Gaspar Hernández: el periodista amb posat de Lama (Que no és lama)

Pugem junts pel carrer Peralada de Figueres. Acabem de sortir de la presentació de la seva darrera novel·la, La Terapeuta, i ha pensat que el lloc ideal per fer l’entrevista és el cafè Royal, recentment declarat Bé Cultural d’Interès Local. Creuem la Rambla i hi entrem, l’un darrera l’altre. El fotògraf arribarà en breu.

Com de costum, l’ambient en aquest vell/bell cafè modernista és sorollós i desendreçat, un punt inquietant. Se senten converses escapçades, algú que es queixa en veu massa alta de no-sé-què i el repicar de les fitxes de dòmino damunt una taula de marbre antic.

En va, procurem localitzar un lloc per estar un pèl arrecerats del xivarri i demanem dues cerveses, unes olives i unes patates de bossa. Mai m’hagués imaginat que en Gaspar Hernàndez, amb aquest posat de lama que fa, triés un lloc així per passar-hi les hores. Ni que prengués cervesa (el feia un home de sucs, tes i infusions). Quan m’adono de la sorpresa que em causa, enrogeixo per dins només de pensar que he caigut en un tòpic sense fonaments, perquè, qui coneix una mica en Gaspar Hernàndez, sap que no és monjo budista. Tampoc psicòleg, ni coach, ni terapeuta. Ho podria semblar, però no. En Gaspar Hernàndez és periodista i escriptor, comunicador, en definitiva. A molt estirar, podem dir que s’ha especialitzat en temes de benestar psicològic i espiritual, però ell no dóna mai cap consell. A Catalunya Ràdio (fa anys que dirigeix i presenta L’ofici de viure), diu que només exerceix com un director d’orquestra donant veu als especialistes convidats, i quan escriu, ofereix la seva opinió sobre els temes que toca, siguin els que siguin. Res més. “Mai he atès ningú personalment. No m’atreviria. Si algú em demana ajuda, sempre el derivo cap a un professional de confiança”.

“Fa anys que dirigeix i presenta L’ofici de viure, a Catalunya Ràdio, i acaba de publicar La Terapueta, una novel·la sobre l’angoixa, el mal del segle XXI”

De fet, deu anys enrere tractava informació política a Catalunya Ràdio, fins que va decidir fer el tomb cap a les qüestions de benestar personal. Explica que és gràcies als polítics que es va tornar espiritual, “amb tot el respecte cap a ells, perquè n’hi ha de molt bons i considero que fan un servei necessari: treballar pel bé comú”. Poc es devia imaginar, quan en la seva primera feina periodística li van encarregar que s’inventés els horòscops, que acabaria escrivint meravelles com El Silenci, Premi Josep Pla de narrativa, o La Terapeuta. Diu que aquella experiència aparentment banal li va servir per escriure ficció més endavant. De tot se n’aprèn, si es vol.

El fet és que, durant els darrers anys, ha estat anant al Royal a fer l’aperitiu mentre se submergia en el procés d’escriptura de La Terapeuta. “És un bar al qual jo no hi acostumaria a anar, perquè prefereixo els espais més calmats, més càlids i menys sorollosos”, em confessa. Ja deia jo... “Hi venia per desconnectar i sortir de la meva zona de confort. M’agrada molt la seva autenticitat, i els clients habituals no són gent del meu entorn. Aquest lloc m’ha marcat i l’associo a estones de lleure i a una etapa que ja he tancat”.

Es refereix a l’etapa que el va fer arribar al poble empordanès de les pomes per excel·lència. Tot i que ell és de La Vall d’en Bas, per escriure la seva darrera novel·la “volia trobar un lloc a l’Empordà que no fos turístic, perquè els horitzons d’aquesta terra em donen molta pau, i perquè un dels meus escriptors preferits és Josep Pla”. Aquest lloc el va trobar a l’Armentera, en una casa on s’hi estava sol, sense connexió a Internet i sense cobertura telefònica. Bé, de fet va tenir companyia, perquè un dia se li va aparèixer un gat que acabava de néixer dins d’un tronc. “Va entrar a casa i vaig saber que m’havia triat. Jo també el vaig triar a ell, tot i que ara passa més temps amb els meus pares, perquè està més còmode a la Garrotxa que a Barcelona”.

