Cristina Brondo: naturalment

Ens trobem al Teatre Eixample de Barcelona. Entro per una sortida d’emergència i recorro les tripes d’aquest teatre petit i familiar que ara, en temps de pandèmia, acull tan sols 150 espectadors, a tot estirar. Sec a platea. Cristina Brondo (Barcelona, 16 de gener de 1977), que fa de Paz a ¿Quieres pecar conmigo?, assaja –amb mascareta, com toca– l’obra que han estrenat ja en tres ocasions, després de dos confinaments. Se sap el text de pe a pa, al mil·límetre. Després em dirà que ella n’és molt fidel, sobretot si fa comèdia, “perquè, si improvises, s’ensorra tot; és inviable”.

Quan baixa de l’escenari, seiem en una sala que sembla un bar inhabilitat (potser per les circumstàncies) i és plena de sofàs, focus i penjadors arreu. Li demano per què ha escollit aquest context per fer l’entrevista i ho té claríssim: “Perquè la cultura està passant per moments molt complicats, un fet que resulta vertaderament contradictori, ja que, durant el confinament, hem vist que precisament la cultura ha salvat molta gent de la desesperació d’estar tant temps tancada a casa. Estem molt desemparats, i ara que podem sortir al carrer, hem de consumir cultura, perquè és un bé necessari i la feina de molta gent”.

Parlar de la Covid i les mascaretes és gairebé inevitable. Per a ella, “haver-me pogut estar a casa, aturada, sense la necessitat d’haver hagut d’estar a cap altre lloc (i sabent que als altres els passava el mateix), m’ha relaxat molt, perquè tenim una feina en què estem molt exposats i sovint hem d’anar a llocs o fer coses que no ens vénen de gust”.

“La cultura està passant per moments molt complicats, un fet que resulta vertaderament contradictori, ja que, durant el confinament, hem vist que precisament la cultura ha salvat molta gent de la desesperació d’estar tant temps tancada a casa”

De fet, la gent de la faràndula està avesada a les aturades de llarga durada: “Els actors estem molt preparats per aturar-nos, com va passar durant el confinament, perquè estem acostumats a la inestabilitat; és el nostre pa de cada dia, però això no treu que haguem de lluitar perquè no sigui així”. Ella fa trenta anys que s’hi dedica, a la professió d’actriu, perquè va començar amb tan sols 13 anys fent publicitat i ja no ha parat. No s’ho pensava, però: “Jo vaig entrar a l’escola Nancy Tuñón prenent-m’ho com una extraescolar més, i no tenia cap intenció de treballar d’això, però, estant allà, TV3 va obrir arxiu per començar a fer ficció catalana amb actors catalans, hi vaig entrar i, al cap d’un any, em van trucar per fer la prova de Poble Nou i em van agafar. Podríem dir que estava en el lloc adequat en el moment adequat. Això sí: quan vaig acabar, em pensava que ja estaria. Per a mi, havia estat una experiència meravellosa que acabava allà. Res més. Va ser una sorpresa que m’arribessin més feines!”.

1. 
2. 
3. 
4. 

No deuria ser fàcil, per a ella, perquè va compaginar les sèries i les pel·lícules amb BUP, COU i els estudis de Filologia Hispànica a la universitat. “Ho feia perquè la família em deia que tingués una carrera, per si de cas, però vaig aguantar tres anys. Un dia, vaig anar a Bellaterra després d’un rodatge nocturn, esgotada, i, després de tot l’esforç, el professor no va venir. En aquell moment vaig decidir que ja n’hi havia prou, que apostava totes les cartes a ser actriu per dedicar-hi tota la meva energia”.

I això que d’energia no li’n falta, a la Cristina Brondo! M’explica que, de petita, era hiperquinètica. Dormia molt poc, i encara ara. És gràcies al ioga que ha après a redirigir tota aquesta energia i a focalitzar-la bé; gràcies al ioga i a la cuina macrobiòtica, de la qual n’és especialista. En fa xerrades i classes, i comparteix tips per viure de forma saludable a través del seu perfil d’Instagram @naturalmentebrondo, que combina amb el seu personal, @cristinabrondo, on és molt activa. “Utilitzo les xarxes per dir que encara hi sóc, perquè actualment hi ha molta competitivitat, sóc dona, em faig gran... En aquest sector, has de defensar el teu lloc amb dents i ungles i les xarxes són una manera meravellosa de fer-ho des d’un prisma personal, autèntic, de veritat, perquè intentar crear-te un personatge és insostenible. Així com abans es donaven targetes, fotografies o videobooks, ara has de tenir les xarxes actives”.

Li demano com és que es va interessar per la cuina macrobiòtica, i m’explica que tot va començar quan es va independitzar, als 20 anys. “Com que m’havia de cuinar jo, vaig entrar en una mena d’investigació personal per veure què m’agradava i em feia sentir bé i què no. Així va ser com vaig deixar, en primer lloc, els làctics; després, la carn, i, quan vaig veure que la cosa anava de debò, vaig buscar un nutricionista i vaig conèixer en Jorge Pérez Calvo, que relaciona alimentació i emocions. Arran d’estudiar-lo molt, vaig sentir la necessitat de compartir tots aquests coneixements i em vaig formar a l’escola Esmaca. Al final, es tracta d’estar bé amb un mateix per poder estar bé amb els altres”.

“És gràcies al ioga que ha après a redirigir tota la seva energia i a focalitzar-la bé; gràcies al ioga i a la cuina macrobiòtica, de la qual n’és especialista”

La veritat és que, als seus 43 (i havent tingut dos fills, la Valentina i en Gael), està estupenda. Jo hagués dit que és una fashion victim, però m’assegura que no, que gens, “el que passa és que, quan surts a la tele, t’envien de tot, i, sense voler-ho, ja crees una sinèrgia amb la moda, però jo em compro molt poca roba. Això sí: m’encanten les catifes vermelles i que em maquillin, però ho trobo divertit i prou; la cuina macrobiòtica i el ioga m’omplen molt més”. Això i el fet de ser mare, que ella diu que et canvia les expectatives del tot.

Li demano com li agradaria que fos la Cristina Brondo d’aquí a deu anys i em respon ràpid: “Òbviament, m’encantaria haver fet una sèrie de Netflix que ho peti, tenir èxit mundial, cobrar molta pasta..., però, pel que firmaria ara mateix, és perquè la meva família estigués perfecta i perquè puguem seguir tots junts. La resta m’és totalment prescindible”.

Així és, en part, aquesta dona de bandera que ha fet més de 20 pel·lícules, a banda de sèries i obres de teatre, i que ara té mono de tele. Així és aquesta actriu barcelonina que ha treballat al costat de grans com Manuel Alexandre, Jose Luis López Vázquez, Carmelo Gómez, Concha Velasco o Luis Tosar. Ella, que ha après a mirar-se i a escoltar-se, per dins i per fora, per seguir avançant. Ella, que diu que aquesta pandèmia li ha ensenyat, més que mai, que cal viure el present. Per això assegura que viu cada dia com si fos l’últim, i que no pot estar més de dos dies enfadada amb algú per si els passés alguna cosa. I és que ens cal tant aquesta consciència com riure asseguts en una butaca de teatre després d’una hora i mitja de comèdia, després d’una hora i mitja de ¿Quieres pecar conmigo? Res més terapèutic.

Article publicat al número 55 de D'estil.

Twittear