Abel Folk: un home de muntanya a peu de mar

Abel Folk. Alguns reconeixeran el nom de seguida, d’altres potser no, però el seu rostre segur que és identificable per a tothom, perquè ha omplert moltes de les nostres hores de televisió, cinema i teatre. Ell és de muntanya (té un apartament a la Cerdanya), però ens trobem a Roses, a peu de platja, perquè aquesta és casa seva durant un mes. Està rodant el telefilm Morir en tres actes, tot i que quan vosaltres, lectors i lectores, llegiu aquestes pàgines, serà ja al TNC representant Agost.

Parlo, evidentment, amb un dels actors més prolífics de casa nostra, amb un home tremendament mal·leable que va començar a exercir la professió (a mode d’oci) per pura casualitat. “Jo vaig descobrir el teatre quan tenia 13 anys i per casualitat. Mon germà estava fent una obra amb un grup del barri i un dia em van trucar perquè substituís un nen que havia de fer de figurant però que no hi volia anar perquè estava emprenyat. Així que m’hi vaig presentar jo, em van disfressar, vaig estar per allà i m’ho vaig passar de conya! A partir d’aleshores, cada any fèiem algun muntatge, després vaig passar a un grup més seriós i, finalment, em vaig apuntar a l’institut del teatre”.

D’aleshores fins avui han passat al voltant de 30 anys, i, tot i que assegura que coneix perfectament la sensació de no saber què li passarà demà laboralment parlant, no ha estat mai parat, probablement perquè “quan he intuït que em podia succeir, he generat coses”. Per això i perquè no li han caigut els anells a l’hora de fer el que calgués dins de la professió: ha fet de maquinista; ha col·locat llums; ha muntat decorats i escenografies; ha creat coreografies; ha fet teatre, televisió i cinema; ha fet doblatge; ha exercit de productor, de director, de guionista... O sigui, que és un tot terreny difícil de trobar. “He tingut l’enorme sort (o l’energia) de poder aprendre bé l’ofici des de diferents perspectives. Probablement podria dir que no sóc molt bo fent res, però, en canvi, sóc bo fent moltes coses; les puc portar a terme amb certa qualitat i solvència. De fet, he funcionat sempre així, i això em converteix en algú estrany, però és que necessito canviar de rol, girar 180 graus i fer coses diferents”.

De l’època en què estudiava a l’institut del teatre recorda que “als matins treballava d’aprenent de pastisser i, a les tardes, me n’anava a l’institut. Dormia dues o tres hores i, els dilluns, que era el dia de festa de la pastisseria, en dormia 24. Però va arribar un dia en què, quan tenia 18 anys, em va contractar la Núria Espert per fer una Fedra dirigida per Lluís Pasqual. El dia que estrenàvem a Barcelona vaig plegar de la pastisseria. El pastisser em volia donar una excedència perquè tornés quan acabés, però m’ho vaig pensar i vaig dir-li que no, que volia fer el pas, volia que la meva vida fos allà, volia treballar en aquell negoci, del que fos, però en aquell negoci”. I així ho ha fet, i de tal manera que sempre ha estat involucrat en més d’un projecte a la vegada. Ara mateix, a més de fer teatre, cinema i televisió, té una productora de teatre i una altra d’audiovisuals, el que li comporta pensar amb dos anys d’antelació, com a mínim. “És una roda que no pots deixar que pari”.

Li demano com s’ho fa, com aconsegueix fer rodar la roda sense deixar que pari ni un segon, i em diu que ha hagut d’aprendre a ser capaç de pensar en una cosa, resoldre-la, tancar la carpeta que la conté, obrir-ne una altra i anar fent. La paraula estrès no apareix en el seu repertori vivencial, almenys actualment. “Una altra cosa que he après en els últims deu o quinze anys és que no hi ha res que sigui tan important com per merèixer-se una obsessió. Penso que la feina l’he de fer bé i punt. Li he de donar la dosi de dedicació i l’atenció necessària; no més. Si no, apareix l’estrès, i l’estrès bloqueja. I el que tinc clar és que jo sóc menys creatiu i menys bo en tot quan estic estressat que quan no ho estic. Per tant, he après a treballar sense massa estrès, concentrat i posant-hi tota l’energia necessària, però mai permetent l’angoixa. El dia que vaig aprendre això, vaig ser molt feliç, de debò, perquè em sembla fonamental. És producte d’haver treballat molt, d’haver treballat molt estressat”.

