0 items
El meu compte

El progrés de la Història, la història del progrés: el Museu de la Tècnica de l’Empordà

A Figueres, com aquell qui diu, al costat de la redacció de la revista D’estil, hi ha un museu que corprèn. Guarda, al seu interior, una espectacular col·lecció d’estris de la segona onada de la revolució industrial que, en el seu moment, eren innovadors, signe de progrés i tecnologia, i que el temps ha dissolt en l’oblit: màquines d’escriure, màquines de cosir, rellotges de pèndol, calculadores, planxes, telèfons, llums de petroli...

Als anys 70, en Pere Padrosa va veure una vella màquina d’escriure en una parada al mercat a la plaça del Gra de Figueres. Volia, ni que fos unes hores a la setmana, allunyar-se de les cabòries del dia a dia. I, aquell diumenge, passà la tarda desmuntant i arreglant aquella Erika de 1910, la primera màquina de la col·lecció. Padrosa havia despertat la seva afició, i ja no tindria aturador. 45 anys més tard, ell i la seva dona, Margarita Pierre, han recorregut més de 3.500.000 quilòmetres i han reunit més de 3.000 màquines d’escriure, de les quals se’n poden veure prop de 350 al Museu de la Tècnica de l’Empordà. I també fins a més de 3.000 estris de la segona onada de la revolució industrial!

 

Tres pisos curulls d’estris tecnològics

El recinte del Museu de la Tècnica és un espectacular edifici de dues plantes –i la planta baixa–, que fou l’habitatge de la família fins el 1989, a més de l’antiga seu del negoci familiar, Transports Padrosa. Tots els pisos són plens, completament curulls, d’estris tecnològics. I és que la col·lecció no només ha inclòs màquines d’escriure històriques de tota mena, sinó també altres estris tan diversos com màquines de cosir antigues, càmeres de fotografia, màquines de diapositives, calculadores, màquines registradores... Pere Padrosa deia, sorneguer, que tots dos van començar comprant màquines d’escriure, i que aquella era la prioritat cada vegada que es desplaçaven a mercats d’antiguitats. Però, si no en trobaven, “tampoc volíem marxar de buit”. I així, mica en mica, l’enorme col·lecció variada de tecnologia antiga va acabar esdevenint tot un museu.

 

“Pere Padrosa i Margarita Pierre han recorregut més de 3.500.000 quilòmetres i han reunit més de 3.000 màquines d’escriure, de les quals se’n poden veure prop de 350 al Museu de la Tècnica de l’Empordà”

 

Màquines d’escriure i més màquines d’escriure

El pis superior és el que està completament dedicat a les màquines d’escriure: multitud de peces antigues, úniques; marques clàssiques com Olivetti, Underwood, Remington, Woodstock... Tota una planta que sorprèn a primera vista i que, a mesura que va mostrant els seus secrets, va bocabadant cada vegada més el visitant.

Són precisament aquelles màquines d’escriure les que, de cop, van convertir la societat moderna en una societat contemporània, van agilitzar les tasques d’oficina una barbaritat i van ser el signe del progrés fins a finals del segle XX, quan els ordinadors les van acabar desplaçant.

 

Màquines de cosir i més màquines de cosir

El pis del mig és ple de màquines de cosir, la segona quantitat més esponerosa de la col·lecció. Dotzenes de màquines de cosir vuitcentistes i de principis del segle XX, de fa dècades –i segles!– reposen impassibles, sense notar el pas del temps, sobre taules de fusta de la mateixa època especialment adaptades. Marques clàssiques com les Singer o les Bijou, congregades en taules que van veure cosir mil i un vestits, pantalons, camises... En fi, el paradís dels aficionats a les màquines de cosir!

Totes elles s’acompanyen de la presència imponent de desenes de rellotges de carilló, afilerats a les parets, que confegeixen una atmosfera diferent i única a aquesta planta. La tecnologia al servei de dos bàsics de l’ésser humà des de temps immemorials: la roba i el temps.

 

Invents i més invents!

La planta baixa és per on, de fet, s’entra al recinte. Després dels dos pisos superiors, força “temàtics”, aquesta planta és un calaix de sastre que no deixa indiferent ningú. És impossible! Hi ha vehicles: bicicletes antigues, motocicletes velles –i belles– i, fins i tot, un cotxe d’època! També hi tenim un sortidor de gasolina, fanals de miner i altres estris que funcionaven amb combustible, com una singular incubadora d’ous a petroli. Alhora, hi ha espai per a estris d’oficina: premses que servien per copiar rudimentàriament els documents escrits amb tinta, calculadores de la mida d’una màquina d’escriure o màquines registradores com les que veiem a les pel·lícules del far west. I també estris “moderns”! Els primers telèfons, molt més grans que els d’ara, projectors de pel·lícules antigues –per a adults i per a mainada–, càmeres de fotografia... Tot el que ara ens cap, irònicament, en un telèfon mòbil!

Sens dubte, i sense por a equivocar-nos, podem afirmar que el Museu de la Tècnica de l’Empordà és una lliçó d’història que parla per si sola. Després de visitar-lo, sí que podem dir que ja s’ha inventat tot!

 


Les peces més úniques del museu més únic

- Una de les poques “boles d’escriure” del reverend danès Rasmus Malling-Hansen (1865) que encara es conserven es troba al Museu. Va ser la primera màquina d’escriure fabricada en sèrie de tot el món!

- Una màquina Minerva italiana fabricada en bronze el 1923 i dedicada a aquesta deessa. Es creu que és una peça única al món. Els entesos pensaven que, després de la Segona Guerra Mundial, s’havia perdut per sempre. Va ser trobada pels Padrosa-Pierre, tota bruta i rebregada, en un mercadet d’antiguitats al sud de França. Un cop neta i lluent, van descobrir que era la perla de la seva col·lecció.

- Diverses màquines d’escriure japoneses i xineses, amb els seus caràcters especials a les tecles, una Keaton que només escriu caràcters musicals, una màquina d’escriure creada pel famós Edison, màquines d’escriure angleses que fan baixar les peces en lloc d’apujar-les... Fascinant!

- Una incubadora d’ous a petroli, una màquina rentadora amb uns quants segles d’història, un aparell per controlar l’arribada de coloms missatgers, un aparell per netejar ganivets...


 

“Un sortidor de gasolina, fanals de miner i altres estris que funcionaven amb combustible, com una singular incubadora d’ous a petroli, són a la planta baixa del Museu, que esdevé un calaix de sastre que no deixa indiferent ningú”

 

Article publicat al número 48 de D'estil.

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Top