Jaume Funes: L’home que fa pensar

Quedem amb ell a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, de la qual en forma part com a membre de la junta rectora. Fem l’entrevista, però, al Jardí del Museu, a l’altra banda del carrer, al Museu Marítim de Barcelona, un indret molt més recollit que un despatx –més fred– o el carrer –més sorollós–. “Quan vinc a Barcelona, en els moments en què necessito pensar, prendre notes, reposar... acabo venint a aquest Jardí del Museu”.

Ell ve del seu Cornellà, on viu des que va arribar a Catalunya. “Sóc fill de família obrera, que va emigrar a Barcelona quan jo tenia 13 anys”. Va estudiar periodisme i, després, psicologia mentre treballava. “Feia de listero; és a dir, gestionava les obres de la construcció, hi feia tasques administratives... Bona part del que he après sobre les persones ho he après treballant a la construcció!”.

El que no s’esperava és que es dedicaria a la psicologia adolescent. “Més aviat, volia dedicar-me al món clínic. