Jair Domínguez , tal com raja

Jair Domínguez és una figura indiscutible de l’humor català gamberro dels últims 15 anys. Qui diu gamberro, diu àcid, càustic, sardònic, sorneguer, entre la línia de la ironia exagerada fins a l’absurd i la mala hòstia, directament, amanit amb un catalanisme rodó. Tot plegat, l’ha fet blanc de la caverna mediàtica més d’una vegada.

Ha estat col·laborador i guionista de programes de ràdio i televisió que han fet riure tres quarts i mig de Catalunya, com Polònia, Buenafuente, Minoria Absoluta o La Segona Hora, entre altres. Ara és un dels protagonistes de l’Està passant, amb Toni Soler, Òscar Andreu i Elisenda Carod. El salt a la televisió li ha provat, i el programa ha tingut grans índexs d’audiència en la primera temporada.

Sovint s’ha envoltat de polèmica pel seu sentit de l’humor irreverent amb tots i amb tothom. És coautor de la cançó Baila el chiki-chiki. Ha disparat remolatxes antimonàrquiques. Ha escrit llibres. Una barreja d’humor intel·ligent de l’època Buenafuente a TV3 i Nietzsche repartint bufetades. Ell és l’inclassificable Jair Domínguez, amb qui ens trobem al Museu de la Tècnica de l’Empordà, un racó de Figueres curull d’estris del segle XIX i XX que mostra a la perfecció com era la tecnologia d’època. Al segon pis, un reguitzell espectacular d’estris de sobretaula: màquines d’escriure úniques al món, calculadores, pupitres especials... Un món que ara en diríem vintage, però que té una essència especial que fa que no passi de moda.

En Jair no para quiet, és un belluguet. Ja és de complexió prima i nerviüda. Xerra pels colzes, s’expressa de manera vehement i amb pocs entrebancs. Els canvis de postura a la cadira sovintegen. Semblant al personatge de la televisió, però més pausat. Potser és així –més tard veiem que sí–, o potser el calma l’ambient museístic. Ha triat l’indret perquè “és un museu bastant desconegut”, i perquè és un apassionat de les màquines d’escriure i la seva sorollositat. Li agrada el silenci del lloc, perquè creu que Figueres no és molt moguda, però sí molt sorollosa.

“Jair Domínguez és una figura indiscutible de l’humor català gamberro dels últims 15 anys. Qui diu gamberro, diu àcid, càustic, sardònic, sorneguer, entre la línia de la ironia exagerada fins a l’absurd i la mala hòstia, directament, amanit amb un catalanisme rodó”

Curiosament, ell fa molt de soroll cada cop que escriu. Riu i comenta que porta bé les seves contradiccions. Li agrada el silenci perquè es va criar en un poble de 200 habitants, sense sorolls. Havent viscut a Barcelona –ara és veí de Vilafant–, valora el silenci com el que més. Per escriure, el necessita. De fet, però, “l’última novel·la que vaig escriure, Perímetre, és bastant silenciosa”. La va escriure a Portbou, i es va impregnar del silenci hivernal a la vila. “El 90% del llibre són meditacions del protagonista, i tot és silenci”, en un futur post apocalíptic, desèrtic, desolat i eixut.

Més contradiccions: el seu nihilisme optimista. Defensa que la Humanitat no té bon arreglo, com deien les padrines d’abans. Ferm defensor que ens n’anem en orris i patirem, en general, però que, al capdavall, hi haurà una redempció. “Crec en el Bé final” perquè, si no, res tindria sentit. Potser per això la violència crua, gratuïta, sense més, és el pa de cada dia a les seves obres. Ho atribueix al fet que, abans, el terme políticament incorrecte no existia. Almenys, en el seu entorn. “A casa meva, sempre hi havia hagut molts llibres”. I, com que no hi havia ordinadors, els devorava”. Recorda, sorneguer, que els va demanar als seus pares La Enciclopedia del Crimen, que era als quioscos. Hi havia fotos gràfiques de víctimes de Jack l’Esbudellador, per exemple. “Em va marcar i em va deixar com un caldo de cultiu, una immunitat a aquestes bestieses!”. Ja adolescent, veié Reservoir Dogs moltes vegades, i admet que Tarantino el marcà a ell i als seus amics. A això s’hi afegiren vídeojocs violents dels 90 i manga japonès gore. Ara potser no, però “per a la meva generació, la incorrecció política, els insults, la violència... és molt normal!”.

“Potser, en no tenir referències humorístiques clares, he tirat del que tenia a mà: em fan gràcia les bestieses!”

Parlem dels seus referents. Riem recordant l’inoblidable Ace Ventura de Jim Carrey i papers més seriosos de l’actor. Deixem de divagar i en Jair no sabria dir si es fixa en algú quan escriu humor. No n’ha llegit llibres, i ha vist les mateixes sèries que la generació dels 80: L’escurçó negre, Els joves... “Aquell humor salvatge em va encantar!”. Va veure Blue Velvet, de David Lynch, quan tenia potser deu anys, i va quedar “traumatitzat, però em va encantar”.

És el seu director preferit.Es posa més reflexiu. Potser, en no tenir referències humorístiques clares, “he tirat del que tenia a mà: em fan gràcia les bestieses!”. El que escriu li ha de fer gràcia a ell primer; si no, no s’hi posa. “Tinc la parròquia dividida entre gent que vol assassinar-me i gent a qui faig gràcia”. Aprofundeix més en el tema. Intenta fer humor que pugui incomodar. “L’humor fa més gràcia com més amunt apuntes. Ara, tothom dispara contra el Rei... METAFÒRICAMENT!”. Riem.

