Asha Miró: La força d’un nom propi

Arribo puntual a l’Hotel Neri després de deixar que els carrerons del Call de Barcelona em convidin a perdre’m una estona. Segueix rajant l’aigua de la font que s’erigeix al centre de la plaça, sobre el que fou l’antic cementiri medieval de Montjuïc del Bisbe. Mort feta vida que brolla, penso, com la dels crits dels nens que surten de l’escola i que inunden, ecoics, les parets que ens envolten. Les de les cases renaixentistes, les de les antigues cases dels Gremis de Calderers i Sabaters, la de l’església, també, aquella en què encara es poden llegir els reductes de la metralla d'una bomba llançada per l’aviació del bàndol nacional durant la Guerra Civil Espanyola que provocà quaranta-dues víctimes mortals. Quin espectacle de simbiosis el teu, Sant Felip Neri!

Entro, ignorant per darrera vegada que aquest edifici històric, palau medieval del segle XII, és la residència d’un dels personatges del famós L’ombra del vent. Història i ficció. Passat, present i futur. I l’Asha Miró esperant-me als ascensors per mostrar-me el seu tros de cel particular des de la terrassa de l’Hotel. Va tornant-se amable, aquest fred crepuscular de novembre.

No la conec, no l’he vist mai, però intueixo que aquest aforisme del menorquí Ponç Pons també parla d’ella: Un és d'on neix, però també de tots els llocs que estima. L'única pàtria és la vida. No m’equivoco. “Així és. Jo sempre em defineixo com una indiana catalana. Sóc resultat de tots els llocs on he viscut i de totes les persones que he conegut i estimat”.

Asha Maria Miró Vega va néixer el 1967 a Saha, a la Índia, amb el nom original d’Usha Ghoderao, però el seu pare l’hi va canviar pel d’Asha en lliurar-la a les religioses d’un orfenat, donant-li, així, el mateix nom que a la seva germana gran, Asha Meherkhamb. Bell determinisme, dic, quan em comenta que Asha significa “esperança”, “desig”. El desig que cada dia de la seva primera infància, passada entre Nasik i Bombai, formularia en veu alta: “vull uns pares per a mi”. Després d’haver-li fet aprendre la llei del més fort abans d’arribar als sis anys, el destí l’hi concedí el 1974, quan va ser adoptada per una família catalana desitjosa d’oferir-li una vida millor a Barcelona.

Ben diferent hauria estat, la seva història, si hagués nascut noi. “Allà, néixer nena és una desgràcia”. És la veu de la dona occidental que es rebel·la contra la situació de la dona a Orient la que parla ara. “Si hagués nascut nen, el meu pare s’hauria sentit orgullós, m’hagués cuidat. Els nens són els que han de tirar endavant la família”. La vida si hagués nascut sent un altre, la vida si s’hi hagués quedat... Vides en condicional, les vides que hauríem pogut tenir, la vida que hem tingut.

“Jo sempre em defineixo com una indiana catalana. Sóc resultat de tots els llocs on he viscut i de totes les persones que he conegut i estimat”

“Quan hi vaig tornar vint anys després, amb una mentalitat molt occidental ja, em va impactar molt veure tot el que hi passa, veure que les dones no es poden rebel·lar davant la seva situació. Allà no existeixen els drets de la dona. Vaig pensar: això no pot ser, hem de canviar alguna cosa”. Tot i sentir-se temptada a quedar-s’hi, però, s’adonà que el millor que podia fer era tornar i explicar la seva història, fer la transformació des d’aquí. “Les revolucions no poden fer-se d’un dia per l’altre, necessiten el seu temps. Hauria estat contraproduent si m’hagués quedat allà”. Entendre quin és el teu paper a la vida i des d’on fer-lo. Potser és aquest el secret de l’èxit personal.

