0 items
El meu compte

Halldór Már, el “katalonski” dels ulls blaus

N’hi ha que consideren en Halldór Már Stéfansson un islandès vingut a Barcelona. N’hi ha que el veuen com un barceloní nascut a Islàndia.

N’hi ha que consideren en Halldór Már Stéfansson un islandès vingut a Barcelona. N’hi ha que el veuen com un barceloní nascut a Islàndia. S’ha fet famós a base de tocar la guitarra, cantar i presentar el programa Katalonski a TV3, que tancava la primera temporada amb bons resultats i ja prepara la segona.

Havíem quedat en una bonica cafeteria-llibreria de Barcelona, la Laie, un dels seus racons preferits, però en Halldór ens demana d’anar a la productora Broadcaster, que és la que fa el programa Katalonski. Tenen una reunió amb TV3 i se’ls ha allargat. Quan arribem, deixa la reunió per fer l’entrevista. Anem a un estudi menut on hi ha el PC amb què es munta el programa de televisió que l’ha acabat de fer famós. Fora del context d’en Halldór i del nostre, comencem a parlar.

En Halldór és un home transparent, senzill, afable; sempre deixa parlar els altres i no s’entrebanca, quan ell ho fa. Té un accent català net, molt poc identificable. I és com es mostra a televisió: amb un somriure sempre pintat a la cara. Té uns ulls molt blaus, forjats a l’Atlàntic, que sorprenen.

 

“En Halldór és un home transparent, senzill, afable; sempre deixa parlar els altres i no s’entrebanca, quan ell ho fa””

 

Tothom coneix la seva història. I ell no es cansa de repetir-la quan li demanen. Vingut als anys 90 a estudiar guitarra clàssica a Barcelona, es va quedar per amor. 25 anys més tard, és famós a Catalunya i l’han guardonat amb el premi Pompeu Fabra en la categoria d’incorporació a la comunitat lingüística catalana. “És un orgull, que em donin aquest premi!”. És el primer premi important que li atorguen, i en parla amb una lluïssor especial als ulls. I segueix sent l’home senzill de sempre: “Tinc una petita estàtua de Pompeu Fabra a casa, i em fa molta il·lusió!”.

Anem a pams. En Halldór va arribar a casa nostra amb la guitarra, sense saber què era el català. I què el va sorprendre? “A un islandès, el clima!”, diu, somrient. “És una altra manera de viure, molt més al carrer que dins de casa”. Recorda que, a Islàndia, s’ha de fer vida a casa, i per això les llars sempre són espais cuidats i acollidors. “Això sí, quan fa bon temps, tothom surt al carrer!”, riu. Després de 25 anys, poques coses el sorprenen. Però sí que “encara se’m fan llargs els dinars o sopars, perquè estem molta estona asseguts fent sobretaula”. A Islàndia, després de dinar toca fer sobretaula a la sala d’estar, asseguts al sofà, per exemple. Però “el Cagatió em seguirà sorprenent sempre!”.

Malgrat tot, hi ha una llengua que ens apropa a tots: la música. “És un llenguatge universal que funciona a tot arreu!”. Sent un profund respecte per aquesta disciplina i se sent privilegiat d’estudiar-la i d’ensenyar a tocar la guitarra clàssica. De jove, volia aprendre a tocar cançons de rock i per això va començar, “però, després, vaig descobrir el món de la guitarra clàssica!”. Novament, un amor que el va fer quedar-se.

L’any 2000, va començar a cantar a locals de Catalunya. Havia acabat els estudis, donava classes, havia estat pare... “Em va venir aquell cuquet de cantar, de fer alguna cosa”. En lloc d’estudiar les peces de guitarra clàssica, començava a crear. “Penses: ja hi ha un munt de cançons, no fa falta composar! Però tens aquella inquietud”. Mica en mica, ha tornat a ser aquell jove Halldór que tocava més rock o pop. Grava discos, composa, fa concerts... S’ha imposat “aquell món que tenia abans de «saber tocar la guitarra»”.

No li falten anècdotes. La més coneguda: durant uns dies, va ensenyar a tocar la guitarra clàssica a l’Eddie Vedder, cantant i guitarra del grup Pearl Jam. Recorda que “vaig tenir un alumne que volia saber les cançons d’en Joan Manuel Serrat, i me les vaig haver d’aprendre per ensenyar-les-hi!”. O que, fa un temps, va fer classes de guitarra a l’actriu Bruna Cusí, premi Goya a Actriu Revelació 2018 per Estiu 1993.

També ha tocat com a músic a Islàndia. “Aquest estiu vaig reviure el concert en què em vaig desplaçar la ròtula” [ho explica al seu llibre], perquè celebraven els 25 anys de la seva graduació amb un parell d’actuacions. “Després, vam anar a un parc a cantar... Va ser molt divertit. Vaig tornar a casa amb febre i sense veu: va valdre la pena!”.

