0 items
El meu compte

Catarsi/homenatge a Cristina Cervià

“De vegades, les persones ens expliquem per comparació, i jo ja sento que sense la Cristina em podré explicar una mica menys”, ens diu l’actor Martí Peraferrer, company d’ofici de Cristina Cervià. Aquest text, sincer i profund, ens acosta a l’actriu gironina que tants troben a faltar des de fa quasi un any.

 

He de confessar públicament i amb sincera tristesa que jo no era un dels amics de la Cristina Cervià. Però també proclamo obertament que em ve molt de gust escriure aquestes ratlles, em format catarsi/homenatge, perquè ara ja sé que encara que ara ho volgués, encara que ara m'ho proposés, ja mai, finalment, ho podré ser. La nostra obra de teatre a dos mans ja mai serà escrita. No hi haurà més oportunitats per tornar a començar i tornar a equivocar-nos. Malgrat haver nascut a la mateixa ciutat, el mateix any, dedicar-nos al mateix ofici, haver treballat plegats i tenir molts amic comuns, la Cristina i jo mai no vam passar de ser uns respectuosos i correctes companys de teatre. I també, malgrat tot, sento la seva pèrdua com un fracàs personal, com una absència íntima, com un dolor molt proper!

 

“Va ser un mirall on trobar-me, una pauta on avaluar-me, unes lleis on jutjar-me, unes sentències on revelar-me o rendir-me, una opinió on discrepar, una broma on no riure o un retrobament on, sorprenentment, sentir-la generosa i propera”

 

Per a mi, sempre va ser –secretament i sense saber per què– un referent en la meva trajectòria d'actor (i estic segur que en la de molts). Va ser un mirall on trobar-me, una pauta on avaluar-me, unes lleis on jutjar-me, unes sentències on revelar-me o rendir-me, una opinió on discrepar, una broma on no riure o un retrobament on, sorprenentment, sentir-la generosa i propera. Jo sempre pensava: “Si això ho fa la Cristina, jo també ho puc fer! Si això ho ha intentat la Cristina, jo també ho he d'intentar! Si això li han donat a la Cristina, a mi també m'ho han de donar!”. Era una rivalitat que m'esperonava! No era gelosia, segur; no em calia, perquè no érem competència. Simplement, era una secreta i inconfessable admiració. Sense cap dels dos volgués, ella es va convertir en un referent per a mi, en un mirall on emmirallar-me, en una norma on avaluar-me... Vam parlar moltes vegades i vam compartir actes, trajectes, escenaris, jurats, alguna discussió pujada de to, grans riallades i, el que més, moltes platees de teatre.

 

“La seva seguretat era la seva força, i la llança dolorosa contra les meves inseguretats, pors o mandres”

 

No m'agradava, de vegades, com sentenciava i com postulava la seva veritat absoluta, però, en el fons, jo sempre acabava pensat que tenia part de raó. La seva seguretat era la seva força, i la llança dolorosa contra les meves inseguretats, pors o mandres. Tenia la sensació que ella sempre ho feia tot bé, i que jo era un desastre: pures misèries humanes de províncies.

Les darreres converses de carrers compartits, de cantonada gironina, van ser molt sinceres. Sense concretar res, ens ho vam dir tot! Vaig sentir el seu respecte i la seva força. La seva queixa permanent i el seu optimisme envejable. Vaig sentir la meva fragilitat en la seva mala sort final. ‌Recordo perfectament la nostra darrera conversa: “Martí, tu i jo ens hem donat a aquesta ciutat i ens hem oblidat de nosaltres mateixos!”. En aquella confessió compartida i forçada per les circumstàncies, finalment, ens vam trobar! Vam arribar a estar d'acord en el nostre èxit projectat i en la nostra íntima frustració; en el nostre amor malaltís per la gent, la ciutat i el teatre, sense rebre massa a canvi. Finalment, i per uns segons, els dos vam ser un. Ella es mereixia molt més! Més feina, més reconeixement de país i més dies per ser-hi. Sobretot, es mereixia més temps per viure i ser viscuda.

De vegades, les persones ens expliquem per comparació, i jo ja sento que sense la Cristina em podré explicar una mica menys dins el meu petit món del teatre i en els dies que em resten i que se’m resten. Seguirem també per tu, Cristina!

 

“Martí, tu i jo ens hem donat a aquesta ciutat i ens hem oblidat de nosaltres mateixos!”

 

Text: Martí Peraferrer, actor i company d’ofici

Article publicat al número 52 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top