0 items
El meu compte

Iolanda Batallé

La pau d’un furor vital

Conta una antiga llegenda britànica que quan Jesús estava morint a la creu un pit-roig, llavors només de color marró, es posà al seu costat per cantar-li a l’oïda i consolar, així, el seu dolor. La sang de les seves ferides va tacar el pit de l’ocell i, des de llavors, tots els pit-rojos porten la marca de la sang de Crist en el color distintiu dels seus pits.

Me’n recordo en asseure’m a l’espai preferit de la Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 1971) a casa seva, la terrassa, i identificar-ne el cant. “Quan va morir la iaia, durant molt de temps em van visitar dos pit-rojos; creia que eren ella i el meu avi, que venien a fer-me companyia. Ara en són molts més”.

Amb el dolor de la pèrdua podem fer moltes coses, també embellir-lo. Primera lliçó d’una conversa profunda que oscil·larà entre pols per trobar l’equilibri que tota biografia necessita tard o d’hora: la vida i la mort, un glop de whisky i un altre d’aigua de coco, anar amb faldilla ja sense mitges i cercar una manta, que refresca, un capvespre de primavera incipient.

Malgrat el teletreball imposat per la pandèmia, per la Iolanda casa no ha deixat de ser una hamaca envoltada de plantes i flors on gronxar, en silenci, el frenesí vital que sempre l’ha definit. Aquell que la va dur a abraçar la independència encara en la minoria d’edat i a treballar des de ben jove per guanyar-se una autonomia que li permetés pagar-se estudis i lloguers arreu del món.

 

“Sempre cal preservar un marge suficient per a la sorpresa i, fins i tot, permetre’s de tant en tant un cert desconcert.”

 

Llicenciada en Filologia Anglogermànica, col·legiada periodista i formada¡ en direcció d’empreses, ha tocat tecles tan diverses com servir combinats a unes festes de Gràcia, traduir, ajudar en la producció de programes de televisió, fer ràdio, editar i escriure llibres o ensenyar, ja siguin idiomes, tècniques d’escriptura o mètodes anticonceptius. I les ha tocat en indrets tan distants com el Marroc, on va anar a celebrar el seu aniversari durant molts anys acompanyada només d’una motxilla; a Berkeley i el seu inspirador moviment hippy; a Southampton, on va descobrir l’amistat ferma entre dones; a l’Argentina, amb el seu poder sinestèsic; a Sud- Àfrica, on va entendre el concepte d’alteritat; a París i la seva cultura encisadora; a les fires de literatura infantil i juvenil de Bolonya; a Los Angeles; a Nova York; a Berlín... o a Monells, on les experiències xuclades durant deu anys es van fer pòsit. I en cadascun d’aquests llocs “sempre he après molt més jo que el que jo hi he aportat”. Ho resumeix prou bé ella mateixa: “sóc el que als EUA dirien una self-made woman”.

Batallé sempre ha tingut la sensació que havia de fer més i més, que havia de viure moltes vides en una i, per això, la seva relació amb el temps ha sigut, potser, massa intensa. No va ser fins l’arribada de la maternitat i la maduresa que el seu ritme es va anar asserenant una mica. Ara, amb 49 anys, dirigeix l’Institut Ramon Llull (IRL) i acaba de publicar el seu quart llibre, el primer de no-ficció: Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, un al·legat personal i alliberador sobre un
lideratge que dista de l’autoritarisme per apropar-se a l’autoconeixement i l’empatia.

 

“Hem de dir a les nenes que les seves veus són importants.”

I quina és la seva manera de fer les coses? Després de dues dècades dirigint equips, diu haver-la anat trobant, lluny d’imposicions, fingiments i heroismes constants, en l’eficiència que resulta de mesclar disciplina i intuïció, exigència i tendresa, (auto)observació, escolta i generositat, una qualitat, aquesta darrera, que practica com una obligació i una revolució. Difícil, vivint com vivim en una cultura encara massa de la por que castiga les mostres de bondat i feblesa. També considera tan important escoltar l’equip com els marges (des de la persona que s’ocupa de la recepció fins a la que neteja) i “reivindico el no saber, que és el contrari de la prepotència. Un estat preciós i gens fàcil que et permet ser prudent i receptiva. Sempre cal preservar un marge suficient per a la sorpresa i, fins i tot, permetre’s de tant en tant un cert desconcert”. Com deixa escrit a les pàgines del llibre, “la meva manera de dirigir és una part indestriable de la meva manera de sentir i de viure. Lidero com visc. Visc com lidero”.

Recorda que quan era petita havia de cridar perquè se l’escoltés, per això va repetint que “hem de dir a les nenes que les seves veus són importants”. De vegades, però, el present es venja del passat amb un somriure, i avui Batallé és la primera directora dona de l’IRL, una posició de responsabilitat que li ha costat assolir, perquè “les dones sovint hem de fer molt més i millor que l’home blanc, de classe mitjana-alta i de més de 40 anys, i més difícil que arribar-hi és encara aguantar-hi, perquè el sistema no està fet per permetre que les dones puguem mantenir-nos gaire temps en posicions de responsabilitat, i encara menys si tenim dependents al nostre càrrec”. I afegeix: “A mi el que m’agradaria dir és: soc la primera però en vindran moltes altres. Quan les dones arribem a posicions així, és per canviar les coses, almenys les que no funcionen, i per obrir camí, no només per a les dones, sinó a la diferència. És així com entenc el feminisme, obrir portes a la diferència”.

 

“L’èxit i el fracàs són les dues cares d’una mateixa moneda; no s’ha de donar gaire importància a cap dels dos.”

 

La feina actual l’exerceix amb la dignitat, l’orgull, el respecte i l’entrega que la institució mereix, però sempre intentant rodejar-se de persones diferents, entre elles i a ella, i crear la confiança suficient perquè algunes siguin capaces de dir-li que s’està equivocant quan així sigui. També no oblidant mai que la posició no fa la persona, que “el poder és sempre relatiu i temporal” i que “l’èxit i el fracàs són les dues cares d’una mateixa moneda; no s’ha de donar gaire importància a cap dels dos”. Igual que s’ha de saber arribar, s’ha de saber marxar.

Els primers anys de Batallé a l’Administració han coincidit amb una època de crisis vàries, i els deures i els reptes que s’hi imposen, almenys envers la cultura, són molts: l’agilització del sistema, les limitacions en la contractació de talent, la col·laboració entre l’empresa privada i la institució pública, la inclusió de la barreja, tant d’edats com de races i
comprensions de sexualitat... Però, amb tot, creu que “el repte més gran del país es troba en l’educació. Cal incidir i canviar com s’està educant i com s’està preparant els mestres i els professors”.

Havent-li escoltat que “la caducitat és necessària”, m’atreveixo a demanar-li que acabem mirant al futur i em digui què hi veu: a l’IRL, un bienni en què el consorci podria veure entrar oficialment la Generalitat Valenciana a la seva governança, en què portarà la cultura catalana a la London Book Fair com a convidada d’honor i en què haurà de repensar la seva Xarxa Llull, 150 professors que ensenyen la nostra llengua a les universitats d'arreu del món, per exemple. Feina enllà, sap, perquè ho sent, que estarà tot bé, que seguirem fent camí i rebent els pit-rojos, que avui s’han tornat estol i el seu cant, melodia compartida.

 

“La caducitat és necessària.”

 

Text: Júlia Català, filòloga catalana.

Article publicat al número 57 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top