Agustí Centelles: una vida a primera línia de foc

Quan em pregunten sobre el meu pare, el primer que em ve al cap és el dia que el vaig conèixer. La meva tia Blanca em va venir a buscar a casa d’un amic on estava jugant. Tenia set anys. Era el desembre de 1944. “Sergi, ha tornat el teu pare –em va dir–. Anem cap a casa, corre!”.

La primera impressió que vaig tenir en veure’l m’ha quedat gravada per sempre. Estava estès sobre el llit, amb els peus negres per l’efecte de la congelació, sense ungles; demacrat, fet un Cristo. Res a veure amb les imatges que ens arribaven de França, on se’l veia rialler, ben vestit, amb barret i tot. El contrast era molt fort. L’odissea que va patir travessant els Pirineus a peu, perseguit per la Gestapo, li va produir grans estralls. Pocs dies després de la seva arribada a casa, però, tot va canviar. El pare va abocar, en la mare i en mi, tot l’amor que durant massa anys només havia pogut expressar per carta, des de l’exili.

“La primera impressió que vaig tenir en veure’l m’ha quedat gravada per sempre. Estava estès sobre el llit, amb els peus negres per l’efecte de la congelació”

Amb el temps he comprès el gran mèrit que té el fet que Agustí Centelles aconseguís fer-se un nom en la seva professió, el fotoperiodisme. Per a mi és quelcom tan important com l’èxit que va assolir en refer la seva família. Les cartes que enviava a la meva mare des l’exili van ser diàries durant molts mesos. Al seu pare també l’escrivia. Ell era orfe de mare, d’un perfil molt baix però, en canvi, amb una certa posició dins la societat i uns bons ingressos. Tenia unes idees avançades, en la professió i en la política, les quals, al cap i a la fi, li van costar cares, però, fos com fos, va triar la responsabilitat amb la família i la societat.
 

De Catalunya al món

Agustí Centelles, el meu pare, va fer infinitat de reportatges, els quals van ser publicats a diaris de tot el món; més de cent. Els més punyents, però, són els de la Guerra Civil espanyola: l’esclat del conflicte, els fronts, l’exili...

Agustí Centelles va fer infinitat de reportatges, publicats a més de cent diaris d’arreu del món

Després de promeses formals per part de la República i la Generalitat d'evacuar-lo cap a Mèxic, on hauria continuat la seva carrera com a fotoperiodista (igual que els germans Mayo, el mateix Robert Capa, Gerda Taro, Chim i un llarg etcètera), va restar abandonat al camp de concentració francès de Bram, on, malgrat les circumstàncies, va fer un reportatge únic que va valer a la instal·lació el títol de “camp model” de França. Bram, però, va significar la mort d’Agustí Centelles com a reporter gràfic.
 

De fotògraf de guerra a fotògraf industrial i publicitari

Després de sis anys a França i dos a Reus, el pare tornà a Barcelona havent pres la ferma decisió de refer la seva vida familiar. Amb la mare embarassada del meu germà Octavi i ajudat pel seu amic i company de professió Josep Aymamí –ambdós depurats i inhabilitats com a periodistes, i jutjats i condemnats–, encetà la seva nova vida exercint de fotògraf industrial i publicitari.

Amb la mare embarassada del meu germà Octavi i ajudat pel seu amic i company de professió Josep Aymamí, encetà la seva nova vida exercint de fotògraf industrial i publicitari

El primer mes de feina, per Nadal de 1947, facturà 125 pessetes i feu un traspàs de 8.000 pessetes del pis a fons perdut. A partir d’aquest moment començà, de veritat, la convivència amb el meu pare al costat de la seva imprescindible companya, el seu gran amor, la mare.

Gràcies al talent dels dos, la vida començà a canviar. La feina funcionava, tenien bons clients: agències de publicitat punteres, com Roldós, Danis o Oeste; empreses de la talla de Coca Cola o Siemens, i un munt d’editorials, com Polígrafa, Argos o Casamajor, entre d’altres.

A casa, l’Agustí complí amb els desitjos i compromisos contrets. A mi em permeté fer realitat un somni de joventut: tenir un tren elèctric, i a la mare li concedí el seu: tenir la caseta i l'hortet, com predicava Macià. Era un home de paraula amb una qualitat innata: al cap de deu minuts de parlar amb ell, tothom l’apreciava, i l’estima era mútua.

Però, malauradament, tot té la seva fi. L’octubre de 1968, morí la mare en una operació de cor, massa malmès per totes les vicissituds passades. A l’Agustí, el món se li enfonsà. La meva família i jo vam deixar casa nostra i ens n’anàrem a viure amb ell per donar-li suport. Ja se sap que els néts fan miracles i, certament, l’ajudaren a passar el tràngol.

1. 
2. 
3. 
4. 

Un mateix arxiu trenta-dos anys després

El 1976, després de la mort del dictador, Agustí Centelles tornà a Carcassona per recuperar l’arxiu de fotografies de la Guerra Civil que havia confiat clandestinament a una parella de camperols. Trenta-dos anys després, recuperà els negatius i els documentà. Els joves reporters del moment trobaren en ell un referent, fet li permeté remuntar i començar a fer exposicions. Els entesos en la matèria el reconegueren, però els polítics l’ignoraren. L’any 2006, amb l’ajut de l’Ajuntament de Barcelona, es portà a terme l'exposició que recuperà Agustí Centelles i el col·locà en el lloc que li correspon, a ell i a la seva fotografia.
 

Seguint les passes de Centelles

L’any 1947, l’Agustí creà una empresa de fotografia que encara funciona. A dia d’avui, és seguida pel seu fill (jo mateix) i el seu nét Agustí, i, malgrat els grans canvis que ha sofert la professió, gràcies a la decisió presa en el seu moment amb l’arxiu i a l’ajut de les millors eines digitals, el negoci continua tal com ell ens el va ensenyar.

Text: Sergi Centelles, fill d'Agustí Centelles.

Foto: Arxiu familiar d'Agustí Centelles.

Article publicat al número 28 de D'estil.

Twittear