El cementiri dels Caputxins
El convent dels Caputxins de Figueres, actualment en procés de rehabilitació, amaga sota la planta de l’església un interessantíssim tresor en forma d’arquitectura, conegut com a “cementiri”. En realitat, es tracta d’un “assecador de cadàvers” que ens informa d’una pràctica funerària que incloïa momificació, la qual va ser habitual entre els frares caputxins i algunes comunitats civils europees als segles XVI, XVII i XVIII. És una pràctica extremadament curiosa i estranya als ulls d’avui.
El convent dels Caputxins de Figueres s’aixeca el 1757 després que una primera comunitat, ubicada en un senzill edifici a la Muntanyeta, fos desplaçada per la construcció del castell de Sant Ferran. L’ordre dels frares Caputxins arriba a Catalunya, procedent de Nàpols, a la segona meitat del segle XVI. Des del seu primer establiment a Sarrià, s’expandeixen per diversos nuclis urbans, i, a les nostres comarques, ho fan també a Girona, Blanes, Banyoles i Olot. Els Caputxins catalans importen d’Itàlia el predicament de l’esperit franciscà de pobresa integral, tenen cura dels desfavorits i acullen el costum o ritual de momificar i exposar els seus difunts per a la reflexió de la fe cristiana. Seguint uns patrons arquitectònics similars, els convents eren uns complexos importants amb església, cor, celler, cisternes, safareig, refectori, cuina, dormitori, hort, cementiri i assecador de cadàvers.
Un exemplar gairebé únic a Catalunya
L’assecador de cadàvers del convent de Figueres és avui una peça molt excepcional, perquè, juntament amb el de Girona, ubicat a l’interior de l’actual Museu d’Història de la Ciutat, són els únics que es conserven a Catalunya. Malgrat no ens han arribat restes directes, ni de mòmies ni de cadàvers, l’arquitectura del lloc ens permet conèixer el procediment emprat. En els nínxols verticals proveïts de bancs és on eren asseguts i posteriorment tapiats els frares difunts. Els líquids interns dels cossos s’escolaven per uns orificis inferiors i, amb l’escassetat d’aire i la humitat, es produïa un procés natural d’assecament. Sembla ser que amb dos anys n’hi havia prou, perquè aquest era el temps pautat per obrir les tàpies individuals, extreure el cos momificat, vestir-lo de nou amb l’hàbit i col·locar-lo penjat a les dependències properes en companyia dels altres difunts. Allà eren venerats i contemplats per els membres vius de la comunitat, com un exercici de capteniment i humilitat, però alhora de presència i poder, més enllà de la mort. A casa nostra, aquesta pràctica estava prohibida als seglars, i hem de suposar que, amb el pas del temps i la modificació d’aquest ritual tan particular, les restes van ser conservades en ossaris o enterrades als cementiris tradicionals.
Si bé les mòmies que estem més acostumats a veure es trobem als grans museus i les associem als rituals funeraris de l’Antic Egipte, cal tenir present que les pràctiques de preservació del cos més enllà de la vida estan molt vinculades a la nostra tradició cultural cristina des de l’Edat Mitjana. De la tradició dels frares Caputxins n’existeixen testimonis a l’Estat espanyol, a Portugal i a Itàlia, però és al convent de Palerm on es conserva i s’explota turísticament l’exemple més espectacular d’aquesta mena de necròpolis. Els seus inacabables passadissos, a més de frares, acullen centenars de mòmies d’homes, dones i nens que van ser enterrats “alla maniera dei cappuccini” a voluntat pròpia o dels seus. De fet, des de la veneració de les relíquies de sants i màrtirs, la voluntat i l’exercici de preservar els cossos incorruptes de personatges il·lustres (Sant Narcís, Walt Disney o Salvador Dalí) ens acompanya encara, ni que sigui anecdòticament.
Article publicat al número 26 de D'estil.
Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/point-racons.png" >