Al pot de terrissa... hi ha la bona confitura

La terrissa té tanta història com la Humanitat. Des de la Prehistòria, els primers recipients van fer-se de ceràmica i, especialment, de terrissa. En regions com Catalunya i la Península Ibèrica, els sòls de les quals són rics en terra argilosa, la invenció, extensió i popularització de la terrissa n’és, gairebé, una conseqüència natural.

Són moltes les zones que han tingut tradició terrissaire. De fet, tots recordem les cassoles de terrissa amb què cuinaven a casa dels avis. Tupins i tines per a aliments abans de les neveres; poals i càntirs per a l’aigua del pou; i plats, bols i vasos per als àpats d’aquell color marró cuit característic. Recentment, la terrissa s’ha adaptat com a element decoratiu rústic, perfecte per omplir prestatges o jardins, per posar-hi flors...

Quart i la terrissa

A Quart, és té constància que la tradició terrissaire hi és des de fa set segles. Al segle XVI, el rei Felip II va autoritzar la confraria de Santa Justa i Santa Rufina (germanes i màrtirs, patrones dels terrissaires). El pas del temps i la contínua necessitat d’estris i atuells van perfilar nissagues de terrissaires al poble, així com un renom important. La caiguda en desús de la terrissa i la seva reconversió en elements principalment decoratius van fer que el sector no patís un cataclisme total i, encara ara, hi ha famílies de Quart que s’hi dediquen de fa generacions. Dels prop de 100 obradors que hi havia a principis del segle XX al poble (sempre artesans), avui queden cinc famílies que encara fan de la terrissa un art. A més, a Quart encara s’elabora l’escassa i singularíssima terrissa negra, que s’ha convertit en un distintiu de la vila. Sens dubte, aquesta dedicació n’ha marcat la personalitat!

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 
7. 
8. 
9. 

“En regions com Catalunya i la Península Ibèrica, els sòls de les quals són rics en terra argilosa, la invenció, extensió i popularització de la terrissa n’és, gairebé, una conseqüència natural”

La fàbrica i el museu, el museu i la fàbrica

La segona iniciativa és la creació del Museu de la Terrissa per part de l’ajuntament, que tenia clara la preservació d’aquest llegat. Aviat seran deu anys oferint una perspectiva de la simbiosi entre Quart i la terrissa ben certa, íntegra, sense escletxes.

El museu es troba del tot adaptat, sense barreres arquitectòniques, amb textos en Braille i amb activitats perquè la mainada s’amari d’aquest fascinant món. Les seves instal·lacions són dins la bòbila de l’antiga fàbrica de Santa Margarida, que deixà de funcionar al segle XX. Era als afores, al costat de les vies del tren, que servia per transportar-ne la producció a Girona o al port de Sant Feliu de Guíxols, i el municipi va adquirir-la i remodelar-la per encabir-hi, amb encert, un museu complet, amb una visita del tot pensada, que flueix naturalment. Tot ell està esquitxat de racons amb objectes, estris i atuells de la vida terrissaire. Més val no perdre-se’n cap! L’antiga fàbrica, és clar, encara conserva elements originals de l’obrador: l’alta xemeneia exterior, el forn de rajols, un enorme forn de flama invertida...

L’exposició permanent: la història viva

El recorregut permet al visitant conèixer l’ofici de terrissaire. Era dur! Ells mateixos anaven a buscar terra i llenya als boscos de les Gavarres; sobretot, de bruc i alzina surera. També s’abastien d’aigua i omplien el forn per cremar, afegint o traient llenya segons el moment. Cada cuita podia durar fins a dues setmanes, en els forns grans com el del museu, i cremar fins a dues tones de llenya!

Parlant del forn gran, és la joia de la corona: un forn rodó de flama invertida, en què, a través de conductes interns, la flama sortia per dalt i, el fum, per sota. L’alçada de la xemeneia era clau per realitzar aquest procés invers per la màgia de la física. Servia per coure de tot, excepte rajols: cossis i peces de terrissa grans. A través d’un gran conducte a sota del forn, que comunica amb el del forn de rajols, tot el fum eixia per la xemeneia. La quantitat es regulava amb una manovella rodona. El forn de rajols era, precisament, indicat per a les peces de rajoleria; tot ell, també, és de dimensions més reduïdes i empra un sistema de cocció diferent.

L’escala de cargol que du al pis superior és una línia cronològica de la relació terrissa-Quart. I el pis superior és, concisament, un gran esforç de síntesi del món de la terrissa: mostres de terres argiloses, atuells i peces de tota època i usos, vídeos del procés d’elaboració de la terrissa (amb els artesans quartencs), diorames de les famílies d’artesans de Quart i els obradors que hi havia a inicis del segle XX, i, és clar, l’explicació sobre l’elaboració de la terrissa negra, tot un procés de cocció en què s’ha d’ofegar el forn perquè es creï un procés de reducció d’oxigen que ennegreixi totes les peces i que pot durar entre 10 i 12 dies.

Miscel·lània i futur

A part de la completa visita, al museu hi descobrireu detalls d’aquells que nien a la memòria i no cauen en l’oblit: un càntir de terrissa negra regula perfectament la temperatura entre l’exterior i l’interior (el càntir “sua” la diferència); els atuells de terrissa que han de contenir menjar (cassoles, tupins) s’han d’esterilitzar amb vernís, que dóna aquell color més fosc; per estadística, sempre surt alguna peça de terrissa esberlada del forn...

La visita acaba baixant les escales, amb un petit taller de terrissa (i un forn al pati adjacent) perquè les escoles puguin elaborar terrissa amb la supervisió d’un artesà; una gran sala polivalent en què s’hi ha celebrat exposicions temporals i esdeveniments; i un petit taulell amb marxandatge del museu.

Queden poques famílies, a Quart, que es dediquin a la terrissa, però totes elles ho fan de manera artesana, mantenint la tradició dels avantpassats, variant-ne, però, la producció i l’ús final d’aquesta. Aquest museu tan ben muntat (els ho hem de reconèixer!) és un signe evident de l’enorme respecte que mereix la seva tasca artesana de segles. Potser alguns d’ells es jubilaran sense relleu; d’altres, seguiran amb aquest noble art... El que és d’una certesa absoluta és que, al pot de terrissa, hi ha la bona confitura!

“Tot el museu està esquitxat de racons amb objectes, estris i atuells de la vida dels terrissaires”

Twittear