0 items
El meu compte

Aprendre jugant

 

Els videojocs són el regal estel·lar que molts esperen per Nadal, però cal recordar que no són una joguina, sinó una eina d’oci interactiu que pot ser molt beneficiosa, sí, però si se’n fa un ús adequat i quan toca.

 

Regalar un videojoc a una criatura pot ser un encert, perquè, segurament, és l’obsequi més desitjat durant les festes nadalenques. Les marques ho saben i es reserven els millors llançaments per a aquesta època, en què els pares estan més receptius al respecte, tot i que n’hi ha que tenen reticències perquè desconeixen les seves veritables característiques, per a bé i per a mal. Parlem-ne!

 

Més enllà de l’entreteniment

L’èxit dels videojocs resideix en el plaer que proporciona jugar-hi. Aquest factor motivacional és tan valuós que els experts l’han estudiat per tal de transferir-lo al terreny educatiu. Ara sabem que el seu potencial és indiscutible, perquè, darrere de cada sessió de joc, hi ha esforç, paciència i recerca d’informació, que és necessària per entendre com superar cada repte.

La seva pràctica ajuda a desenvolupar aspectes com l’atenció, la memòria, la concentració espacial, la resolució de problemes, la presa de decisions, la recerca d’informació, la capacitat d’organització, la creativitat i el pensament crític, i també millora la capacitat d’aprenentatge i de comprensió, així com l’ús pràctic del coneixement.

Des del punt de vista afectiu, els videojocs són una bona eina per treballar aspectes relacionats amb l’autoestima, ja que la superació dels reptes que plantegen incrementa la confiança en un mateix i la motivació.

 

“Jugar a videojocs ajuda a desenvolupar aspectes com l’atenció, la memòria, la concentració espacial, la resolució de problemes, la presa de decisions, la recerca d’informació, la capacitat d’organització, la creativitat i el pensament crític”

 

No tots són per a tothom

Alerta, perquè no tots els videojocs són apropiats per a totes les edats. D’entrada, es recomana no seguir únicament el codi d’autoregulació PEGI (la classificació dels jocs segons l’edat a qui van adreçats), sinó incorporar dinàmiques familiars que impliquin portar a terme una investigació conjunta prèvia abans de comprar-lo.

I encara més: abans dels tres primers anys de vida, no és gens recomanable que ens infants s’acostin a una pantalla, per molt “educatius” que la indústria digui que són determinats jocs. I és que, a aquestes edats, les pantalles esdevenen més aviat un obstacle per a la creació de vincles que altra cosa, a banda que són una font de dificultats futures a l’hora d’endarrerir les gratificacions i de problemes atencionals. No podem perdre mai de vista que els nens i les nenes aprenen de les interaccions amb humans, de les experiències reals que viuen, no de les interaccions amb pantalles, com diu Catherine L’Ecuyer. És el seu principal cuidador el vertader intermediari entre ells i la realitat, el que dota de sentit els aprenentatges. Un infant, abans d’introduir-se en aquest món, ha d’haver desenvolupat un seguit d’habilitats i competències (habilitats socials, autocontrol, sentit d’identitat...) que li permetin gestionar positivament la seva conducta davant els videojocs. Steve Jobs ho sabia, i no per altre motiu no deixava que els seus fills usessin l’iPad i els limitava la utilització de les noves tecnologies.

 

“Un infant, abans d’introduir-se en aquest món, ha d’haver desenvolupat un seguit d’habilitats i competències (habilitats socials, autocontrol, sentit d’identitat...) que li permetin gestionar positivament la seva conducta davant els videojocs”

 

No tots són per a tot

Diversos estudis han demostrat que els videojocs arcade, d’acció, de rol i de plataformes, com, per exemple, la saga d’en Mario o del Zelda, el Crash Bandicoot, la sèrie Uncharted o l’Horizon Zero Dawn, són una eina excel·lent per al desenvolupament de les habilitats motrius, manuals i de reflexos. En canvi, els jocs d’estratègia i simulació, com el mític Age of Empires, The Sims, Xcom 2, el Ni No Kuni o el Monster Hunter, afavoreixen la capacitat intel·lectual.

 

La família. Sempre, la família

Pros i contres a banda, el més important és tenir present que unvideojoc no és una joguina, sinó un recurs cultural que proporciona entreteniment, el consum del qual sempre ha d’estar supervisat per unadult, tal com passa amb la televisió, el cinema o els llibres. Els pares són els responsables de determinar quan, per quant temps i a quin tipus de videojocs poden jugar els seus fills. Prohibir-los no és la solució, perquè, en un context com el nostre, en què impera el contingut digital, pot ser contraproduent, però cal controlar els aspectes esmentats. Aquest és el quid de la qüestió: el més desitjable és que els pares no deixin que l’oferta proposada pel mercat dels videojocs condicioni els seus criteris educatius.

D’altra banda, si es fa en el moment adequat, jugar a videojocs amb els fills pot ser una oportunitat per reforçar el vincle amb ells. Es tracta de compartir una experiència més (no l’única), com fem quan anem al parc o els portem d’excursió. A més, incloure’ls com a tema de conversa és molt positiu per conèixer els seus gustos i les sensacions que n’extreuen després de jugar-hi, així com per detectar qualsevol inconvenient que pugui sorgir.

 

“Un videojoc no és una joguina, sinó un recurs cultural que proporciona entreteniment, el consum del qual sempre ha d’estar supervisat per un adult”

 

Article publicat al número 48 de D'estil. 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top