Carta d’homenatge a Ana Alba, periodista i amiga
El teu somriure es va apagar un trist 6 de maig de 2020, en plena pandèmia de Covid-19. Feia tres anys que plantaves cara a un càncer ferotge que se t'ha endut per sempre. No vas parar de lluitar, ni quan tot semblava impossible, i vas treure forces d'on no en tenies fins al final, com sempre havies fet en moments difícils. Vas esdevenir un referent periodístic ja de ben jove, però sobretot destacaves per la humanitat que traspuaves i per la fermesa de les teves conviccions honestes i combatives.
Recordes quan ens vam conèixer? Va ser a la facultat de Periodisme, on de seguida vam connectar i vam compartir idees i converses sempre enriquidores. El teu idealisme era seductor i la teva solidesa de pensament ens emmirallava quan coincidíem i fèiem exposicions de treballs a classe.
Un dia, fent un tallat a la cafeteria de la facultat, ja quan acabàvem la carrera i jo havia tornat d'una beca Erasmus a Londres, em vas parlar de projectes de futur. Era el 1995 i el setge de Sarajevo en la cruel guerra de Bòsnia estava en un dels pitjors moments; tenies clar que, com ja feies des de Catalunya, volies ajudar d'una altra manera i sabies que tard o d'hora acabaries viatjant-hi per deixar la teva empremta altruista. I així va ser com el 1997 vas instal·lar-te a Sarajevo com a periodista "freelance"; encara recordo les teves cròniques impactants per al diari Avui sobre els efectes de la guerra. Un dia que havies tornat esporàdicament a Barcelona, ens vam trobar i em vas explicar de primera mà tot el que havies vist i escoltat; de cop i volta em vas dir: "per què no vens i ho veus tu mateix amb els teus ulls?"
Aquella proposta em va deixar estorat en un primer moment, però el teu poder de convicció va fer que, malgrat la por inicial, t'anés a visitar a casa teva a Sarajevo. Va ser un viatge complicat i molt intens; em vas dur als barris més afectats on calia anar amb molt de compte per no trepitjar una de les moltes mines antipersona que quedaven escampades pels carrers i cases de la ciutat. Vam veure amb tristor les tombes de morts de guerra improvisades als marges dels parcs, la devastació de la biblioteca nacional incendiada per l’exèrcit serbi, els estralls en edificis i mercats, els forats a terra pintats de vermell que indicaven que hi havia mort algú víctima d’un bombardeig... Vam passejar en silenci per la Snajperska aleja (Avinguda dels franctiradors), on hi havia els edificis estratègics en què els franctiradors serbis, des dels terrats, mataven impunement i sense escrúpols els ciutadans que s'interposaven en el seu punt de mira. Em vas presentar els teus amics, que em van explicar casos esfereïdors viscuts en primera persona, com el d’aquell noi que conduïa un cotxe amb ferits d'un lloc a un altre durant el conflicte i un dia es va trobar que, quan va tornar a casa, havien bombardejat l'edifici on vivia i hi havia mort tota la seva família.
Aquella experiència em va colpir, i tenies raó: hi havia d’anar per veure amb els meus propis ulls la roïnesa a la que pot arribar la raça humana en temps de guerra; va ser aleshores que vaig acabar de convèncer-me que havies nascut per fer periodisme internacional, per trepitjar conflictes com aquell i el de Kosovo o l'Iraq i denunciar les injustícies que ens envolten i que sovint no surten als titulars dels informatius. La teva bonhomia i somriure eren un bàlsam per a la gent que parlava amb tu, per a les persones que havien viscut la tragèdia de guerres i conflictes sanguinaris en la pròpia pell.
Més tard vas anar a viure a Jerusalem, on hi vas treballar nou anys com a corresponsal d’El Periódico i també com a “freelance”, un lloc que estimaves i on t'estimaven. No vas deixar mai de relatar de manera concisa i minuciosa la vida, les misèries i la quotidianitat difícil que vivien milers de palestins i et vas fer teva aquella terra a la qual mai vas voler deixar d'anar-hi, malgrat haver de passar temporades a Catalunya a causa de la malaltia. L'any passat vas ser finalista al Premi Cirilo Rodríguez, el més prestigiós dels periodistes que cobreixen conflictes internacionals, i poc abans de morir vas rebre el premi Julio Anguita Parrado pel teu compromís i rigor amb les persones que pateixen la guerra, i per practicar aquell periodisme de fons que tan bé se't donava. El documental Condenadas en Gaza, que estaves elaborant juntament amb la teva amiga periodista Beatriz Lecumberri, se centra en el patiment de les dones que tenen càncer al Pròxim Orient, una manera més d'acostar-te, des de la pròpia experiència, a les persones que més ho necessiten. Tu eres així.
L’última vegada que et vaig veure a Barcelona, els ulls et brillaven d’esperança i fortalesa, malgrat la maleïda malaltia. Com t'enyorem, Ana... Has marxat massa jove, als 48 anys, i has deixat petjada en tots els que et vam conèixer. Com va escriure el teu amic i admirat periodista Gervasio Sánchez, amb qui havies compartit moltes hores de volada, eres la millor i ens vas donar moltes lliçons de dignitat. Sé que, allà on siguis, seguiràs vetllant per nosaltres i per aquells que necessiten ser escoltats, per això no t'oblidarem mai. Descansa en pau, Ana. Et seguim estimant.
Text: Marc Pérez Giménez, periodista de TV3
Foto: El Periódico de Catalunya
Article publicat al número 54 de D'estil.