0 items
El meu compte

Adéu, estimat Barbablanca, adéu!

Aquest és el “Recordant...” que mai hauríem volgut publicar. Ha marxat massa aviat Martín Rodríguez, el carismàtic i estimadíssim bateria de Sangtraït, el “pastisser indomable”. El 3 de gener moria a causa d’un infart.

 

Al circ del rock-and-roll, l’altre cantó del mirall ens ensenya el pacte que vas fer amb el mercader d’il·lusions una nit de lluna negra. El jutge del destí ens ha deixat esquerdes, un forat al cor. No tornarem a escoltar les paraules d’un somiador. La furtadora d'ànimes, amb mans de cristall, va venir massa aviat per emportar-se’t, “pastisser indomable”, camí d'Hiperbòria, terra de vents.

Per a molts, eres el bateria de Rockson, Sangtraït, Barbablanca o Els Guardians del Pont. Alguns crítics t’han anomenat el millor bateria del rock català. Per a nosaltres, eres el papa, en Martín o el “tito”; el barbes, el pastisser, el germà...

 

“A la dècada dels 80, vas començar en el món de la música de forma oficial, però, en realitat, vas néixer amb la música a la sang”

 

A la dècada dels 80, vas començar en el món de la música de forma oficial, però, en realitat, vas néixer amb la música a la sang. Al mític programa televisiu Tocata, sorties, un dissabte a la tarda, amb un dels teus primers grups, per cantar el que és un himne per a molts altempordanesos amants del rock: Herederos del rock. Aquest grup, format per amics, era Rockson. En aquella època, treballaves en una pastisseria sense haver dormit perquè venies d’un concert. Era l’època en què ens pujaves al darrera de la Seat Trans i ens portaves a repartir croissants amb la música a tot volum. Sovint acabàvem a l’emissora del carrer Sant Llàtzer de Figueres, on posaven les teves cançons.

A finals dels 80, t’estrenaves gravant un disc amb un segell discogràfic català. Ja formaves part de Sangtraït, la mítica banda de La Jonquera, que, amb El senyor de les pedres, va obrir el camí a moltes bandes de rock en català, i que, a dia d’avui, és considerada una banda precursora. Tu mateix vas portar la maqueta del que després seria el seu primer disc. Promocions, sessions de fotos, entrevistes, nits lluny de casa... Tu només volies viure i gaudir de la música, que és el que feies cada vegada que pujaves a un escenari, a cada assaig, sempre que tenies una bateria al davant, perquè, a cada cop de baqueta, el que sonava era el teu cor.

 

“I la vida va ser justa, i vas poder viure de la música, el teu somni. I, durant uns anys, vas recórrer la geografia catalana i valenciana (fins i tot vas anar a Alemanya!) fent concerts”

 

I la vida va ser justa, i vas poder viure de la música, el teu somni. I, durant uns anys, vas recórrer la geografia catalana i valenciana (fins i tot vas anar a Alemanya!) fent concerts. Passàvem setmanes sense veure’t, però col·leccionàvem els retalls de diari amb qualsevol notícia del grup. També gravàvem les teves aparicions a TV3 en cintes VHS, sovint ratllades, de tant utilitzar-les. Si estaves de gira a prop de casa, omplies la furgo de fans adolescents per portar-les als teus concerts, i, un cop allà, ens introduïes i ens feies partícip del teu món presentant-nos cantants i músics d’altres grups, i, al final, deixant-nos pujar a l’escenari per seure davant la teva bateria.

L’any 91, vas passar a la història de la música d’aquest país per formar part d’un concert al Palau Sant Jordi tan multitudinari que va batre rècords. En aquest mític concert, amb els Pets, Sau i Sopa de Cabra, vam sentir com t’aclamaven 22.104 persones i com responien a cada cop de la teva baqueta. Aquell dia va néixer el “pastisser indomable”.

L’èxit va durar uns anys i, quan Sangtraït es va dissoldre, no te’n podies estar, de fer allò que més t’agradava: tocar la teva bateria, a qui anomenaves Excalibur. Això i anar en moto.

Precisament aquesta necessitat d’expressar-te a través de la música et va convertir en un guardià del pont amb excompanys i amics de sempre mentre conduïes un camió. Els concerts que fèieu eren de petit format, i els seguidors més fidels, els “pesats del barri”, com els anomenaves afectuosament, seguien el teu ritme i les noves cançons. Però tu no en tenies prou i vas decidir crear Barbablanca amb amics de tota la vida i amb el teu fill gran, digne successor del ritme vibrant que portaves a les venes.

 

“L’èxit va durar uns anys i, quan Sangtraït es va dissoldre, no te’n podies estar, de fer allò que més t’agradava: tocar la teva bateria, a qui anomenaves Excalibur. Això i anar en moto”

 

Amb el Sangtraït Simfònic, un regal per als sentits i per als més fidels d’una època, els seients del Teatre El Jardí figuerenc van perdre la seva funció durant dues nits, perquè vau aconseguir posar dempeus tots els assistents, que cantaven i ballaven les vostres cançons. Aquelles nits et van tornar a brillar els ulls com feia temps que no et brillaven; aquelles nits la teva energia va traspassar les parets de l’edifici i ens vas encomanar a tots el teu esperit indòmit, la teva passió i la teva manera de guanyar-te la gent amb un simple gest: el teu somriure.

Aquesta energia de què parlo és, per a nosaltres, l’exemple de viure la vida com un vol, malgrat els fracassos, malgrat els errors, sense mirar enrere; un exemple de rebel·lia i passió; un exemple del que és l’obligació i el sacrifici, perquè mai et vas deixar de preocupar per tots nosaltres, per la teva família, pels teus amics propers, pels teus treballadors o, simplement, per qualsevol que et donés el que tu donaves: amor i noblesa, i sempre, sempre, sempre amb la teva música de fons.

A estones, et sento a prop. I ploro per tu. Somnis entre boires d’un temps passat. T’estimaré sempre. Vola alt al país de Mandorcórovi. Quan hi arribem, vagarem per l’univers.

 

“Mai et vas deixar de preocupar per tots nosaltres, per la teva família, pels teus amics propers, pels teus treballadors o, simplement, per qualsevol que et donés el que tu donaves: amor i noblesa, i sempre, sempre, sempre amb la teva música de fons”

 

Text: Martín Rodríguez “Junior”, fill de Martín Rodríguez, i Ángela Castaño, neboda de Martín Rodríguez.

Fotos: Xavi Toral i arxiu familiar.

Article publicat al número 53 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top