 


“Vingut als anys 90 a estudiar guitarra clàssica a Barcelona, es va quedar per amor. 25 anys més tard, és famós a Catalunya i l’han guardonat amb el premi Pompeu Fabra en la categoria d’incorporació a la comunitat lingüística catalana”

 

Precisament, el seu llibre El món segons Halldór Már. La fórmula islandesa del bon rotllo ha estat publicat aquest 2018. S’hi resumeix la seva trajectòria vital i la seva filosofia de vida. “Intento que la gent estigui a gust amb mi, i jo estic a gust si els altres ho estan”. Si es posa nerviós, es repeteix la frase més representativa de la cultura islandesa: Þetta reddast (“Tot s’arreglarà”). “A mi m’ha funcionat molt bé, i em continua funcionant”. És un home tranquil i feliç. Quan li demanem si s’assembla al seny català, ho considera. “Potser per això em sento tan a gust, aquí. Potser hi ha una connexió entre els catalans i els islandesos, en aquest sentit!”.

El llibre és resultat de la seva ascensió a la fama. Primer, pels seus treballs musicals i, ara, com a presentador del programa Katalonski. A en Halldór li encanta. “Hi ha molta més gent interessada pel català del que pensem”. Comencen la segona temporada amb il·lusió, “amb ganes de fer coses noves, de trobar històries i persones interessants!”. En recordem algunes, com la d’en Leandro, argentí, que, gràcies a anar a classes de català, va superar l’agorafòbia que patia. O la de la Catherine, que va començar a escoltar Sopa de Cabra cuidant el seu marit malalt. O la d’en David, de Xile, que, “sent de família pinochetista [...], ha arribat a la conclusió que ell, aquí, seria d’ERC!”.

Ell, però, és el principal Katalonski. La cara del programa. La gent coneix el músic i presentador. Potser no coneixen tant “el professor de música, que fa molts anys que imparteix classes de guitarra a grups a acadèmies i escoles”. L’altre Halldór desconegut és l’home de família. “Tinc tres fills, i això és una altra aventura!”, comenta, rient. És “l’home a qui li agrada estar al sofà, veure sèries, estar amb la família i anar al cinema amb els meus fills”. D’ells, n’explica dues: la primera, que sempre els ha parlat islandès. “Intento ser molt estricte, en aquest sentit, perquè és la meva llengua materna i els la vull traspassar”. Així, quan van a Islàndia, es poden entendre amb tothom: la família, els cosins... I ha funcionat: “van a Islàndia molt a gust! Si algun any no hi podem anar, per a ells és una desgràcia!”.

La segona és que els seus fills no duen Stéphansson de cognom, com ell. A Islàndia, el cognom és el nom del pare (o mare) i -sson (“fill”) o -sdóttir (”filla”). Quan van néixer, ja es podia posar el cognom “a la islandesa”, i ell ho va aprofitar. “Els meus fills són Halldórsson Boira i Halldórsdóttir Boira, i, quan anem a l’aeroport tots tres, en principi, ens deixen entrar!”, acaba, rient.

Així és en Halldór Már Stéfansson: un home feliç. Poc a poc, t’acostumes a aquell blau d’ulls que sorprèn. Veus que aquella mirada no és penetrant per la blavor, sinó per saviesa. Potser és el dur clima islandès, que fa avesar-se a la vida i a prendre-se-la amb filosofia. Potser és la trajectòria vital, que l’ha fet viure experiències de tota mena (llegiu el llibre!). El que podem dir del cert és que en Halldór, islandès o barceloní, és un bon jan. I, si van mal dades, þetta reddast!

 

“El seu llibre El món segons Halldór Már. La fórmula islandesa del bon rotllo ha estat publicat aquest 2018. S’hi resumeix la seva trajectòria vital i la seva filosofia de vida”

 


“Ha vist més de 40 eclipses, la NASA ha publicat més de 45 fotos seves i és l’únic membre espanyol del projecte internacional TWAN, reconegut per la UNESCO, el qual agrupa alguns dels millors astrofotògrafs del món”


Ara, ben arrecerats en un cafè a tocar del Museu Dalí, on, per cert, també són amants de la fotografia, li demano pel millor lloc que ha vist mai. No dubta ni un segon: l’Antàrtida. “Tot i que no la vaig trepitjar, vaig fer un vol que va ser històric, que va batre rècords. Hi vaig anar a veure un eclipsi de sol. Vam sortir des de la Terra del Foc, des de Puntarenas, i vam fer el viatge seguint el camí per on es projectava l’ombra de la lluna. Va ser en un avió nou, el més gran de l’època, un Airbus A340, i només estava ocupada la filera de l’esquerra, amb 63 persones. Fins i tot van haver d’ampliar la pista (amb 500 metres més), perquè era massa curta per a un avió tan gros. Van ser 14 hores de vol ininterrompudes, arribant al límit de l’autonomia de vol, però va ser inoblidable”.

Ara bé, eclipses i aurores boreals al marge (també és guia per veure aurores boreals a Finlàndia, a la primavera), diu que, per viure, no es mouria de l’Empordà: “Aquí hi estic molt a gust. També m’agrada molt el País Basc, però el temps no acompanya”.