1. 
2. 
3. 
4. 

Aquell dia el recorda perfectament. “Estava a punt d’estrenar Guys and dolls al Teatre Nacional i, en aquell moment, no era gens feliç: hi havia coses de l’espectacle i de mi mateix que no tenia gens clares. Quinze minuts abans d’estrenar la funció jo estava totalment bloquejat, estava convençut que era incapaç de fer-la, pensava que aquell dia m’ensorraria i que deixaria de tenir feina. Però, de cop, em va venir una idea al cap molt senzilla. En aquella època acabava de tenir la meva filla gran i vaig pensar en ella, en què l’havia d’alimentar tota la vida, en què no podia ser que m’ensorrés! Així que vaig començar a pensar com ho podia fer per actuar d’una manera que, com a mínim, no fos desastrosa. La idea va ser relaxar-me i, de cop i volta, descobrir que jo relaxat sóc capaç, com a mínim, de fer les coses correctament, em va fer baixar la tensió de cop. Aquell dia vaig estrenar com mai, relaxadíssim. Va ser genial! Els artistes tenim la tendència a pensar que, el que nosaltres fem, és el més important del món i, aquell dia, vaig descobrir que això és mentida, que hi ha moltes coses molt més importants. La meva filla és molt més important que la meva feina. El que haig de fer és posar la meva feina al servei de la meva filla, que no al revés. Des d’aleshores, cada vegada que tinc temptacions d’estressar-me penso en la Maria”.

La Maria és la seva filla gran, que té 14 anys. Al darrere, hi ha dos nens bessons de 12. Vull saber com compagina la vida familiar amb la laboral, i em reconeix que, de vegades, és complicat, i que l’estiu està essent una mica dur, tot i que assegura que no guarda la sensació, ni molt menys, de tenir la seva gent abandonada, perquè, quan no treballa, sempre està amb ells. De seguida li ve al cap una escena. “L’altre dia vaig baixar a casa. Feia una setmana que no veia els nens. Ells van tornar del cole i jo era a casa, i, quan em van veure, aquella abraçada que ens vam fer va ser molt xula. Era evident que ens havíem trobat a faltar...”.

Parlem del seu rol com a pare i ell es defineix com un pare dur. “Tinc clar que la disciplina és fonamental per a l’educació d’una persona; per tant, des que van néixer els meus fills, jo imposo disciplina, perquè crec que la tendència al salvatgisme de les criatures és tremenda, tot i que penso també que han de tenir, evidentment, espais de llibertat”. Ell, per exemple, li atorga molta importància a l’educació musical, pensa que “és fonamental per a l’estructura mental de les persones”, i que “ajuda a crear art, emoció...”. Per això (i probablement perquè ell no la va tenir de petit, sinó que la va haver d’aprendre de gran), a casa seva, ha imposat que els nens han d’haver passat pel piano.

D’amics, diu que en té pocs, però, en canvi, a condició de la seva feina, està acostumat a establir relacions curtes però molt intenses, i, si es tornen a trobar, per a ells és com si no hagués passat el temps. És quelcom que poca gent pot experimentar. “En aquesta feina nostra, treballem junts moltes hores i, amb el grup, ens fem amics (som amics!), però, molt probablement, quan acabem la feina, no ens tornarem a veure durant anys. Ara bé, el dia que ens trobem de nou, serem tan amics com divendres; serà com si el parèntesi del temps no hagués existit”. Aquesta és part de la màgia de ser actor, suposo, com la que fa que hagin d’entendre gent molt diferent a ells mateixos per poder interpretar i dirigir bé. “Això, el fet d’haver de ser sincer des de la sinceritat de cada personatge, no des de la meva; el fet de tenir la ment oberta constantment i d’haver de prendre una actitud un xic esquizofrènica, és un dels aspectes que em té més fascinat d’aquest ofici, i, a partir d’aquí, he arribat a una conclusió: que no puc estar mai segur del tot que jo tinc la raó”.

