Caterina Albert, Víctor Català: la darrera indiketa de l’Empordà

La complexa personalitat humana de la genial escriptora que va immortalitzar el pseudònim de Víctor Català ve donada per dues coordenades bàsiques: el dret al lliure albir i el dret a la intimitat. Ambdós els considerava irrenunciables i els exercia amb una fermesa que tenia quelcom de primitivisme tribal, impressió justificativa del títol que encapçala aquestes ratlles. Però, si es respectaven aquestes regles de joc, el seu tracte era cordial i sabia amenitzar la conversa amb un insospitat sentit de l’humor.

“El seu tracte era cordial i sabia amenitzar la conversa amb un insospitat sentit de l’humor.”

De bell antuvi i prescindint del lligam familiar, haig de dir amb sincera objectivitat que Caterina Albert, al marge de la seva personalitat literària, fou una dona excepcional, sobretot si tenim en compte l’època que li va tocar viure. Podem considerar-la com el paradigma femení de l’artista total, màxima aspiració de l’ideari renaixentista italià. Era una reconeguda prosista, frustrada poetessa, autora teatral, desconeguda adaptadora al català d’obres escèniques italianes i franceses, malaguanyada pintora, dibuixant i escultora; arqueòloga i col·leccionista d’antiguitats, folklorista recopiladora d’adagis i cançons populars, filòloga autora de refranys propis concebuts com a recurs amè per a la conservació del ric vocabulari català i, en particular, per a la pervivència del lèxic empordanès. A més d’historiadora local i comarcal, en molts aspectes pot ser considerada una precursora del feminisme, l’ecologisme i el respecte vers els animals i les plantes.

“Podem considerar-la com el paradigma femení de l’artista total, màxima aspiració de l’ideari renaixentista italià.”

Caterina Albert, filla d’un destacat cap del federalisme republicà, era una fidel exponent d’aquella fructífera etapa del nostre país que ha passat a la història amb el nom de Renaixença. Es troba reflectida en el seu interessant i nombrós epistolari.

Era hereva fiduciària d’un extens patrimoni rural, amb finques escampades per set municipis veïns. Però, el seu condescendent paternalisme de propietària generosa i la seva confiada manca de control la van portar a una precarietat econòmica insostenible. Aquesta crítica situació va fer ineludible la meva intervenció com a administrador, tasca antipàtica que em va obligar a renunciar a moltes de les meves aspiracions musicals.

“Pot ser considerada una precursora del feminisme, l’ecologisme i el respecte vers els animals i les plantes.”

I, per cloure aquest breu intent biogràfic de Caterina Albert, diré que el seu ponderat equilibri entre l’amor a la tradició i l’acceptació de les novetats que considerava positives ens dóna la clau per comprendre les seves aparents contradiccions. Així, per exemple, l’encís melòdic de les senzilles tonades populars d’alè mediterrani no era per a ella incompatible amb l’admiració que li despertava el tecnicisme germànic de les òperes de Wagner.

Tinc el projecte immediat d’editar una miscel·lània d’obres de Víctor Català inèdites, tant en prosa com en vers. Crec que fóra un adequat llibre de lectura per als adolescents de les escoles de Catalunya. Espero que la salut i l’edat em permetin encara fer aquesta ofrena pòstuma a la meva padrina.


Text: Lluís Albert i Rivas, nebot-fillol de Caterina Albert, compositor i fundador del Museu-Arxiu Víctor Català.

Foto: Museu-Arxiu Víctor Català.

Article publicat al número 17 de D'estil.

1. 

Twittear