0 items
El meu compte

Clara Peya: amor en (de)construcció

Ni hi havia una vegada, ni una princesa rossa, ni esperant un príncep ni blau. Perquè “fa massa que el patriarcat ens obstrueix totes les vies”. Perquè ja és hora que la història l’escriguin unes altres. Altres com dones d’entranya, pell dura i esperit transparent que se saben moltes però minoria. Dones com Clara Peya.

 

Pianista i compositora, feminista i combativa, Peya s’ha consolidat com una de les creadores més originals i transgressores de l’escena musical del país, i avui m’ha deixat atapeir-li encara més l’agenda per parlar de música, feminismes i amors. Així, en plural i sense edulcorants. Aquí, al The Hideout, un bar a les entranyes de Gràcia que, a cop de grafit i moble reciclat, defuig qualsevol classificació.

Millor disc de l’any pels Premis Enderrock de la crítica, millor disc de pop d’autor a la llista del Sona9, millor disc gironí editat el 2018… “Això és el que han dit!”, em talla, somrient. No és falsa modèstia, és la humilitat d’una veu que s’ha donat tota a la música. “Seria mentida dir que no em fa il·lusió, i és guai que hagi guanyat una noia i una proposta política, però, en realitat, sempre he pensat que el reconeixement pot tapar buits però no soluciona res. L’única opció és treballar-te a títol personal i col·lectiu, en xarxa”.

Sincera i directa com és, no es ruboritza en confessar que la seva és una vida marcada pel caos i els problemes i que la música li és teràpia. “Utilitzo la feina per no haver-me d’enfrontar a mi mateixa. Prefereixo fer feina que tenir temps per pensar, per trobar-me amb mi a soles. Per això me’n poso molta”. Tot i així, i en plena gira de concerts del seu darrer Estómac i d’espectacles de la companyia Les Impuxibles, que codirigeix amb la seva germana Ariadna, sent que “el que jo faig no és feina, és sanar-me” i que la seva essència la defineix l’intent d’impedir que les necessitats econòmiques prostitueixin les seves tries professionals.

 

“Utilitzo la feina per no haver-me d’enfrontar a mi mateixa”

 

Qualsevol que acudeixi als magazins culturals avui podria caure en l’engany de pensar que el seu és un cas d’invasió mediàtica sobtada, però que molt que s’equivocaria: “el primer disc el vaig treure fa gairebé deu anys, i la primera música per a teatre, dotze. És tota una vida dedicada a això. Quan faig repàs penso: déu n’hi do, tot el que he fet ja!”. Sí, déu n’hi do, perquè, des d’aquell inici, ens ha regalat vuit discs, una vintena d’obres dramàtiques i tants altres projectes que ens han convidat a repensar els silencis massa llargs, les pors, el fet de ser dona, l’estigma o l’amor romàntic.

Qui tingui l’opció de veure-la en un escenari és probable que no hi vegi una dona tocant un piano, sinó dos cossos que, dialogant, es complementen. “Em sento còmoda relacionant-me amb aquest instrument, a nivell físic, sensorial. Per això penso que soc molt més de directe que d’estudi. Treure’m el directe, la màgia del moment, és mutilar una part essencial del que soc”. En efecte, un concert seu és una experiència tan suprareal com la rapidesa amb què s’esgoten les entrades per assistir-hi.

Arribar aquí, però, no ha estat un itinerari fàcil, ni des del punt de vista personal ni del professional. Ser dona no hi ha ajudat, perquè, diguem-ho un cop més, “ser dona és difícil en general, siguis qui siguis i com siguis, i ser dona artista, encara més”. Davant les grans desigualtats d’avui, Peya considera la manca de referents com un dels grans problemes, i no dubta a assegurar que “ens és difícil mostrar-nos quan no ens han ensenyat que podem fer-ho. Costa tenir confiança, ser en el punt de mira. Sempre reivindico que les dones també necessitem el nostre espai per poder-nos equivocar i tornar-ho a intentar. Els homes porten tota la vida equivocant-se. Ara hem d’entrar nosaltres i fer-ho bé? Quina pressió!”.

Costa poc, escoltant-la, adonar-se que el tercer vèrtex del triangle de la seva biografia és l’activisme. La Clara, la música i la lluita. I cap d’elles s’entén sense la resta. “Adonar-te d’on vens, qui ets i quins privilegis tens, i fer-te’n responsable. Així comença la denúncia”. És des d’aquesta assumpció del passat i el present, potser, que hem de demanar perdó al futur, com crida una de les seves lletres? “Si no ens sentíssim culpables no hauríem de demanar perdó per res. Crec que com a col·lectiu som un autèntic desastre i que estem destinats a autodestruir-nos, que és el que estem fent. Però mentre ens autodestruïm no ens adonem que som un sector molt privilegiat”. Ja ho deia Pessoa, “He fallat, com la naturalesa sencera”. Hi torna: “cal que ens responsabilitzem de què fem, des d’on ens relacionem i què triem. Totes les nostres tries haurien de ser conscients”.

