Els torrons també tenen un museu. I és... una delícia!

De tots els museus que es poden trobar arreu, ara i adés per tota la geografia catalana, que no és poca, sempre n’hi ha alguns que criden més l’atenció i fan aixecar les orelles a més d’un. De fet, alguns són tota una experiència per a més d’un sentit: per a la vista, per a l’olfacte... I també per al gust!

El que us presentem no és un museu convencional en cap dels aspectes. Enmig de l’Urgell, a Agramunt, terra tradicionalment vinculada als torrons i la xocolata, s’hi pot trobar –i, sobretot, experimentar– el Museu del Torró i la Xocolata d’Agramunt. No podia ser d’altra manera! No hi ha millor indret que la vila agramuntina per acollir un museu d’aquells per llepar-se’n els dits, d’aquells que fan delir i aprendre –a parts iguals– a cada passa que s’hi fa. I l’espai no podia estar ubicat a cap altre lloc que no fos a les instal·lacions dels arxiconeguts Torrons Vicens, empresa familiar, tradicional, que fa 242 anys que està en actiu, des de 1775; un negoci de gairebé un quart de mil·lenni! Pocs podrien explicar la història del torró tal com ho fan ells a través de generacions i generacions. Entreu-hi amb nosaltres i embriagueu-vos d’una visita única que, des del primer pas, fa una olor irresistible (i permanent!) de xocolata. Us hi espera un recorregut, curt però intens, per diversos espais farcits d’estris, plafons i acurades projeccions que expliquen els secrets del torró i la xocolata que fan a Agramunt.

“Torrons Vicens és empresa familiar, tradicional, que fa 242 anys que està en actiu, des de 1775. Ells són els responsables del museu”

Un viatge en el temps

Els inicis de tot plegat els hem d’anar a buscar al segle XVIII, quan Agramunt comença a tornar-se una vila deliciosament lligada i relligada al torró. El que avui ja és una tradició torronera de gran anomenada a Agramunt, a Catalunya i al món, apareix documentada per primera vegada l’any 1741 en unes cartes de les famílies nobles de la població, tot i que se sospita que ve encara de més enrere, però, en no tractar-se d’un ofici de dedicació plena (era un complement d’una altra activitat principal, com podia ser agricultor o confiter), l’ofici de torroner com a tal no es feia constar als documents notarials. Això sense comptar que la vida a Agramunt va estar sotmesa a nombroses guerres i múltiples sacsejos, els quals, de ben segur, van contribuir encara més a perdre altres testimonis escrits sobre l’elaboració de torrons.

No va ser, però, fins al segle següent, el XIX, que es va començar a sentir a parlar del torró i la xocolata d’Agramunt. Els torroners de la vila van realitzar una gran feina de projecció exterior en assistir a nombroses fires i mercats d’altres poblacions.

Aspectes històrics com aquest es poden conèixer i aprendre directament des del Museu. Uns plafons expliquen aquestes i moltes altres curiositats, com que els torronaires d’Agramunt exposaven el seu producte a la Fira de Nadal de Barcelona, on muntaven paradetes a la Rambla i als portals més cèntrics per donar a conèixer el seu producte. Ara bé, com que els torronaires de Xixona també hi assistien, la rivalitat era inevitable, i, per diferenciar-se, els torronaires d’Agramunt es mudaven cobrint-se el cap: els homes, amb una barretina musca (morada, de menestral), i les dones, amb un mocador de seda blanc.

Més tard, durant la Guerra Civil, se’n va paralitzar la producció, i, durant la postguerra, van reprendre l’activitat molt poques famílies, perquè els problemes de proveïment de les matèries primeres –com l’avellana– eren evidents. La família Vicens va ser una de les poques que es va atrevir a seguir endavant, i, d’aleshores, mica en mica, amb greus crisis superades incloses, molta paciència i especialització, han aconseguit ser on són ara.

