0 items
El meu compte

El mestre, un filador apassionat

 

De professors, n’hi ha a cabassos. Els mestres, però, es compten amb els dits de la mà. Si ens ho diguessin de menuts, entendríem millor com funciona el fascinant món del mestratge i maldaríem per assaborir-lo més.

 

“Tot convertint-se en un segon pare o mare, per dir-ho d’alguna manera (i salvant les distàncies), un mestre educa en el sentit estricte del mot però, sobretot, brinda un coneixement rotund, o, si més no, ensenya com cercar-lo, ensenya a fer allò que avui se’n diu “aprendre a aprendre”. La seva virtut no resideix a omplir-nos el cap amb quatre lletres i números maldestres (o no només), sinó, i sobretot, a emplenar-nos el cor amb llur cor. Aquesta és la veritable saviesa, tan profundament transmesa que mai la podrà analitzar la ciència. Regalar l’amor pel coneixement i confiar en les possibilitats de l’alumne és la seva tasca última, i la que, per poc que s’aconsegueixi, fa que el mot mestre guanyi el seu sentit.

 

Els mestres, sempre...

...sempre hi han estat. De manera històrica, l‘educació pròpiament i l’ofici de mestre –més enllà d’un líder espiritual/tribal/del poble que es fes càrrec de la mainada– aparegué al segle V aC a l’antiga Grècia, amb l’apogeu del pensament grec, la seva filosofia i la seva societat. Els primers professors grecs, però, eren més destinats a una formació “universitària”, diguem. Eren els filòsofs i professors per igual: els famosos sofistes. Més endavant, el paidagogo, l’esclau que acompanyava la mainada a l’escola, va ser qui guanyà la categoria de mestre començant a fer de tutor de la mainada.

Des d’aquella antiga època, la figura del mestre ha anat variant, de molt estimada a poc apreciada. A les civilitzacions clàssiques, gaudia d’escàs reconeixement, i la seva funció consistia a fer més de cuidador que de mestre. A l’Edat Mitja, en canvi, tot plegat va canviar. La figura del mestre es va tornar cabdal per a la formació de la mainada; la que s’ho pogués permetre, és clar, perquè, fins a gairebé l’Edat Contemporània, els estudis sempre havien estat limitats a qui s’ho podia pagar, sobretot pel que fa a la mainada de poblacions prou grans, que eren les que podien tenir una escola.

A partir del Renaixement (quan es recupera el llegat hel·lenístic i romà), sí que pren volada la figura del mestre, i cada vegada es democratitza més la seva aparició a les ciutats i pobles grans. Està enfocat als joves pensadors i intel·lectuals.

No serà, però, fins al segle XVIII, amb la Il·lustració, quan les escoles esdevenen símbol de progrés. Cada país, al seu ritme, adaptà els nous ideals de progrés i canvi fins als nostres dies, en què, per exemple, tot Europa té escoles, mestres, escoles de mestres i mestres de mestres!

 

“Regalar l’amor pel coneixement i confiar en les possibilitats de l’alumne és la tasca última del mestre, i la que, per poc que s’aconsegueixi, fa que el mot que serveix per designar-lo guanyi el seu sentit”

 

Entre programes i mètodes

Els programes educatius també han variat, al llarg del temps. Durant segles, l’educació s’ha vist qüestionada i replantejada en moltes ocasions, tenint en compte els canvis de cada època. Autors d’èpoques diverses han enaltit la figura del mestre i han suggerit maneres d’educar: de Quintilià a Pierre Abelard, passant per Erasme de Rotterdam o Maria Montessori, entre molts altres.

I el mètode! Sembla que la raó, durant segles, ha pugnat contra els interessos d’alumnes i mestres, i feia que el sistema educatiu es basés en la repetició forçosa, obviant mètodes mnemònics o altres sistemes educatius on es té més en compte la figura de l’alumne, amb el joc o la participació, equiparant el mestre a ell i allunyant-lo d’aquella figura imposant, respectada i temuda, superior... A dia d’avui, les noves fornades de mestres i sistemes educacionals comencen a prendre volada de nou. Escoles verdes, Waldorf, Montessori són el signe del temps que canvia cap a un nou sistema educatiu centrat més en l’alumne que en el coneixement. Queda, però, molt per fer.

 

“El paidagogo, l’esclau que acompanyava la mainada a l’escola, va ser qui guanyà la categoria de mestre començant a fer de tutor de la mainada”

 

Els mestres de sempre

Quedem, doncs, que fer de mestre no és només ensenyar de manera buida, com els pobres llibres, que no són més que lletra impresa, eixuta. En els mestres hi ha el caliu que li manca a l’estudi imposat, hi ha la passió per ensenyar i, a la vegada, la passió per aprendre. Ensenyar és no deixar mai de ser aquell alumne apassionat per l’aprenentatge. A ells els ho transmeteren així, ells així ho transmeten.

La influència d’un bon mestre es mostra en tota la seva esplendor en els estudiants. D’una manera imprecisa a l’inici, i amb vehemència més endavant, els pupils desenvolupen la mateixa passió que el mestre per l’estudi i ensems un profund respecte cap a ell. Només els mestres dignifiquen el mestratge: no ho farà mai cap rata de despatx que mai hagi ensenyat davant una classe curulla d’alumnes!

 

“Una altra màxima del veritable mestre és que un mestre no es jubila mai”

 

Els mestres, per sempre

Els mestres, doncs, han existit i existiran tota la vida, a menys que mai els endrecin en un calaix i els substitueixin per màquines. Déu nos en guard, si anessin tan mal dades! Des dels temps de l’antigor, la figura dels tutors i educadors de la mainada ha estat cabdal. Plató ja deia que, per ser mestre, era indispensable rebre abans una educació acurada. I vet aquí que el peix es mossega la cua! Fins i tot, a cop de segles, amb la burocràcia ofegant alumnes i professors per igual, encara perviuen les figures de veritables mestres, apassionant els pupils a cada classe, a cada pas en el camí del coneixement, el camí de la vida.

En qualsevol cas, una altra màxima del veritable mestre: un mestre no es jubila mai. Ho és i ho serà sempre fins el darrer dels seus dies. En el record dels seus alumnes, sempre serà aquella figura respectable, venerable, que els féu créixer tot complementant-se amb els pares. És la persona que els va fer néixer la passió per les matemàtiques, o que els convertí en lletraferits, que els donà ales per volar al seu antull. Potser avui dia, en què se’ls demana de tot i més i se’ls valora ben poc, caldrà no oblidar mai aquests precisos –i preciosos– versos de Climent Forner:

ELOGI DELS MESTRES:

Els mestres no es jubilen, els jubilen

o jubilem, andròmines augustes

que arraconem a golfes legalistes

després de clamorosos homenatges.

Els mestres, com els pares, no es jubilen,

ho són fins a la mort i en la memòria

eterna dels seus alumnes, els seus fills.

No tot aquell que fa de mestre és mestre.

S’ensenya no amb els llibres, amb la vida

i amb molt d’amor i de dolor i de fe.

Són lletra morta els llibres, no contenen

la saviesa de la ment i el cor,

l’única saviesa veritable.

Mai no podrà salvar-nos la ciència.

És l’alta neu d’uns cabells blancs, la pura

i dura llum d’un front solcat d’arrugues,

l’entendridora veu d’unes mans trèmules,

i són uns ulls vidents dins la tenebra,

i és la llavor que furga sota terra

i va espigant al llarg del temps i dóna

collites d’or que no hem sembrat nosaltres.

 

Article publicat al número 47 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Top