0 items
El meu compte

Aparentment biodegradables (només aparentment).

 

Es presenten com una opció sostenible. Diuen que, amb el pas del temps, desapareixen sense deixar residus. Però sembla que no és realment així. Descobrim-ho!

 

Els efectes del canvi climàtic ja es comencen a percebre, i la lluita per frenar-lo s’ha convertit en un dels eixos principals dels governs de la majoria de països.

Un dels principals problemes als quals s’enfronta el nostre planeta és la contaminació per plàstics. Al nostre país, en l’àmbit legislatiu, s’han pres decisions, com ara el pagament obligatori de les bosses de plàstic d’un sol ús, des de juliol de 2018. De fet, aquest és el pas previ a la seva prohibició, que està prevista per l’any vinent, 2021. Els ciutadans, per la seva banda, promouen iniciatives com el trashtag, que consisteix a netejar i recollir els plàstics d’una determinada zona, com, per exemple, una platja. La consciència ecològica és cada cop major, i van sorgint alternatives, però no sempre són encertades.

 

El pes d’un milió de torres Eiffel!

La solució definitiva sembla que implica reduir al màxim (o fins i tot eliminar) la utilització del plàstic, que es va començar a produir de forma industrial a partir dels anys 50. Des de llavors, i fins al 2017, al món se n’han generat 8.300 tones, el que equival al pes d’un milió de torres Eiffel! D’aquesta quantitat ingent de residus, només se n’ha reciclat el 9%. Per aquest motiu, des del sector químic ja es treballa per modificar la composició del plàstic, o bé per crear una alternativa que el substitueixi, com, per exemple, el bioplàstic o plàstic biodegradable. N’heu sentit a parlar?

 

“Tot i que els bioplàstics no utilitzen petroli, la seva producció no és 100% neta, perquè, quan es descomponen, alliberen petites quantitats de metà i CO2 i, a més, el conreu d’aquests productes requereix maquinària que funciona amb carburants”

 

Els bioplàstics

Els bioplàstics, com el poliàcid làctic (PLA), s’obtenen a partir de productes rics en midó, com ara el blat de moro, la iuca, la patata o la canya de sucre. Ara bé, tot i que no utilitzen petroli, la seva producció no és 100% neta, perquè, quan es descomponen, alliberen petites quantitats de metà i CO2 i, a més, el conreu d’aquests productes requereix maquinària que funciona amb carburants. Malgrat aquests inconvenients, la creixent acumulació de residus plàstics al nostre ecosistema ha augmentat la seva comercialització perquè es presenten com a biodegradables.

 

Una biodegradabilitat dubtosa

En molts casos, però, la biodegradabilitat dels anomenats bioplàstics no és real. Almenys és aquesta la conclusió a la qual ha arribat el biòleg marí Richard C. Thompson juntament amb alumnes de la Universitat de Plymouth gràcies a un experiment que ha dut a terme. El seu objectiu, precisament, era posar a prova els bioplàstics, i, amb aquest propòsit, d’una banda, van enterrar cinc tipus diferents de bosses fetes de bioplàstic per comprovar com es desintegraven amb el pas del temps. Tres anys més tard, quan les van desenterrar, va observar que continuaven intactes i encara podien transportar fins a 2 kg de pes sense trencar-se. D’altra banda, van exposar les bosses a l’acció de l’aire i de l’aigua. Després del mateix període de temps, cap d’elles s’havia degradat tant com per ser considerada una alternativa sostenible. De fet, l’aspecte més preocupant va ser que algunes d’elles no només no s’havien desintegrat, sinó que s’havien desfet en trossos petits; per tant, s’havien convertit en microplàstics, que perjudiquen greument la fauna marina.

Aquests resultats són una oportunitat per reflexionar sobre les alternatives biodegradables existents fins a dia d’avui i seguir investigant fins a trobar una solució veritablement respectuosa. Mentrestant, els ciutadans podem recuperar aquell bon costum dels nostres avis de portar una bossa de tela o un cabàs quan anem a comprar. Per a nosaltres, és un petit gest, mentre que, per al medi ambient, una gran ajuda.

 

“Després de tres anys, bosses fetes de bioplàstic continuaven intactes i encara podien transportar fins a 2 kg de pes sense trencar-se”

 

Article publicat al número 53 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top