Eduard Serra i Güell
El fundador de la revista Alella, la segona del país redactada en català després de Serra d’Or, també va col·laborar amb els Minyons de Muntanya, una associació precursora de l’escoltisme català.
El nostre avi, l’avi Eduard, era conegut, a Alella, com el senyor Serra. No era metge, ni físic, ni polític, ni escriptor, però va ser un gran home, amb una bona formació cultural, que va anar eixamplant al llarg de tota la seva vida.
Nascut a Barcelona el 14 d’abril de 1906 en el si d’una família burgesa i benestant que es dedicava al negoci del vi, va ser el tercer de dotze germans. Vivien en un pis del carrer Mallorca tan gros que, al centre, hi tenia un celobert envoltat per quatre galeries de més de quatre metres d’ample per on els germans hi feien curses de bicicletes. Malauradament, però, tota la seva fortuna va desaparèixer pràcticament de la nit al dia, i van passar de ser una família molt rica a una d’absolutament pobra amb 12 fills, motiu pel qual a l’avi li va tocar posar-s’hi.
Així doncs, el 1922, amb setze anys, va començar a treballar com a meritori a la botiga de feltres Serra i Graupera (un cognom coincident, tot i que no eren família), i ja no va marxar d’allà fins que es va jubilar com a apoderat. Fou tota una carrera a l’empresa que va aconseguir el premi de la màxima confiança de l’empresari.
Dinamitzador cultural, constructor del país
De ben jove, l’avi va col·laborar activament a l’entitat catalanista Palestra, fundada per Josep Maria Batista i Roca, impartint-hi cursos de geografia catalana, una de les seves passions. Al costat seu, també va col·laborar amb els Minyons de Muntanya, una associació precursora de l’escoltisme català, organitzant sortides i excursions pel país, activitat que mantindria un cop instal·lat a Alella.
“De ben jove, va col·laborar activament a l’entitat catalanista Palestra, fundada per Josep Maria Batista i Roca, impartint-hi cursos de geografia catalana, una de les seves passions”
Creix la família: arribada a Alella
El 1936, es va casar amb Francisca Busquets i Guindolain, filla de l’ebenista Joan Busquets i Jané, i van tenir set fills. Cap als anys quaranta, a causa de la impossibilitat de seguir vivint al pis de Barcelona amb tanta quitxalla, es van traslladar a la que, fins aleshores, havia estat la casa d’estiueig, a Alella.
La Guerra d’Espanya va accentuar la misèria del poble, que era gris i mal comunicat, amb un autobús setmanal que anava a Granollers i passava pel Masnou. L’avi, per tal que els seus fills poguessin fer activitats, va començar a organitzar sortides i excursions per a joves del poble, encarregant-se del disseny de l’itinerari, el lloguer dels autobusos i les inscripcions. Era un amant de la natura i del país.
La revista Alella, l’obra d’una vida
Però, si per alguna cosa fou conegut l’avi, va ser per la fundació i direcció –fins a la mort– de la revista Alella, una publicació d’àmbit local que ostenta l’alt honor d’haver estat, cronològicament parlant, la segona revista del país redactada en català després de Serra d’Or.
Al gener de 1960, essent president de l’Associació Catòlica d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia, va fundar un butlletí mensual que, al cap de quatre anys, passaria a anomenar-se revista Alella.
De seguida va comptar amb bons col·laboradors que sempre el van acompanyar. Al principi, el butlletí el feia en ciclostil, i, a partir de l’any 1962, ja va ser imprès. No fou fàcil, com tampoc ho va ser aconseguir el permís de publicació, que va arribar el 1964. Segurament, el vincle amb Montserrat va facilitar a Serra d’Or obtenir el permís per redactar en català, i, en el cas de la revista Alella, la censura degué menystenir la força que podia tenir un butlletí de poble i, inicialment, es va ordenar que es publiqués en català i en castellà, però l’avi s’hi va negar i va aconseguir seguir-lo publicant exclusivament en català.
La revista va ser un pal de paller que va fer de fort vincle entre els alellencs i la cultura del país. Els seus col·laboradors, desinteressats, es van anar incrementant i consolidant, i algun d’ells va recordar l’avi “...per la benevolència amb la qual recollies els nostres escrits, que, per senzills que fossin, acollies com un regal”.
“Al gener de 1960, essent president de l’Associació Catòlica d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia, va fundar un butlletí mensual que, al cap de quatre anys, passaria a anomenar-se revista Alella”
Reconeixement i homenatge
El 1987, el poble d’Alella li va retre un sentit homenatge en vida. D’aquell dia, en guardem una imatge de l’avi, de bracet de l’àvia, descobrint la placa de marbre que encara ara duu el nom del seu carrer: el carrer d’Eduard Serra i Güell. Avui, precisament, alberga l’actual seu de la redacció de la revista –casualitat?–, encara fortament vinculada al poble.
El dia de l’homenatge, es van fer uns quants discursos, un dels quals versava: «Aquells “senyors Serra” que es troben en diferents indrets de Catalunya, treballant modestament però amb eficàcia, sense defallir, sabent que la gota d’aigua acaba per foradar la pedra, són la sal de la nostra terra».
Va morir el 8 de maig de 1989, i un dels seus grans amics va escriure: “Home de poc soroll; home honest, digne, ple de comprensió i de bondat, que s’havia posat al nivell dels qui érem tan lluny dels seus mèrits. Amb la seva paraula senzilla, afectuosa i convincent; amb la seva vitalitat encomanadissa, humilitat i receptivitat, va saber guanyar-se admiracions, amistats, afectes i adhesions”.
La seva petjada a la família
De ben segur que tots els que vam tenir la sort de conèixer-lo el recordem assegut al sofà (un sofà força dret i alt que feia de cadira), davant d’una tauleta plegable, escrivint amb la seva màquina, retallant i enquadrant les fotografies, i centrant els peus de pàgina. Tenia 20 nets, i sovint ens deia quatre o cinc noms equivocats fins que exclamava: “Ja saps que t’ho dic a tu!”.
L’avi sempre estava per nosaltres. Ens agradava seure al seu costat i mirar com treballava amb gran cura i dedicació, tot i que, moltes vegades, s’aturava per fer-nos un dibuix. Dibuixava personatges o paisatges amb una precisió magistral –amb la ploma o amb aquarel·les–, amb la llengua entre els llavis, les ulleres d’afàquia i ben concentrat. Tot i que escrivia amb una cal·ligrafia envejable amb les dues mans, ens feia els dibuixos amb l’esquerra. Eren “els dibuixos de l’avi”.
En vam aprendre molt, d’ell: l’amor per Catalunya –i per la muntanya, les excursions...– i pel català (sempre ens demanava que juguéssim en català). Ens va ensenyar a fer les coses ben fetes i, sobretot, a ser bones persones.
“El carrer d’Eduard Serra i Güell d’Alella alberga, precisament, l’actual seu de la redacció de la revista”
Text: Narcís i Eloi Perich i Serra, nets d’Eduard Serra i Güell.
Fotos: Arxiu familiar
Article publicat al número 50 de D'estil.