L’església immortal

La Vall d’Àssua (Pallars Sobirà) té una màgia especial. I els Artistes (amb majúscula), ànimes inquietes, lliures i bategants, la cacen al vol. Ho féu Jaume Cabré amb el despoblat de Torena, a les seves apassionants Les veus del Pamano. I, aquesta tardor, farà un any que el pintor internacional Santi Moix ha reviscolat l’església de Sant Víctor de Saurí –al poble del mateix nom– amb el seu traç decididament optimista, acolorit, vital. Visitar aquest temple és tota una experiència que, lluny de deixar indiferent a ningú, convida a veure una construcció tan clàssica com aquesta des d’un prisma contemporani.

Saurí, el “poble”

Arribem a Saurí després d’un llarg viatge per carretera. Com que som al poble força abans de l’hora en què ens hem citat amb la Noemí, la guia, decidim pujar pels carrers i esperar al costat de l’església.

Raonablement, als pobles d’alta muntanya com aquest, a més de 1.200 metres d’alçada i amb 13 habitants censats, no n’hauríem de dir pobles. Se’ls queda curta, la definició. No: això va més enllà. Un poble ho és quan ha perllongat la vida calmosament i no ha deixat de créixer –o mantenir-se– en veïns i cases.

Els poblets a les alçades són figues d’un altre paner. Una relectura al Mossèn Tronxo us refrescarà la memòria. Són viles que s’engarristen a les rostes i eixorques vessants de la muntanya, al batec d’una vida mil·lenària... No hi ha paraules per descriure-les. L’escarràs, patiment i misèries de generacions de pagesos i pastors que bastiren indrets així, guanyant terreny pam a pam a la muntanya, fou colossal, fora mida! Avui dia, el seu aferrissament a perdurar és llur cavall de batalla. La magnitud, profunditat i certesa d’aquest fet s’ha d’entendre quan ens atansem a una vila així. Com Saurí.

“Sant Víctor portava dècades de mudesa. Sense actes litúrgics, cada cop menys habituals, ja només s’obria un cop l’any, per la missa de Festa Major”

Sant Víctor, el temple

Hem arribat amb els últims espeternecs de l’estiu, i la calor de la tarda encara burxa. Saurí és costerut i solell, amb carrers irregulars de pedres centenàries. Les cases, mudes, s’aglomeren en planells i pendents que abasten ben bé una cinquantena de metres de desnivell. Encimbellada dalt de tot, Sant Víctor. Les abelles zumzegen entre les escletxes de la pissarra ennegrida del teulat, i un gat mandreja en un sortint de pedra proper. I aquella calma arreu, aquell no-sé-què dels pobles de muntanya, silenciosos i reposats, que puny en algun lloc incert, prop del cor.

Es té constància de la població des del segle IX, però sense vestigis visibles d’aquell temps a Sant Víctor. A llevant, hi ha restes d’un absis del segle XI, i aquí comença la seva vida coneguda. Tanmateix, qui sap, s’hi podrien trobar restes d’un temple visigòtic enterrat a sota. La gran nau de què disposa avui és d’una ampliació del segle XVIII (quan una migració francesa augmentà la població a la vall d’Àssua), però totes les reparacions i reconstruccions que ha sofert Sant Víctor al cap dels segles fa que s’hi pugui endevinar poc, del romànic original.

“A Saurí, no hi ha un artista conegut internacionalment com a Santi Moix, que fa 30 anys que viu a New York, es guanya la vida amb la pintura i exposa a la prestigiosa galeria Kasmin: hi ha en Santi, a seques, veí de fa molts anys, que venia quan era un vailet i encara ve, ara, adult”

La renovació

Sant Víctor portava dècades de mudesa. Sense actes litúrgics, cada cop menys habituals, ja només s’obria un cop l’any, per la missa de Festa Major. Els veïns parlaren entre ells. Sant Víctor s’havia convertit en una ombra, en un temple trist que no generaria records a la mainada de la vila, tot i haver estat el cor de Saurí durant generacions. Entre veïns de tota la vida, els de segona residència i el Bisbat d’Urgell, es decideix de pintar-la. Sant Víctor no tenia res de l’altre món: no hi havia pintures d’especial valor patrimonial, ni sants d’èpoques antigues... Per tant, via lliure!

Van parlar amb en Santi: un veí de segona residència que hi havia anat de petit amb els seus pares i, anys després, encara hi tornava. Es dedicava a la pintura. A Saurí, no hi ha un artista conegut internacionalment com a Santi Moix, que fa 30 anys que viu a New York, es guanya la vida amb la pintura i exposa a la prestigiosa galeria Kasmin: hi ha en Santi, a seques, veí de fa molts anys, que venia quan era un vailet i encara ve, ara, adult.

Després d’alguna primera negativa educada, en Santi acceptà. Era un repte vital i optimista: donar vida a un temple tristoi, mig llevat del seu sentit espiritual, d’oració, de contemplació. No són el pa de cada dia, les esglésies, esglesioles, ermites, capelles i oratoris que han perdut el seu sentit per la manca de fidels o, simplement, per falta de població? No n’hi ha moltes que s’esquerden, s’enrunen i és cada cop més difícil que algú, carregat de bonhomia, les restauri? Un patrimoni com aquest no es pot oblidar, ni molt menys deixar-lo morir: s’ha de renovar! Aquest pot ser un projecte amb visió de futur, per insuflar una nova vida, entre artística i espiritual, a llocs de culte amb aquesta desencisada buidor.

