Casa Amatller: la primera joia modernista de la Mansana de la Discòrdia

I Eris, deessa de la Discòrdia, va llençar enmig de tothom una poma d’or amb la dedicatòria “per a la més bella”… Però això va ser molt abans d’aquell 30 de juny de 2009 en què l’Ajuntament de Barcelona, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Fundación Montemadrid i la Fundació Privada Institut Amatller d’Art firmessin un conveni per a l’execució del Projecte Cultural de restauració de la Casa Amatller amb l’objectiu de rehabilitar l’edifici i recuperar l’ambient propi del que fou el domicili d’Antoni Amatller i la seva filla Teresa a principis del segle XX; molt abans que avui, i gràcies a la conservació d’un elevat percentatge de les decoracions arquitectòniques i la recuperació de diverses peces del mobiliari original, Cases Singulars i les seves visites comentades fessin possible imaginar-se com era un dia en la casa d’un membre de la burgesia catalana il·lustrada.

“Antoni Amatller fou un dels pioners del turisme fotogràfic i arribà a posseir una de les col·leccions privades de vidre arqueològic més importants de l’inici de segle”

Antoni Amatller, xocolater, fotògraf viatger i col·leccionista

Tercera generació d’una nissaga de xocolaters, Antoni Amatller i Costa (Barcelona, 1851-1910) rebé el testimoni del negoci familiar abans de complir els vint-i-cinc anys. Després d’haver viatjat arreu d’Europa visitant les indústries xocolateres més destacades, dirigí la construcció de la nova fàbrica moderna Chocolate Amatller, S.A., que, per un revolucionari sistema de producció i la incorporació de la publicitat com a nova tècnica de venda, fou tot un èxit comercial. De fet, refinats i amb un alt sentit estètic, els cartells que encarregà a artistes com Ramon Casas, Apel·les Mestres i Alphonse Mucha avui són peces de col·leccionista.

Aquesta activitat empresarial, però, la sabé combinar amb les seves tres grans afeccions: viatjar, la fotografia i el col·leccionisme, de vidre, principalment, però no només. Membre fundador de la Sociedad Fotográfica Española, fou un dels pioners del turisme fotogràfic i, amb l’assessorament de Josep Guidol i Cunill, arribà a posseir una de les col·leccions privades de vidre arqueològic més importants de l’inici de segle.

Home de cultura identificat amb els valors de la Renaixença, la seva gran aportació al Modernisme barceloní fou l’encàrrec a Josep Puig i Cadafalch de remodelar l’edifici que acabava d’adquirir, construït el 1875 sota la direcció d’Antoni Robert i format per planta baixa, quatre pisos i jardí, per convertir-lo en el seu habitatge. De llavors ençà, se’l coneix com a Casa Amatller.

“La remodelació de la Casa Amatller, que significà un trencament radical amb els plantejaments arquitectònics imperants a l’Eixample barceloní, involucrà més de cinquanta industrials, artistes i artesans i costà més d’un milió de pessetes”

Un abans i després rupturista de la mà de Puig i Cadafalch

Disposat a projectar la nova imatge que, a parer seu, el país necessitava llavors mitjançant una arquitectura moderna en què confluïssin tradició i innovació, Puig i Cadafalch dirigí una intervenció que involucrà més de cinquanta industrials, artistes i artesans, entre ells Eusebi Arnau, i costà més d’un milió de pessetes. El resultat fou una transformació radical de l’edifici que va comportar l’enderroc i recomposició de la façana, la construcció d’un estudi fotogràfic al terrat, la redistribució i redecoració de la planta baixa i el pis principal, la incorporació d’un ascensor elèctric i la instal·lació d’una plataforma giratòria per a l’automòbil del propietari, a més de la rehabilitació de cuines i banys de tots els habitatges.