Portar sabates, menjar carn o parlar català són alguns dels nous hàbits a què va haver d’acostumar-se un cop arribada a una Barcelona “molt diferent de la d’ara, molt grisa”. Alguns van resultar-li un suplici, “però tot agafava sentit quan, a canvi, tenies uns pares, una família”. Amb els anys, Miró va acabar forjant-se una carrera professional brillant: diplomada en Ciències de l’Educació i amb la carrera musical i de piano (“Quan et cries en una família de músics, has d’estudiar música!”), exercí uns anys com a mestra, però la seva història personal i el seu interès per la cooperació la van portar al voluntariat en camps de treball de diversos països (Índia, Mèxic, Ruanda, Sàhara...) i a la formació i divulgació sobre l’adopció internacional, tasques que va compaginar amb el món de la ràdio i la televisió (AD, Líneas, Filmets, Continuarà…) i amb la feina en el Departament de Comunicació i Promoció del Fòrum Universal de les Cultures 2004 de Barcelona i en el Departament d’Educació. Després de treballar quinze anys en el Departament de Comunicació de l’Ajuntament de Barcelona, en fa dos es va reincorporar al món de l’educació musical. Ironies de la vida, “Jo, que fugia de l’escola, de mestra! L’educador és qui dedica la seva vida a donar un futur diferent als alumnes. Em vaig adonar que aquesta era la meva vocació”.

“Les revolucions no poden fer-se d’un dia per l’altre, necessiten el seu temps”

La seva aparició als mitjans la va acabar convertint en la icona per excel·lència de la interculturalitat, una etiqueta que ha portat bé, “perquè m’hi sentia a gust, m’hi sento. Hem hagut d’aprendre que aquí es fusionen cultures d’arreu del món, i tots podem ser algú més d’aquí. Jo he posat arrels en aquest país, que ha sigut el meu país d’acollida, i, per tant, me l’estimo tant o més que el meu país d’origen”. La fi del món mediàtic la va marcar l’arribada de la seva filla adoptiva, la Komal. “Em vaig posar en la pell dels meus pares, vaig entendre que havia de fer el mateix, deixar-ho tot i estar al seu costat, acompanyar-la. I això és el que he fet durant deu anys”.

Però tot, tot, tampoc. Prou coneguda, i reconeguda, és la seva tasca com a escriptora. L’escriptura, un costum esdevingut necessitat, m’explica. “De petita, la meva mare em feia escriure cada dia. I ara entenc aquesta necessitat com un motor de comunicació fascinant: les històries ens ajuden a créixer, a madurar, a experimentar, a aprendre”. Dels quinze llibres que ha escrit (sobre l’adopció, els viatges a la Índia, l’èxit a la vida, l’alzheimer…), alguns d’ells esdevinguts autèntics best-sellers, sent una estima especial per dos: la seva òpera prima, La filla del Ganges (2003), un autèntic repte nascut d’un article, i Rastres de sàndal (2007), escrit a quatre mans amb Anna Soler-Pont i adaptat més tard al cinema amb una pel·lícula que guanyà el premi a millor pel·lícula als Gaudí i el premi del públic a millor pel·lícula al Festival Internacional de Cine de Montreal (2014).

“Jo explico les coses sense guardar-me ni un secret, ho explico tot, sense embuts, i, quan dones el 100%, reps el 100%”

1. 
2. 
3. 

L’èxit inesperat del primer llibre el va viure com una recompensa al temps que va dedicar-li i a la sinceritat que hi abocà. “Jo explico les coses sense guardar-me ni un secret, ho explico tot, sense embuts, i, quan dones el 100%, reps el 100%. I així va ser. Va ser un èxit, perquè tot el que hi ha és veritat”. El llibre narra com després de vint anys torna al seu país. És necessari tornar? “Sí, molt. És necessari tornar per trobar els orígens. Tots els nens adoptats haurien de fer-ho. T’ajuda a posar en ordre tot el que sents, et dona força i llibertat per tirar endavant. Aquesta llaga que sentia per haver estat adoptada, que tots els nens adoptats comparteixen, se’m va curar al primer viatge. Vaig entendre el gest del meu pare. Va pensar: abans que visqui aquesta realitat tan dura, li dono un futur diferent. Jo hauria fet el mateix, crec. En lloc de ser un abandó, era una entrega a una vida millor. Sóc una persona molt afortunada”. Quants retorns hi ha hagut des d’aleshores? “Molts!”. I com han sigut? “Cada cop millors. A poc a poc vas agafant estima al teu país d’origen, t’adones que formes part d’allà, aprens a mirar-te’l amb uns altres ulls, a estimar-te’l. Aprens a acceptar les coses tal com són”.