El món de l’humor ha anat venint sol. D’adolescent, escrivia bestieses i bajanades humorístiques amb un company. A El rosari de l’aurora, a Ona Catalana, el van fitxar com a guionista. “En aquella època tenia el cervell bastant intacte i una facilitat brutal per escriure una història diferent (2 o 3 pàgines) cada dia!”. Sorpresos per la seva frescor, se’l van quedar. Encara guarda llibretes d’aquella època; de fet, tot un feix gruixut ple d’idees. “Diuen que tinc idees noves, però no: ja les vaig tenir totes i les vaig recuperant!”.

Amb l’estona, en Jair ha anat esmolant la ironia. Recorda els atacs de riure a El rosari de l’aurora, amb l’imitador Oriol Parreño, amb qui formava un bon tàndem. Recorda que, a Buenafuente (Antena 3), tenien pressupost per al que volguessin i la van fer grossa unes quantes vegades. Recorda que, a Localia, van rebre querelles per emborratxar un col·laborador i fer-lo fumar...

“Tinc la parròquia dividida entre gent que vol assassinar-me i gent a qui faig gràcia”

1. 
2. 
3. 
4. 

Ara, l’humor està de moda. Polònia, Està passant, La competència, La Segona Hora, Versió RAC1... En Jair reflexiona que a Catalunya ha costat molt de riure’s de nosaltres mateixos. “Aquí, pots fer conya de certes coses, però d’altres, no”. Per això, des de l’inici de l’Està passant, van dir que se’n riurien de tot, “perquè tot és un desgavell; no se salva ningú!”. L’humorista ha de poder carregar-s’ho tot.

En Jair no s’autocensura mai. Ho té clar: per a ell mateix, no. Quan és responsable de les seves paraules, les engega pel broc gros. A l’Està passant, “estàs en directe i a vegades he pensat alguna cosa però no l’he dit”. Senzill: hi ha un equip al darrere i no se sap quines conseqüències pot tenir. Com va passar al Bestiari il·lustrat.

Ell, però, és pare. I, a casa, ha de censurar una mica. Quan enxampa els fills dient paraulotes, els diu: “digueu paraulotes, però que ni jo ni la vostra mare us sentim”. Tot i que confessa que ell no és massa partidari de censurar res.

“Tinc la parròquia dividida entre gent que vol assassinar-me i gent a qui faig gràcia”

Aprofundint més en un Jair desconegut al gran públic, diu que exagera el personatge a la ràdio i la tele. Interpel·la més el públic “perquè sóc molt així, de teatre vodevil”. No es considera res de l’altre món: escolta música, li agrada escriure, s’ho passa bé tallant branques de l’olivera del pati de casa! Però “tinc un imant pels frikis i per les situacions absurdes, i sempre m’acaba passant alguna cosa rara”. Ara mateix no en recorda exemples, però comenta que, la major part del que escriu als seus llibres, ho ha viscut. També li agradaria recordar els seus somnis per escriure’ls. “El subconscient m’apassiona! Allà apareix TOT. Si ens expliquéssim els somnis més sovint, aprendríem moltes coses de nosaltres!”.

El persegueixen les situacions absurdes, com també les polèmiques. Sovint, estan relacionades. I no se’l veu empipat, quan en parla. És part de ser un personatge públic i dir el que pensa. En Jair es mou en un terreny una mica pantanós. “Moltes polèmiques han aparegut sense buscar-les, la qual cosa em sorprèn”. En recorda algunes: la cancel·lació del Bestiari il·lustrat per disparar remolatxes a una foto del rei emèrit, tuits sobre la Selecció Espanyola,... “També es va emprenyar la Inés Arrimadas perquè vaig dir no-sé-què... Estem en un punt en què la gent té la pell molt fina. És millor no donar-los motius, però la veritat és que, de vegades, és bastant divertit”, acaba, sorneguer.

“Aquí, pots fer conya de certes coses, però d’altres, no, i l’humorista ha de poder carregar-s’ho tot”

Som conscients que moltes polèmiques s’han desfermat a Madrid. I ell no es declara independentista, sinó separatista: creu en la individualitat de l’ésser humà. “Estic enfadat amb Espanya, però també amb Catalunya, amb els altempordanesos i amb els meus veïns... Arribem al nucli últim en què seria jo sol, sense la meva família, en una cabanya, a la muntanya... Que és on segurament acabaré!”. Breu pausa. “...Amb una màquina d’escriure d’aquestes!”, i assenyala la que té més a prop, una Woodstock de principis del segle XX. Tornem a riure. “No tinc res contra Espanya, tinc coses contra l’analfabetisme i els garrulos (pallussos), i d’aquests n’hi ha a per tot arreu”.

Així és Jair Domínguez. Tal com raja, sense ser un milhomes. De bon tracte, afable i atent. Una fera televisiva i un home tranquil; a la seva manera, nerviosa. No sé si m’explico. Un dels pocs que pot, talent en mà, explotar les seves contradiccions. Irònica ironia, la seva. Sense mitges tintes: o t’encanta o l’avorreixes.

Tal com ha parlat trenta minuts de rellotge, en podria parlar cent. No us asseguro que en Jair no hagi fet servir una ironia fina com un paper de fumar en aquesta entrevista. Algunes només les he caçades transcrivint el text. Però una cosa és certa: en Jair és fet d’aquella pasta dels homes que són tal com raja, sense pretensions, sense embuts i sense parió.

“El persegueixen les situacions absurdes, com també les polèmiques”

Text: Xavi Roura, periodista.

Article publicat al número 47 de D'estil.

Twittear