La reconstrucció de la nova façana va significar un trencament radical amb els plantejaments arquitectònics imperants a l’Eixample barceloní fins al moment, i va convertir l’arquitecte en l'introductor del factor de la singularitat en un context concebut des de la uniformitat, marcant, així, la irrupció del Modernisme en aquesta zona. La seva alçada, superior als 22 metres normatius; la seva composició, d’un eclecticisme estilístic que va des del romànic al barroc i té una equilibrada asimetria, i el seu cromatisme iniciaren una nova tendència que s’estengué ràpidament per tota la ciutat i transformà el seu aspecte. La coincidència en una mateixa illa d’aquesta obra amb les dels altres dos arquitectes més destacats del corrent modernista, Domènech i Montaner (Casa Lleó Morera) i Gaudí (Casa Batlló), donà peu a batejar aquest grup de cases tan singular amb el nom de Mansana de la Discòrdia, en al·lusió a l’origen de la guerra de Troia.

Però la intervenció també va comportar modificacions substancials a l’interior de l’edifici. Si la planta baixa sorprèn per l’autèntic espai senyorial que ha esdevingut, amb reminiscències de palaus del carrer Montcada, la planta principal dóna la benvinguda al visitant amb un missatge (“DEU VOS DO BON DIA Y BONA HORA”) format en un paviment que va mudant la seva naturalesa, de marbre amb relleus policromats a mosaic romà, de mosaic hidràulic a parquet de marqueteria, en funció de la dimensió, social o privada, de cadascun dels seus espais: el dormitori del pare i de la filla, el saló amb la col·lecció de vidres arqueològics, la “sala de labor” per al seu recolliment personal, els respectius vestidors i sales de bany, el menjador, la “sala de música” i l’office, amb el seu muntaplats, que puja des de la cuina a la planta baixa. L’estudi fotogràfic, construït al terrat, el corona una coberta de doble vessant aguantada per espectaculars encavallades de fusta amb els caps de les bigues en forma de peixos o monstres.

Al·legories escultòriques, arrambadors de ceràmica i de vellut estampat, fanals amb un doble sistema d’il·luminació d’electricitat i gas, un fris amb versos de la versió original d’“Els segadors”, un oli de Ramon Casas i un llarg etcètera d’exquisideses decoratives confirmen l’excel·lència inventiva de l’arquitecte i el gust del propietari d’una casa amb un estil inqüestionable. Els contrastos, imaginatius i atrevits, que s’hi poden gaudir entre tradició i modernitat, profanitat i religió, mitologia i història, conflueixen en un ric diàleg entre funció i decoració que troba en l’harmonia la seva perfecció.

“La coincidència en una mateixa illa d’aquesta obra amb les dels altres dos arquitectes més destacats del corrent modernista, Domènech i Montaner (Casa Lleó Morera) i Gaudí (Casa Batlló), donà peu a batejar aquest grup de cases tan singular amb el nom de Mansana de la Discòrdia, en al·lusió a l’origen de la guerra de Troia”

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 
7. 

La casa en temps de Teresa Amatller: la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, una última voluntat

Després de la mort d’Antoni Amatller, la seva filla es va fer càrrec de la casa i les col·leccions que s’hi aplegaven, i continuà ampliant el seu patrimoni artístic adquirint peces d’un gran valor. El 1942, tenint en compte una clàusula del testament del seu pare segons la qual, si ella moria sense hereus, la casa i les col·leccions es convertissin en un museu sota la tutela de l'Ajuntament de Barcelona, va crear l’entitat privada sense ànim de lucre Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic, destinada a la conservació i difusió de la casa i les seves col·leccions, així com a la propulsió de la recerca de la història de l’art hispànic.

“La Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic, creada per la filla d’Antoni Amatller, està destinada a la conservació i difusió de la casa i les seves col·leccions, així com a la propulsió de la recerca de la història de l’art hispànic”

Avui, aquest centre compta amb una biblioteca i una fototeca especialitzades integrades per més de 30.000 títols, la primera, i còpies positives dels més de 360.000 negatius de l'arxiu propi i d’altres i un banc d'unes 90.000 imatges digitals, la segona.

I Eris va llençar una poma d’or... Creieu que el fet de comptar amb l’únic interior modernista original converteix la Casa Amatller en “la més bella”? Potser una de les visites de Cases Singulars, tan joves com professionals i precises, us ajuda a decidir-vos.

Article publicat al número 34 de D'estil.

Twittear