Pel que fa a Rastres de sàndal, “és un llibre denúncia en què apareixen temes com l’esclavitud infantil, la guerra, la pobresa... La pel·lícula només mostra la meitat del llibre”. Però, per ella, la cruesa d’una realitat injusta no està renyida amb la bellesa, que impregna, també, llibre i pel·lícula, ni amb els finals feliços, “quan aquests són resultat d’una lluita personal”. “A la Índia, per exemple, la gent viu la realitat que li toca viure perquè sap que quan es mori es reencarnarà i, per tant, tindrà una altra vida millor. És això: vius aquesta vida intensament perquè saps que, a canvi, sempre tens un retorn, un canvi, un final feliç”. “Vaig ser educada cristianament, però m’he impregnat molt de la religió índia, sobretot del budisme, que és en el que crec més últimament”. Afegeix, somrient.

“En lloc de ser un abandó, la meva va ser una entrega a una vida millor. Sóc una persona molt afortunada”

Intento tornar de la ficció a la realitat. La societat és multicultural o no és? “Sí, la societat, ens agradi o no, ja és multicultural, i hem de veure les coses bones que això té. Les barreges són fantàstiques; el que fan és sumar, no resten. I això és la multiculturalitat: sumar, sempre. No hi veig una amenaça a les tradicions locals. Ho veiem a l’escola: rebem gent d’arreu del món, i intentem incorporar les seves cultures i tradicions amb les dels altres, explicar-les perquè els nens s’enriqueixin. Descobrir una altra cultura és enriquir-te, és aquesta obertura al món. No podem pensar que només és perfecte allò nostre. Hem d’obrir els ulls al món, perquè el món és gran, i s’ha de descobrir. Si no, ens quedem empetitits. Aquest sentiment d’amenaça, aquesta fòbia al diferent, jo crec que és una por per desconeixement. Quan no coneixes una cosa, fa por. Primer coneixes, després estimes”. Del descobriment al coneixement, del coneixement a l’acceptació, de l’acceptació a l’amor. Enfront de les generalitzacions i les classificacions.

“La societat, ens agradi o no, ja és multicultural, i hem de veure les coses bones que això té. Les barreges són fantàstiques; el que fan és sumar, no resten”

Quins són els grans reptes de la multiculturalitat avui? “Són coses del dia a dia, no cal fer grans coses. Petites coses amb què aconseguir que no hi hagi rebuigs en cap situació, ni a l’escola, ni al carrer... Aprendre a acceptar els altres tal com són, perquè no hi ha ningú que sigui millor que un altre”.

Amb el cor encongit per alguns dels esdeveniments succeïts al país des del passat mes d’agost, Asha Miró encara amb il·lusió els seus projectes més imminents: una iniciativa de sensibilització artística adreçada a infants a la Nau Gaudí de Mataró, en col·laboració amb Lluís Basart, i un nova novel·la a quatre mans amb el seu marit, Pere Cordón, amb qui el passat mes d’abril ja va publicar Te espero entre el Sol y la Luna, una història de guerra, conspiració, desterrament i amor ambientada a Istanbul, Zanzíbar i Barcelona.

Asha, un desig per al nou any que estem a punt d’encetar? “Pau”.

Que tota la llum que cap en aquestes tres lletres ens il·lumini per a un 2018 tolerant i igualitari.

Text: Júlia Català, filòloga.

Article publicat al número 44 de D'estil.

Twittear