Frederic Lloveras, “el príncep de l’aquarel·la”

En Frederic Lloveras és de les persones que tenen el privilegi de ser recordades com un gran artista, però també com una gran persona. Com a artista, va ser un dels més distingits representants de la pintura catalana del segle XX. Va conrear totes les tècniques de les arts plàstiques, des de l’oli i l'aquarel·la fins al gravat i la litografia. Però, on va destacar a nivells poc comuns –i el que li va valer l'admiració dels seus coetanis–, va ser en l'aquarel·la. Tant és així que, en els ambients artístics, era conegut com “el príncep de l'aquarel·la”.

Frederic Lloveras va ser un inquiet viatger, i el resultat dels seus viatges i estades arreu d’Europa i Amèrica ha quedat plasmat per a la posteritat en les seves obres: des de Lisboa a Moscou, des d’Atenes a Copenhaguen, des de New York a San Francisco... Les seves pintures transmeten impressions pròpies sobre les principals ciutats europees i americanes, tot i que la seva gran inspiració la va trobar a Paris i a Londres, que composen gran part de la producció de l’artista.

En Lloveras era, també, un humanista. Per això la major part de la seva obra la composen paisatges urbans. De fet, tenia grans amics i admiradors entre el gremi d’arquitectes. La seva manera de combinar sensibilitat i tècnica fa que aquells que visiten una ciutat després d’haver-la vist reflectida a l’obra de Lloveras se sentin immediatament integrats als racons més íntims de la ciutat.

De vegades, els metges recomanen als pacients que, per relaxar-se, es dediquin a pescar o a pintar. Ell, quan sentia això, responia: “Sí, pintar és una distracció per a alguns, però, per a nosaltres, els artistes, és també un patiment, perquè mai no estem prou satisfets amb el resultat obtingut. Gaudim i patim al mateix temps. Jo, molts cops, he estripat una obra perquè no ha quedat com volia”.

Digués el que digués, però, era un gran artista, i, a més del privilegi de ser-ho, en Lloveras en va tenir un altre de més singular, de privilegi: va ser sempre l’amo del seu futur. Als disset anys, orfe de pare i mare, va agafar un tren (penjat a l’estrep, perquè no es podia pagar el bitllet) i se’n va anar a Granollers. Allà hi va viure durant els primers anys de la seva vida, i allà també va portar a terme la seva primera exposició. Va fer bons amics, a Granollers, d’aquells que t’acompanyen al llarg de tota la vida.

Fos com fos, sempre més va dirigir el seu propi camí, encara que en molts moments li costés serioses dificultats econòmiques. Durant els primers anys de casat amb la Montse, hi havia dies en què només els hi quedaven diners per comprar el sopar, o bé per anar al cine. Aleshores, en Frederic li deia, amb la seva angelical ingenuïtat: “Que tens gaire gana?”. I la Montse: “No, més m’estimo anar veure aquella pel·lícula d’en Burt Lancaster”.

Malgrat tot, algunes vegades havia rebutjat encàrrecs sucosos perquè considerava que eren una prostitució per a l’artista. Deia que l’artista ha de pintar allò que li ve de gust, no allò que li manen. I així ho va fer sempre. Mai no va defugir les dificultats ni va claudicar dels seus principis. Gràcies a la seva dolça tenacitat, la seva sensibilitat, la seva bonhomia i una mirada posada ben lluny, més enllà de totes les fronteres, va obtenir el reconeixement internacional, que va poder gaudir durant molts anys.

Text: Frederic Lloveras, fill de Frederic Lloveras.

Foto: Arxiu familiar de Frederic Lloveras.

Article publicat al número 23 de D'estil.

1. 

Twittear