Florenci Mauné: el músic coratge

Seguint l’exemple de la generació anterior

Diuen que tots tenim un do en néixer, i així deu ser. En un poblet de l’Alt Empordà, Vilamacolum, on l’any 1899 eren poc més de 400 habitants, va néixer el meu avi, Carles Mauné i Alay, fill de pares pagesos i darrer de nou germans.

Alguna fibra musical se li degué despertar, perquè, de ben jovenet, va voler estudiar música, tot i que, per fer-ho, s’havia de desplaçar en bicicleta fins a Castelló d’Empúries, on va aprendre solfeig. Més tard, estudià clarinet i tenora i s’ensinistrà en les disciplines de composició, harmonia i instrumentació.

Va escriure moltes sardanes, com Rebrolls de Figueres, Ja t’ho diré, Vilamacolum, Figuerenca aimada o És una joia, entre d’altres. Durant 30 anys, també va actuar a les cobles Rovira de Bordils, Gironins, La Principal de l’Escala, Empordanesa de Figueres, Antiga Pep de Figueres, i, per fi, va fundar l’orquestrina Panamà, que va ser la titular de la Societat Coral Erato figuerenca fins l’any 1965, quan es va jubilar.

Així, no és d’estranyar que el meu pare, Florenci Mauné i Marimont (Figueres, 1925-1995), s’endinsés també en el món de la música de ben petit. Amb vuit anys, inicià les seves primeres passes musicals a l'escola del Casino Menestral Figuerenc. Un cop per setmana anava a Castelló d’Empúries amb la seva bicicleta a rebre les primeres lliçons d'harmonia, contrapunt i fuga, elements indispensables per a tot bon compositor. La seva primera sardana l'escrigué l'any 1944. Tenia 19 anys, i li posà per títol Nostra dansa, el nom de la colla sardanista de la qual formava part com a dansaire.

La seva primera sardana, Nostra dansa, l’escrigué quan tenia 19 anys

Dels Moyambos a l’Orquestra Costa Brava

Quan tenia 16 anys, formà l'orquestra Moyambos juntament amb uns quants estudiants, amics d'institut, i, als 18, el seu pare el va incorporar a la Cobla Orquestra Antiga Pep, on va començar a revolucionar els seus esquemes i repertoris i a innovar i arranjar peces clàssiques. Però les seves ambicions eren més grans i, quan tenia 24 anys, el dramaturg figuerenc Pere Teixidor el va fer director de l’Agrupació Lírica Tàlia, fet que li va permetre actuar a diverses ciutats i, per tant, adquirir una certa rellevància. D’aquí que l’any 1952 fos el director de la Cobla Orquestra Caravana durant quatre anys, on va poder acabar de manifestar les seves dots de gran pianista i notable instrumentista de trombó, fiscorn i acordió. Era un director d’orquestra autoritari i enèrgic que va haver de resistir com va poder les atzagaiades d’uns músics veterans que no assimilaven ser dirigits per un novell amb un gran nombre de projectes que podien haver estat molt profitosos per a l’orquestra.

Finalment, cansat que no el seguissin, va reunir diversos músics de reconegudes orquestres i l’any 1956 va fundar l’Orquestra Costa Brava, assolint un èxit rotund i arribant a actuar al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Ell mateix feia tots els arranjaments artístics i dirigia els concerts de música clàssica, amb els ulls tancats.

Va ser el fundador de l’Orquestra Costa Brava el 1956

1. 
2. 
3. 
4. 

La sardana, sempre

Una faceta que no va deixar mai Florenci Mauné va ser la de compositor de sardanes, que feia pensant sempre en el lluïment de la cobla o d’algun dels seus solistes. Va escriure Com tu la volies, L’aplec de Figueres, El 10 de gener, Encara hi sóc, El Mercat dels Tortells o Isabel, entre moltes d’altres.
 

Trencant motlles amb Mauné i els seus Dinàmics

L’any 1964, cansat de córrer món i volent estar més a prop de la família i del negoci familiar, l’espardenyeria i sabateria Mauné de Figueres, va decidir formar un conjunt musical amb cinc músics: Mauné i els seus Dinàmics. Ell va tenir sempre una gran visió comercial, i fou pioner en portar dos teclats i incorporar la tenora a la música ballable, creant interessants arranjaments de cobla-fusió mai vistos fins aleshores. Això el va portar a ser molt criticat, però, tot i així, amb els Dinàmics van enregistrar diversos singles i aconseguiren ser el conjunt número u de la província.
 

Tornant a començar de zero

Malauradament, l’any 1970, quan tenia 45 anys i en plena actuació a Roses, va patir una embòlia cerebral i ho va perdre tot: la lectura, l’escriptura, la parla i, el més important per a ell, la música. En aquell temps no hi havia logopedes i, amb l’ajut de la meva mare i el meu, va aprendre a llegir i a escriure de nou amb la mà esquerra. Al cap d’un any, es va inscriure a uns cursos d’harmonia per correspondència i, amb molta força de voluntat, va aconseguir tornar a composar quatre sardanes molt senzilles. Aquí va posar fi a la música.
Al cap de deu anys va ser intervingut del cor i va morir el 1995, a l’edat de 69 anys.

Tot i patir una embòlia i que la música li fugís del cap, va tornar-la a aprendre de nou i pogué escriure algunes sardanes més

Montserrat Mauné recupera la memòria del seu pare i el seu avi

Per a mi, tenir dos músics a casa (vivíem plegats) volia dir escoltar assajos tot el dia. Quan no eren el saxo o el clarinet de l’avi, era el piano del pare. Però no em van convèncer mai per seguir les seves passes, tot i que el pare feia de professor de música a casa. Entre els seus alumnes cal destacar en Gonçal Comellas o el mestre Enric Cristau.

El que em feia més pena era que no fos a casa els diumenges, els dies de festa assenyalada i temporades llargues. El dia de Nadal, per exemple, si coincidia que tocava a prop de casa, havíem de dinar a les dotze per estar tots junts. I passava el mateix amb els Reis o amb el meu aniversari. El dia de la meva comunió, vam estar d’un “ai!” que no pogués venir. En canvi, les meves amigues tenien el seu pare sempre a casa. Aquesta és la part trista d’un músic.

Ara que ja tinc uns anys, voldria guardar tots aquests records ben a prop meu per assaborir-los com potser no ho he sabut fer abans. És per això que vaig posar ordre entre tot el que tenia i vaig decidir fer un bloc per donar a conèixer la vida de dos personatges figuerencs que van ser molt estimats per tothom: en Carles Mauné i en Florenci Mauné. Us podeu retrobar amb ells i amb tota la seva obra a amicsdeflorencimaune.blogspot.com.

Text: Montserrat Mauné, filla de Florenci Mauné.

Foto: Arxiu familiar de Florenci Mauné.

Article publicat al número 27 de D'estil.

Twittear