currículum. D’una manera o una altra, aquesta feina sempre es veu recompensada. Si tens temps, enlloc d’anar a esquiar pots fer el que t’agrada.
Et queda temps per “anar a esquiar”?
No molt, perquè he de reconèixer que sóc bastant addicta a la feina, però això m’ha passat sempre. Quan era petita, m’estimava més estar al Photoshop que anar a jugar, i ara, quan tinc una estona lliure, em poso a dibuixar, perquè m’agrada més que qualsevol altra cosa. No sóc una persona de molts esbarjos. Potser els únics que tinc són anar al cine i a concerts. Aquests moments culturals m’agraden.
Què busques per inspirar-te?
El meu procés creatiu és molt estrany, perquè, de vegades, escoltant una cançó veig un paisatge; d’altres, presencio una escena al carrer i la trasllado a un videoclip; d’altres, miro una foto i m’imagino una història... No segueixo un procés definit, sinó que cada cop és diferent.
Quin és el “fill” preferit?
Del que estic més contenta és d’Universos infinitos, de Love of Lesbian, però no perquè sigui el millor o estigui més ben fet, sinó perquè cada vegada que el miro em segueix emocionant. A més, és el primer videoclip que vaig fer amb ells i va ser un rodatge molt bonic.
Què tens pendent?
No ho sé. Jo vaig fent, vaig vivint, sense marcar-me objectius. Reconec que, malgrat la meva impaciència, m’encantaria fer un llargmetratge o un documental musical.
Ara ja t’hi estàs acostant...
Sí, perquè estic col·laborant en un projecte que és com el somni de la meva vida: un musical escrit per Marc Rosich, amb música de Guille Milkyway, que està protagonitzat per la Beth Rodergas. Jo m’encarrego dels audiovisuals. Em fa molta il·lusió.
Apuntem-nos-ho a l’agenda! Es diu La dona vinguda del futur i està basat en l’espot de Neutrex. S’estrenarà al mes de febrer a Girona. Després estarà a la Sala Gran del TNC.
Entrevista publicada al número 24 de D'estil.