Acabem la conversa parlant sobre gastronomia. Ell, que pateix moltes intoleràncies alimentàries, és, en canvi, un gran grumet i un gran interessat en la cultura gastronòmica, un d’aquells xefs que gaudeix cuinant per als seus “perquè la cuina forma part de la història i és una manifestació artística, com la nostra”. De cop, juga a crear paral·lelismes tremendament plàstics, gairebé visuals: “els actors pretenem entrar dins dels nostres espectadors per emocionar-los i els gastrònoms i els enòlegs ho fan d’una forma literal per provocar una reacció emotiva”. Ell –em diu– ha sentit malenconia i ha rigut tastant un plat. “Com pot ser que em posi una cosa a la boca i somrigui?!”, es demana fascinat. “Al teatre, si perds la precisió un sol instant, no es provoca la màgia. Si en un plat hi ha un gram menys de sal del que hi havia d’haver, la màgia s’esvaeix”. Al final, tot queda en res o en tot, tot genera emocions.

Abel Folk, aquesta cara propera i familiar, aquesta veu que transmet seguretat i companyonia, és un home tremendament reflexiu, un home que ha treballat i que treballa molt (i que fa de tot), un home que té cura dels seus, que té un gran respecte cap al seu públic i que mostra un gran interès per la dimensió humana de les persones. En paraules seves, és molt perfeccionista i molt exigent, amb ell i amb els altres, però exerceix el seu paper des del “bon rotllo”, perquè creu en el sentit individual de responsabilitat. Li agrada parlar i es coneix molt bé. De seguida et fa sentir còmode. T’hi estaries hores conversant amb ell, perquè, de cop i volta, és com si t’estiguessin contant una encisadora història, una d’aquelles de la qual sempre en pots treure alguna lliçó profitosa. La seva: “que hem vingut a aquest món per intentar ser feliços, tots. Per tant, tot el que jo faig és per intentar ser feliç i per intentar que la gent que m’envolta també ho sigui”. I, mentrestant, al seu cap, la darrera novel·la que ha llegit, Una hereva de Barcelona. Li ha agradat tant que potser la converteix en un producte audiovisual. La roda no pot mai parar de girar...

Un home de muntanya a peu de mar que s’ha quedat sense poble
Abel Folk va néixer en una casa de la Farga de Bebié, una petita colònia industrial situada entre Montesquieu, Sant Quirze de Besora i Ripoll. Tot i que no hi ha viscut mai, hi ha tingut família i amics, però ara ja no hi queda ningú. Ni tan sols pot accedir a la casa on va néixer. Ens explica que “el poble ha anat resistint totes les crisis dels darrers 25 anys, però, de cop i volta, s’ha parat tot, i, arrel d’això, els pocs que quedaven vivint a la colònia han desaparegut, fins al punt que han tapiat l’únic pont que connectava el poble amb la carretera”. Ara, a la casa on va néixer no hi pot arribar; ha de deixar el cotxe a la carretera, travessar un pont i posar-se a caminar per la muntanya. És un poble desaparegut del mapa, un poble que l’any 2008 va deixar d’existir...

Però aquesta “història tristíssima” –que diu ell– l’ha saldat de la millor manera possible: ara, a Alella, el poble on viu des de fa uns anys, l’han acceptat com a fill. Aquesta fou la demanda que els feu als seus vilatans quan aquest estiu, durant el pregó de la festa de la verema, els va anunciar que s’havia quedat sense poble.

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 13 de D'estil.

Twittear