El Museu de la Vida Rural: passat, present i futur

El Museu de la Vida Rural és el fruit de l’enorme il·lusió i de l’ambició cultural de l’empresari Lluís Carulla i Canals (1904-1990) —il·lusió i ambició mantingudes per la seva família, per mitjà de la Fundació Carulla—, el qual de ben jove ja va mostrar una precoç afició per la fotografia i el col·leccionisme. En aquest sentit, és prou conegut que Carulla, en la seva etapa primerenca al poble de l’Espluga de Francolí, on va néixer, anava arreu, per carrers i camps, amb la seva càmera de retratar tot immortalitzant moments que ell devia intuir que estaven amenaçats pel progrés, gairebé tocats de mort (moments significatius de la gent de pagès en desenvolupar les seves tasques, al camp o al mas): dos homes carregant una portadora a la vinya o un altre trepitjant raïm al cup —un piador, com se’n sol dir al país de la Conca—, o, també, personatges característics del seu poble natal que eren, alhora, representació d’una població determinada, la de la Catalunya de les dues primeres dècades del segle XX. I, de la mateixa manera que feia fotos amb un afany netament documentalista, Carulla va començar a col·leccionar tot d’estris i atuells l’ús dels quals el temps ha bandejat: una arada, un alambí, una premsa d’oli, un carro de trabuc, un vaixell —això és, una bóta de dimensions colossals destinada al transport de grans quantitats de vi...

"El Museu de la Vida Rural és un dels més estimats al país quant a l’estudi diacrònic de la vida a pagès i dels valors que se’n deriven. En el present, constitueix un dels equipaments culturals més moderns i ben dotats dels nostres dies"

Finalment, després de molt somiar-hi i de treballar-hi incansablement, el Museu de la Vida Rural es va inaugurar l’any 1986, habilitant les quatre plantes de l’antiga casa pairal dels Carulla a l’Espluga: un casal de 1704, on hi havia hagut la farmàcia familiar, embrió de la seva acció empresarial. En aquell primer museu, hi van col·laborar de manera molt estreta Miquel Castells, arquitecte; August Panyella, que també havia estat l’impulsor del Museu Etnològic de Barcelona; Andreu Morta, un dels constructors del discurs museogràfic; Josep Tremoleda i Ramon Rosich, que, des d’aquell any, ja va dirigir-lo.

"Es va inaugurar l’any 1986 a l’antiga casa pairal dels Carulla, a l’Espluga de Francolí, un casal de 1704"

Un museu viu que s’adapta als temps

Aquell que va obrir les portes a mitjan anys vuitanta de seguida es va convertir en un museu etnogràfic de referència, i, sens dubte, en un dels més estimats al país quant a l’estudi diacrònic de la vida a pagès i dels valors que se’n deriven. Però els anys passen, els discursos museogràfics evolucionen i un museu de la importància del de la Vida Rural va creixent sense aturador i demana més i més espai cada vegada. Aquesta doble necessitat d’ampliar dependències, d’una banda, i de modificar el discurs museogràfic per adaptar-lo als nous temps, de l’altra, condueix a la segona etapa del MVR, una etapa que el situa en la primera línia no sols dels grans museus de Catalunya i d’Europa, sinó també en la dels equipaments culturals més moderns i ben dotats dels nostres dies.

"Actualment, el MVR consta de tres edificis. El segon i el tercer han estat construïts pel reconegut arquitecte i museògraf Dani Freixes, especialista en museus temàtics"

En aquesta segona etapa, hi ha un nom que mereix esment a part, per la feina —decisiva— que hi va menar i per la responsabilitat que va assumir i que va dur a bon port: el de l’arquitecte i museògraf Dani Freixes, especialista en museus temàtics, que, juntament amb el seu equip, no únicament va construir un esplèndid segon edifici, inaugurat a final del 2009, i, dos anys més tard, un tercer edifici, sinó que es va encarregar de bastir un nou discurs museogràfic que amplia notablement l’abast ideològic i historiogràfic del nostre museu. D’aquesta manera, el Museu de la Vida Rural adquiria nova vida per la renovada exposició del seu discurs i la incorporació de noves matèries d’anàlisi, les que entronquen de dret amb els nostres dies i amb la preocupació per la conservació del medi ambient.

"L’edifici antic encabeix el que, grosso modo, podríem anomenar el passat, mentre que l’edifici nou és dedicat a analitzar la modernització i industrialització del camp; és a dir, el passat recent, el present i el futur"

Si fins al 2009, podem dir que el museu tenia un caràcter declaradament nostàlgic, perquè, gràcies a l’extens fons patrimonial que continua sent un dels seus grans atractius, mostrava unes societats que, en un sentit estricte, havien desaparegut —engolides per un model de país eminentment urbà i per la severa redefinició de la feina agrícola—, a partir d’aquell any, amb el nou edifici i, sobretot, amb el discurs renovat, agosarat, posat al dia, el Museu de la Vida Rural esdevé un centre d’anàlisi i qüestionament d’una infinitat d’assumptes que ens interpel·len, una vegada i una altra, com a ciutadans. És per això que, avui dia, l’edifici antic encabeix el que, grosso modo, podríem anomenar el passat, i mostra des dels cultius més arrelats al nostre país i a tot el litoral mediterrani (vinya, blat, oliveres) fins a l’estructura tradicional del mas català, tot passant per l’inventari dels oficis tradicionals —complementaris al del pagès: boters, ferrers, corders, llenyataires, basters...— i pel relat de la vida als pobles tal com eren fins fa tres o quatre dècades. L’edifici nou, en canvi, és dedicat a analitzar la modernització i industrialització del camp; el passat recent, el present i el futur, per tant. I és aquí, justament, on l’aspecte ideològic del museu es destaca en primer pla. Una gran quantitat de preguntes amb què se’ns obliga a reflexionar sobre el món d’avui i la seva incerta evolució: sobre el perill d’acabar amb els recursos hídrics, sobre la necessitat d’explorar noves formes d’energia, sobre la gran desproporció entre la vida urbana i la vida rural, sobre la delicada gestió dels residus...

"Al MVR s’hi exposen una gran quantitat de preguntes amb què se’ns obliga a reflexionar sobre el món d’avui i la seva incerta evolució: sobre el perill d’acabar amb els recursos hídrics, sobre la necessitat d’explorar noves formes d’energia, sobre la gran desproporció entre la vida urbana i la vida rural, sobre la delicada gestió dels residus..."

El visitant del Museu de la Vida Rural, doncs, en sortirà amb una consistent visió panoràmica del que havia estat el nostre país durant molts segles i amb la pruïja de preguntar-se cap on anem i què cal fer, a nivell individual i col·lectiu, per tornar, d’alguna manera, a l’essencialitat dels temps antics sense deixar de beneficiar-nos dels enormes guanys del progrés en cada període de la història.

Article publicat al número 31 de D'estil.

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 
7. 
8. 
9. 
10. 
11. 
12. 

Twittear