Fa estona que em resisteixo a tocar el tema (encara no, penso), però em moro de ganes de saber què en pensa, de la Vida, un home com en Juan Carlos Casado. De la Vida i de la Mort. Així, en majúscules. Finalment, em diu una frase clau i, ja hi som!, hi entrem de ple. La conversa ens convida a posar-nos transcendentals, i jo que me n’alegro. “A mida que m’he anat fent gran m’he anat adonant que vivim en una realitat que no és real. Es tracta d’una percepció sensorial. El món és molt més complex del que veiem. Jo considero que vivim en una mena de bombolla. Nosaltres coneixem tres estats de la matèria: sòlid, líquid i gasós, però n’existeix un quart: el plasma, que és l’estat natural de l’Univers. Per tant, podem dir que nosaltres vivim en un estat d’excepció. El que ens sembla normal és anormal”.

“Tenim alguna missió?”, li demano. Calla, rumia un segon i em diu: “Si penses que tot té un sentit, que tenim una missió, anem a parar a la religió i al camp de les creences personals. L’orgull humà ens fa negar la possibilitat que només siguem un tros d’energia concentrada en matèria que acaba desapareixent com una bombolla. Ens rebel·lem davant d’aquesta possibilitat i ens posem transcendentals, però, d’aquí a mil anys, ningú es recordarà de nosaltres. Som part de l’Univers, no unitats separades del mateix”. Tant que m’agrada a mi, posar-me transcendental! Però aquesta visió no-dual del món em fa sentir còmode. M’agrada.

“I què passa quan morim?”, faig. L’hi havia de preguntar. “Jo vaig créixer en una família molt religiosa, vaig anar a una escola molt religiosa, també..., i n’estic molt content, però tot plegat et condiciona la forma de pensar. Tot i que, quan comences a créixer, vas veient coses que no encaixen. Ara penso més com un físic. Em queda una llumeta provinent de la creença cristiana, però no crec en la resurrecció com a tal; crec que som éssers biològics, amb una vida, i que, quan aquesta vida s’acaba, els nostres àtoms es dispersen i, potser, formen altres vides. A mi em sembla molt bonic”.


“Quan tenia 12 o 13 anys, em va tocar estar en una aula que tenia tots els finestrals encarats cap a la badia de Sant Sebastià, amb el mar Cantàbric estès al davant, i em quedava mirant-lo pensant què hi hauria més enllà de l’horitzó”


A mi també, certament. Igual de bonic que un dels projectes pensats per a joves on està implicat aquest astrofotògraf que ha arribat, fins i tot, a demanar un crèdit personal per avançar els diners d’un viatge, i que frisa per conèixer Nova Zelanda (sembla estrany, però encara no hi ha estat). En aquest projecte hi està implicada la Fundació Make a Wish i es diu Ilusiones y Estrellas. L’esmentada fundació és una entitat sense ànim de lucre creada el 1999 amb la missió de provocar il·lusió en nens i nenes que pateixen malalties greus tot enriquint les seves vides a través d’experiències personals que els aportin esperança, força i alegria. L’any 2009, amb motiu de l’Any Internacional de l’Astronomia, “vam estar amb un grup de joves al Museu Marítim de Barcelona i vam acabar a la Xina per veure un eclipsi de sol. En aquella ocasió, ens va acompanyar una noia amb càncer terminal la il·lusió de la qual era veure les aurores boreals. No ho va poder aconseguir, però, en aquell viatge, s’ho va passar molt bé. Jo la vaig poder visitar una setmana abans de la seva mort i, des d’aleshores, l’expedició amb la qual anem a Groenlàndia a veure les aurores boreals porta el seu nom”.

Però això no és tot, perquè, des del 2004, el grup Shelios també està implicat en el projecte educatiu anual Ruta de las Estrellas, gràcies al qual un grup d’estudiants prèviament seleccionats viatgen amb l’expedició per veure eclipses de sol. “D’aquesta experiència, precisament, en va sortir el noi que ara ve amb nosaltres, en el grup d’imatge”.

M’hi estaria molta més estona, parlant amb en Juan Carlos: del seu llibre Fotografia astronómica y atmosfèrica. Teoría y técnica, de les exposicions que fa, dels premis que ha guanyat..., però l’agenda ens pressiona (les pàgines disponibles que tenim, també, no ens enganyem), i ell ha de preparar l’equipatge per marxar de nou cap a l’observatori del Teide, on és col·laborador del projecte de telescopi robòtic TAD i fa retransmissions en directe a través d’Internet.

Acabem, però, com hem començat: parlant de Dalí. “Estic segur que hagués gaudit moltíssim aquests anys que estem vivint, amb les noves tecnologies, perquè això l’hagués permès arribar al màxim de la seva imaginació. M’hagués agradat conèixer-lo; des de la meva modèstia, estic segur que haguéssim pogut fer alguna cosa junts”. Jo també ho penso. Llàstima que no hagi estat així!

 

Article publicat al número 48 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Top