“Tot i que és de La Vall d’en Bas, per escriure la seva darrera novel·la volia trobar un lloc a l’Empordà que no fos turístic, perquè els horitzons d’aquesta terra li donen molta pau, i perquè un dels seus escriptors preferits és Josep Pla”

Així, entre ocells i gats, es va posar a escriure com ho fa ell, sense planificar, de forma intuïtiva. Diu que aquest mètode no el recomanaria a ningú, “perquè et porta cap a carrerons sense sortida”, però no ho sap fer d’altra manera. Degut a aquest exercici d’alt risc, va llançar a la paperera 500 pàgines que ja havia donat per definitives, “i és com arrencar-te la pell, perquè en un sol dia destrueixes la feina de tot un any”. El resultat final, però, ha valgut la pena. Ell n’està content, i La Terapeuta ha estat un dels llibres més venuts d’aquest Sant Jordi.

En Gaspar Hernàndez és un home planer, igual que el llenguatge que utilitza. A anys llum de recórrer a un vocabulari esotèric i enrevessat que el pugui fer semblar falsament interessant, regala converses profundes però, alhora, fàcils i entenedores, engrescadores, d’aquelles que no voldries que s’acabessin mai. Li agrada arribar al moll de l’os però amb senzillesa i proximitat, sense forçar res. La carta astral que li van regalar fa poc tenia raó. Li deia que és una persona que té els peus a terra i el cap a la ficció. Ell n’està totalment d’acord. “Celebro que sigui així, i així és com ho visc. Sóc de la Garrotxa i sé el que costen les coses. No m’agrada la gent que considera que està per sobre de tot i, per això, el meu repte és ser molt accessible i ser el que sóc de veritat; ser un mes, una persona normal i corrent, si és que existeixen les persones normals i corrents”. Em deixa bocabadada. Quin relat més deliciós que té!

“A anys llum de recórrer a un vocabulari esotèric i enrevessat que el pugui fer semblar falsament interessant, regala converses profundes però, alhora, fàcils i entenedores”

A propòsit del context on ens trobem, diu que cada setmana s’obliga a sortir de la seva zona de confort: “Intento fer coses que no faria, coses que em facin por, perquè, en el moment en què les afrontes i les fas, et deixen de fer por. És un exercici molt sa”. M’explica que, de petit, li feia molta por l’aigua de la piscina, fins que la seva mare l’hi va llançar. “Aquesta és la metàfora que m’ha marcat durant tota la vida: si alguna cosa em fa por, m’hi llanço, perquè la por ens informa del que hem d’afrontar”.

Li demano si la por és el nostre principal enemic, i em respon que el pitjor és tenir por de la por. “Hi ha un moment de La Terapeuta on dic que tots som déus que vivim empetitits. La por ens fa passar per la vida de puntetes. Deixem que el sistema ens engavanyi quan podríem viure sense límits. Crec que deixar de viure amb por és una decisió personal”. Ell, sens dubte, l’ha pres i, per aquesta raó, sortirà un cop més de la seva zona de confort i aviat viatjarà en avioneta.

“Cada setmana s’obliga a sortir de la seva zona de confort per perdre pors”

1. 
2. 
3. 

M’ho puc imaginar, però vull que m’ho expliqui ell mateix. Li demano com són els entorns que més li agraden, i em diu que, al marge de la moda o del disseny, els entorns minimalistes són els seus preferits, “perquè ens contagien una vida minimalista: pocs estímuls i ben escollits, pocs amics i ben escollits, pocs actes i ben escollits...”. Li agrada viure la vida amb autenticitat i cuidar molt on és i amb qui està, perquè entén l’entorn “com una mena de placenta que ens conté i ens afecta moltíssim, a tots els nivells. Des d’aquest punt de vista, m’interessa molt el fengshui, el fet com una atmosfera o una estança es pot convertir en un estat d’ànim o, fins i tot, en un destí”.

El destí. Tema clau en l’existència humana. Ell hi creu, sí, però com a objectiu a assolir, no com a abstracció, de la mateixa manera que creu en la bona literatura o en el bon menjar. Per sobre de tot, però, en Gaspar Hernàndez hi situa l’amor, l’amor que mou l’Univers, els planetes, les estrelles i a nosaltres mateixos. “Per a mi, l’amor és Déu, i crec que hem vingut a la vida a donar i rebre amor. També crec en l’altre, perquè sóc jo. Entenc que tots som un, perquè som producte de l’amor, ens movem per amor i, en definitiva, l’amor és el que ens uneix. Tot el que fem són formes d’amor: aquesta entrevista, la nostra feina...”.

“Tot el que fem són formes d’amor: aquesta entrevista, la nostra feina...”.