“Moix ha aconseguit, a través de colors vius, traços acurats i elements naturals –com la imponent peça central, una flor policromada de porcellana– reflectir la Vall d’Àssua... dins del temple!”

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 
7. 
8. 
9. 

La natura, la Creació

Atès que l’edifici és propietat del Bisbat, ells decidiren la temàtica de la pintura: la natura, l’ecologia. Fou una decisió meditada. I no de qualsevol manera, sinó amb la visió més holística: la Creació, el tot. Com a creients, els feligresos tenen l’obligació de preservar la natura com a part cabdal de la Creació, comprometre’s a cuidar d’un entorn que és irrepetible i deixar enrere un món millor per a aquells que vindran després de nosaltres.

El catolicisme del segle XXI cada cop aprofundeix més en la idea de comunió del Tot amb la natura, de la consciència ecològica, d’estimar l’entorn –la Creació– com a nosaltres mateixos, ja que ens és prestat. És de tots i no és de ningú. De fet, hi ha qui no diferencia entre Déu i la natura: i potser no li manca raó. En un pany de paret, precisa, hi ha una cita del Papa Francesc escrita que apunta en aquesta direcció. Amb això, ja esteu preparats per entrar.

Un treball en equip

Què hi ha, dins de Sant Víctor de Saurí? Mirarem de no desvetllar-vos del tot la sorpresa. L’heu de viure vosaltres! Mentre la Noemí ens explica els detalls de les parets i sostre, hi ha moments en què demanem que ens repeteixi informació. Ens havíem quedat bocabadats, davant l’explosió de color, vitalitat i esperit que hi ha! És la natura mateix. És l’esclat de la floració, dels animals, de les persones...

La invisible i incommensurable força de la natura, de la Creació i d’un Tot, poderós, es reflecteix màgicament a la Vall d’Àssua. Moix ha aconseguit, a través de colors vius, traços acurats i elements naturals –com la imponent peça central, una flor policromada de porcellana– reflectir la Vall d’Àssua... dins del temple!

Moix ha estat temps treballant seriosament a Sant Víctor. Una església d’època havia d’ésser pintada amb la tècnica medieval per excel·lència: el fresc. A tall d’homenatge a la perdurabilitat de les obres dels mestres del romànic, i del conjunt de patrimoni històric d’aquesta època, Moix aprengué l’art de pintar en fresc (sí, sí!) per assolir el resultat que buscava. No va ser-hi sol. L’acompanyaren més de 20 professionals, entre artistes (com Víctor Pérez Porro), estucadors, conservadors, paletes, ceramistes... que han donat forma a aquesta obra mestra.

“A Moix l’acompanyaren més de 20 professionals, entre artistes (com Víctor Pérez Porro), estucadors, conservadors, paletes, ceramistes...”

Color, color i color. I J. V. Foix. i Vicent Andrés Estellés

Aquí i allà, racons. Tots acolorits, tots intensos. Tot a Sant Víctor és més profund del que sembla; tot està pensat; tot convida a la reflexió, a l’oració sincera; tot és un Tot. No sé si m’explico.

Una música ben tocada ens embolcalla amb delicadesa i ens aboca als racons, immersos en aquest món dins d’un altre món, com diria Éluard. Un seguit d’animals de la Vall, domèstics i salvatges. Una mà de pagès vell, escorxada dels anys del dur feinejar. Els peus de Jesús clavat a la creu. Aigua. Taques d’humitat que no són taques d’humitat. L’Ull de Déu. El fred de l’hivern i l’escalf del foc de les llars. Flors imaginades que han esdevingut realitat. Una volta que és el cel nocturn privilegiat de Saurí. Cites de J. V. Foix o de Vicent Andrés Estellés. La flor central, que representa la mortalitat i la immortalitat que tots tenim en cos i esperit.

Aquella màgia de l’Art, que apareix quan vol. La màgia de l’artista, capaç de cridar-lo, i que l’Art respongui. La màgia de connectar l’artista, l’Art i l’esperit en un mateix instant, en un esquitx d’eternitat. I, en aquest cas, afegir-hi aquella història indescriptible, natural, escarrassada dels pobles de muntanya, de la Vall d’Àssua: el que dèiem abans! Una equació perfecta, divina, que convida a la reflexió absoluta. Saurí té, ara, una església immortal. Tal és l’Art!

Poc més es pot dir sense desvetllar-vos la màgia d’aquest conjunt pictòric. La interpretació de cadascú el fa propietari, en part, de l’obra. L’artista deixa de ser-ne quan l’ha finalitzada.

Se surt de Sant Víctor com si sortíssim d’una passejada pel bosc, d’un bany de natura que, inexplicablement, ens renova l’esperit. Hi ha qui, en visites de petit format, ha arribat a emocionar-s’hi. Nosaltres, inequívocament, també.

Els bells camins

es multipliquen

allà on creieu

que s’acaba

la carretera.

J. V. Foix

Article publicat al número 51 de D'estil.

Twittear