Quan penso en l'Anna, l'Anita, la Lizi...

Quan penso en l’Anna, l’Anita, la Lizi...; quan penso en ella, que ho faig gairebé cada dia, no puc deixar de somriure. L’Anita sempre et feia riure, fins i tot quan estava enfadada. Sempre acabava traient el seu gran sentit de l’humor i se‘n reia d’allò que l’enutjava. Era un ésser excepcional, de costums i maneres úniques.

Quan vaig conèixer l’Anna, jo era un nas de mocs que gaudia acompanyant el meu pare al Teatre Lliure, i quedava fascinada amb aquella gran dona, que, dalt de l’escenari, em semblava la més guapa, la més forta, la més gran! Així, vaig créixer guardant a la retina els seus meravellosos personatges a Quartet, El parc, Dansa d’agost, Escenes d’una execució… i tants i tants d’altres que em provocaven les ganes de fer teatre, que em feien delir per arribar, algun dia, a trobar-me amb ella dalt de l’escenari.

Quin privilegi, quan aquest dia va arribar! Recordo encara els nervis que sentia, el meu silenci tímid davant d’aquella gran dona. I, com sempre, l’Anita va acostar-se a mi i em va enamorar encara més. La persona va superar l’actriu. Els assaigs amb ella eren, cada dia, no només una masterclass de teatre, sinó també el camí per fer-nos amigues, per fer-nos confidències, per regalar-me les orelles amb històries d’una Anita que es menjava el món.

Aquell matrimoni de Boston ens va portar a Londres, ens va treure a sopar, ens va regalar llargues tardes que es feien curtes parlant de tot i de res. Ens va regalar l’amor i l’amistat. Ella sempre em demanava que li fes un personatge que jo anomenava Pitxolina que li feia molt riure. I així va quedar: vaig acabar essent la seva Pitxolina.

Podria explicar tantes coses, de l’Anna Lizaran, l’actriu. Podria parlar de la seva saviesa buscant el personatge, del seu control davant del públic, de la seva desbordant imaginació i intel·ligència per jugar a interpretar… Podria explicar tantes coses que no acabaria mai. Però, a la fi, el que més m’emociona i el que hi ha dins meu és l’Anita, la persona: una dona única i una amiga meravellosa. Una dona a qui, per sobre del teatre, li agradava la vida. Gaudia menjant i bevent, cuidant les seves plantes, veient cinema i llegint, estimant la seva gent i fent de mare, tieta, àvia i amiga, perquè dins l’Anna hi cabia tot això i més.

Recordo que m’enviava postals i, les nits d’estrena, ens regalàvem unes paraules. I jo sempre li escrivia que era la millor actriu del món, i així ho seguiré cridant als quatre vents: ho era i ho serà, per a mi, per sempre més.

Text: Marta Marco, actriu i amiga d’Anna Lizaran.

Foto: Ros Ribas.

Article publicat al número 29 de D'estil.

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 

Twittear