Ànima de Tramuntana

Després de quatre anys recorrent arxius històrics i rutes mil·lenàries, Núria Esponellà (Celrà, 1959) publica Ànima de Tramuntana, que l’ha fet mereixedora del 53è premi Prudenci Bertrana.

Dues dones d’èpoques molt distants però amb experiències vitals similars, malgrat el temps que les separa, s’enfronten a les dificultats que la vida els presenta a la recerca de sentit, del sentit de l’existència. En aquesta seva darrera novel·la, l’escriptora, filòloga i professora Núria Esponellà ha unit el passat iber –a través d’Ekinar– amb l’actualitat –a través de la Mínia– amb un encert magistral.

La Mínia, una arqueòloga freelance, passa per una situació personal difícil després d’haver perdut un nadó i d’haver-se separat de la seva parella, però la descoberta de dues tombes insòlites a la necròpolis de la ciutat ibèrica d’Ullastret l’ocupa en una recerca intensa que l’ajuda a calmar la desesperació que sent enmig de la nit fosca. És ella, justament, qui recompon la història d’Ekinar, una dona del segle III aC. que forma part d’una cultura molt més arrelada a la natura que la nostra, que entén la mort com una part del cicle de la vida i que atorga una gran importància als seus ancestres.

Volgudament o no, conscientment o no, a través d’aquesta història híbrida que va intercalant capítols actuals amb capítols del passat, Esponellà tracta temes tan puntals com la mort (i la mort gestacional, que, en la nostra societat, arrossega un doble tabú), el cercle de la vida, la fortalesa i capacitat de resiliència femenines, la importància de la connexió amb la natura (i la desconnexió a la què estem avesats actualment), el paper dels avantpassats en les nostres històries, les relacions afectives i la condició humana. Per això aquesta és, sens dubte, una novel·la per llegir lent, una novel·la que convida a reflexionar i que és un clar homenatge a la dona, als ancestres i a la terra.

“En aquesta seva darrera novel·la, Núria Esponellà ha unit el passat iber amb l’actualitat amb un encert magistral”

Un passeig per l’Empordà mil·lenari

A través de les pàgines d’Ànima de Tramuntana, hi trobareu una gran dosi de rancor i ganes de revenja, però també agraïment i perdó; hi trobareu instants de tristesa però, a la fi, esperança. A més, podreu passejar pel territori empordanès de l’antigor, amb noms i topònims reals, que, qui vulgui, podrà seguir gràcies a un acurat índex de llocs geogràfics, sense notes a peu de pàgina que destorbin la lectura. I és que aquesta, lluny de ser una novel·la històrica, és rica en matisos i molt ben documentada.

El quart element: terra

Finalment, després de Rere els murs (2009), que és una mena d’al·legoria a l’aire, al pensament, que ens pot ajudar a ser més lliures; Una dona d’aigua (2013), que ens du a l’aigua com a símbol de les pròpies emocions, i la Filla de la neu (2016), que representa el foc sorgit d’una font freda –perquè la neu també crema!–, arriba Ànima de Tramuntana (2020), que ens acosta a l’element que ens mancava: la terra.

“L’autora tracta temes tan puntals com la mort, el cercle de la vida, la fortalesa i capacitat de resiliència femenines, la importància de la connexió amb la natura, el paper dels avantpassats en les nostres històries, les relacions afectives i la condició humana”

Article publicat al número 55 de D'estil.