 

“Les dones també necessitem el nostre espai per poder-nos equivocar i tornar-ho a intentar”

 

I què en pensa, una activista feminista, que el feminisme estigui de moda? “Sí, hi ha una revolució feminista forta i també una moda feminista forta, i les feministes ens n’hem d’aprofitar”. Avantatges? “Hi ha més informació, tenim més força i més veu i ens sentim més acompanyades”. Perills? “El feminisme que no té fonament pot fer declaracions que no són feministes. Per mi, el feminisme és sempre antiracista, anticapitalista i antifeixista. Qualsevol moviment que surti d’això jo no l’entenc com a feminista”. I perquè les dones vagin conquerint l’espai que fins ara se’ls ha negat, caldrà que algú, abans, en cedeixi d’altres. En aquest sentit, “crec molt important que existeixin col·lectius com Dones i Cultura o que els homes facin un pas enrere, com que el facin les persones blanques si n’hi ha de racialitzades. Saber quins llocs ens toca ocupar i quins ja no és feina que hem de fer entre totes”.

És des d’aquesta assumpció i consciència, segurament, que Peya ha pogut bastir la lluita amb què més se la identifica avui, la deconstrucció de l’amor romàntic, a la qual va dedicat el seu últim disc, visceral, incòmode i sincer: Estómac, que neix del disgust de veure que “soc víctima d’això, com gairebé tothom. Sento que ens enganyen constantment, també amb una cosa que inspira tant i mou tantes coses com l’amor. També d’això s’ha d’aprofitar, el capitalisme? També aquí hem de generar nuclis estàtics i passar controls? Quan arribarà l’espai on realment tindrem llibertat?”. I què és, la llibertat, Clara? “Ja no sé si existeix ni què és… Ara mateix la veig com una utopia, també en l’amor. Crec que el problema ha sigut tenir unes creences que se’ns han desmuntat. Si no tens creences, no hi ha frustració”.

Tampoc podem negar la pressió social, més asfixiant en dones que homes, d’haver de trobar algú, i és que “si estàs sola, és un fracàs, encara que no vulguis sentir-ho així. Penses: vull tenir fills? Ostres, no ho sé, potser ara no, però si no els tinc ara potser després no podré, i, si no tinc fills, què faré?, perquè la vida sense fills… Pfff. Jo m’ofego! I em costa molt trobar gent que vulgui relacionar-se de la manera que jo vull i també ser coherent amb el que penso i sento”. Tampoc hi ajuda l’aparent necessitat d’haver-nos de posicionar adscrivint-nos al concepte de torn, ara l’exclusivitat, ara el poliamor. Potser tot és més senzill? “El més important és que siguem honestes amb nosaltres mateixes, amb el que necessitem i volem. La llibertat comença en una mateixa, i les etiquetes existeixen per destruir-les”.

 

“Les etiquetes existeixen per destruir-lest”

 

 

Tornem als referents: “tenim molts models que costa de transcendir: uns pares que han estat tota la vida junts, les pel·lícules, els llibres… Que no ens facin creure que les coses han de funcionar per sempre, que ens expliquin que, molt sovint, comencen i acaben, perquè, si no, després ens emportem un desengany”. Des del seu punt de vista, són aquests desenganys, moltes vegades, i les pèrdues que porten implícites els que, per damunt de tot, ens defineixen: “segurament mai no ens en curem, són petites morts, no se superen, no s’obliden, es reconverteixen, les acceptem i aprenem a viure amb el que tenim”.

Llavors, quina és l’essència de l’amor, si no és la que ens han fet creure? “Passa, sobretot, per abandonar un concepte de possessió que porta implícita una sèrie de drets i deures. L’amor és incondicional, i hi hauria d’haver tantes relacions com persones al món. Sovint em veig atrapada en el que se suposa que hauria de voler. I si no vull? I si el meu concepte d’amor passa per un altre lloc diferent?”. Podem, doncs, contradir el sistema? Vèncer el pols a l’amor romàntic és fàcil si sabem com? “Podem generar espais i veus per crear noves maneres de plantejar-nos la vida. No existeixen les respostes, però l’art té una capacitat brutalèrrima per generar preguntes”.

Ja ho deia el poeta: “Tot són preguntes”. Li formulo la darrera, estant convençuda de tenir al davant un d’aquests referents que necessitem: com podrem gaudir de Clara Peya aquest 2019? “Uf, seré pesadíssima! Tindrem més Aüc al Lliure i Painball amb Les Impuxibles, seguirem amb Estómac, estrenarem Jacuzzi a la Sala FlyHard i Suite Toc núm. 6... Serà un no parar!”.

I ara, des de la consciència de qui som, des de l’honestedat del que volem, des de la responsabilitat, reescrivim el relat, diguem juntes: conte contat, aquesta història no s’ha acabat.

 

“Adonar-te d’on vens, qui ets i quins privilegis tens, i fer-te’n responsable. Aquí comença la denúncia”

 

Text: Júlia Català, filòloga.

Article publicat al número 49 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top