De cop, sentim un contundent “¡Vete a tomar por el culo!”. Ens mirem i riem. “La vida també és això, no només harmonia, ocells i gats”, apunta en Gaspar. Perdem el fil de la conversa, però reconduïm de seguida.

Parlem de La Terapeuta. La novel·la s’ho val i no vull perdre l’oportunitat de desgranar-la un xic amb aquest interlocutor de luxe. És un llibre que parla de l’angoixa, el gran malestar del segle XXI, i que va ser escrit amb angoixa, també. Un barber que té la barberia a pocs metres d’on seiem n’és el culpable, en el bon sentit de la paraula. M’explica: “És evident que, amb mi, un barber no té cap feina”. Riem de nou i continua: “...però, un dia, sortint d’aquí, hi vaig anar. Ell era seguidor meu i em va explicar que no tenia cap interès pels temes psicològics i emocionals fins que va patir un atac d’ansietat. Se’n va anar a urgències pensant-se que tenia un atac de cor i que es moria, però, en realitat, el que tenia era un atac d’ansietat. Jo, en aquell moment, no tenia clar si els personatges de la novel·la eren o no ansiosos, però això va ser una mena de flash que em va fer veure que l’ansietat acabaria essent la protagonista de la novel·la, perquè és el malestar que defineix la nostra època, la por del futur, que mai s’havia volgut tenir tan garantit com ara”.

Fins i tot ell en va patir, d’ansietat, mentre escrivia la novel·la: “Abans no n’havia patit mai, almenys de forma conscient, però va arribar un moment en què vaig ser tan empàtic amb un dels personatges (l’actor) que vaig començar a tenir els mateixos símptomes que jo mateix descrivia. Potser hauria d’haver anat al psicòleg i no ho vaig fer”. La pressió i l’autoexigència devien fer la resta. De la seva novel·la anterior, El Silenci, se’n van vendre 75.000 exemplars en català i 10.000 en castellà. “Ho he viscut com una pressió i per això he trigat cinc anys a escriure La Terapeuta. Literalment. Fa quatre anys vaig deixar de fer L’ofici de viure a diari per escriure el llibre, perquè volia que estigués a l’alçada dels lectors, els quals, com els oients, són persones intel·ligents. Volia ser molt curós, fer quelcom de qualitat i estar-ne convençut. Ningú ens obliga a escriure i, per tant, si ho fem, ho hem de fer bé. Si no, no té sentit”.

En Gaspar no pretenia fer una novel·la d’autoajuda. “Tampoc et sé dir exactament el que és, perquè penso que tots els llibres ajuden. Simplement, hi ha bons llibres i mals llibres, sense gèneres menors”. La Terapeuta està dins del primer grup, i no és, efectivament, una novel·la d’autoajuda, però una farmàcia de Madrid la va receptar durant un dia en lloc de fàrmacs, i més d’una psicòloga especialitzada en ansietat el recomana, perquè, com diu el mateix Gaspar, “els llibres són terapèutics, sens dubte, ni que sigui per la identificació amb els personatges”.

En qualsevol cas, La Terapeuta i, per extensió, la tasca periodística que realitza en Gaspar Hernàndez, és i pot ser tremendament útil per a molts. Aquesta és la il·lusió que el mou: la d’escriure, comunicar, ser llegit i ser útil, una il·lusió que, dia a dia, es va convertint en la realitat que ell mateix s’havia imaginat. “Estic fent allò que sempre he desitjat fer i en dono les gràcies a diari, perquè sóc un privilegiat. Ara bé, jo mateix intento deixar un marge molt ampli perquè la vida també decideixi què és el que he de fer i on he d’estar. No vull dissenyar ni controlar res, perquè seria absurd pretendre-ho. Cada dia li pregunto a la vida què és el que he de fer i ho faig”.

Ara, la vida li demana tornar al brogit de Barcelona (que no enyorava gens) per començar una etapa nova que li permeti continuar creant la seva pròpia realitat al marge de la por. Ens acabem la cervesa i, abans de fer les fotografies per il·lustrar aquesta conversa que podia no haver tingut fi, m’aixeco per anar al bany. He de creuar un passadís fosc i llargarut. Abans d’endinsar-m’hi, en Gaspar em crida: “No tinguis por!”. El miro, riem i penso que, a partir d’ara, per a mi, el Royal serà el cafè de la no-por. Per a ell, segur que serà el cafè de La Terapeuta.

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 30 de D'estil.

Twittear