“No va ser fins al segle següent, el XIX, que es va començar a sentir a parlar del torró i la xocolata d’Agramunt. Els torroners de la vila van realitzar una gran feina de projecció exterior en assistir a nombroses fires i mercats d’altres poblacions”

Torró, sí. Xocolata, també

La xocolata, un complement avui gairebé indestriable dels torrons, va arribar a les pastisseries d’Agramunt a partir del 1830, quan els primers artesans pastissers en van començar a elaborar, considerant-lo un producte de luxe. Així, també mica en mica, a principis del segle XX se’n va industrialitzar el procés i van començar a prendre volada tres varietats concretes: la xocolata “a la pedra”, la xocolata de vainilla i la xocolata amb llet. De totes elles, la de més anomenada, la que s’ha acabat considerant especialitat de la zona, és la primera, coneguda així per ser mòlta sobre pedra nua i treballada amb l’esma, la dedicació, la paciència, l’amor i la cura únics dels mestres artesans.

Es conta que la darrera voluntat del president Companys no va ser cap altra que menjar-se una llesca de pa amb xocolata “a la pedra” d’Agramunt, com la que berenava de menut al seu poble. La seva germana n’hi va portar i es va complir així el seu darrer desig. Aquesta anècdota es pot descobrir també dins del Museu del Torró i la Xocolata, que és tot un pou de sorpreses, un espai per descobrir a poc a poc, degustant-lo lentament per allargar-ne el gust, talment com si fos una presa de xocolata.

“A principis del segle XX es va industrialitzar el procés d’elaboració de la xocolata i van començar a prendre volada tres varietats concretes: la xocolata “a la pedra”, la xocolata de vainilla i la xocolata amb llet”

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 

Per conèixer, per aprendre, sols o en família

El Museu del Torró i la Xocolata d’Agramunt és obert de dilluns a dissabte, de 10:30 a 19:00 hores, i, els diumenges, de 10:00 a 15:00 hores, i es pot visitar per només 1 euro. És una molt bona excusa per fer una sortida sols, amb amics o en família.

Per tastar-ne i per comprar-ne

Els torrons d’Agramunt encara avui s’elaboren de forma tradicional fent servir ingredients naturals expressament seleccionats per al bon paladar: avellanes, ametlles, mel i sucre per al torró, i cacau sucre i vainilla per a la xocolata. A la casa Vicens, a aquesta tradició, però, hi han sabut sumar la innovació, i avui ofereixen una varietat amplíssima de propostes per a tots els gustos (més de 150 varietats!), que es poden tastar durant tot l’any, perquè ells no paren d’elaborar-ne. Totes elles les podeu trobar just davant del Museu, a la botiga de Torrons Vicens, que és un aparador irresistible del producte estrella de la vila. I encara més: annexa a la botiga, hi ha la fàbrica, oberta a la vista de tothom gràcies a uns grans finestrals de vidre. Paga la pena conèixer-la. I molt!

“Es conta que la darrera voluntat del president Companys no va ser cap altra que menjar-se una llesca de pa amb xocolata “a la pedra” d’Agramunt”

Un regal: una antiga recepta del torró d’Agramunt

Posa el calder al fogó amb dues arroves de mel blanca i amb gust de romaní. Després, amb l’espàtula, es remena, i, quan comença a bullir, s’enretira del foc, s’escuma perfectament i es torna el calder al foc. Es continua remenant sense parar fins que agafi el punt de bola fluixa. Llavors es blanqueja amb dotze clares d’ou batudes a punt de neu, i, quan hagi agafat el punt de carament fort, es fa la barreja tirant-hi una arrova d’ametlles torrades, una altra d’avellanes i dues unces de grans de coriandre picats. Quan tot estigui ben barrejat, es col·locarà sobre una taula empolsinada amb farina superior. Després, es pren la barreja a trossos de mitja lliura cada un, amb els quals es forma un tot que es col·loca entre dues peces de pa d’àngel, que es premen amb un tap de fusta gruixut.

Recepta extreta del llibre Tratado completo y práctico de confiteria y pastelería, editat l’any 1847.

Article publicat al número 44 de D'estil. 

Twittear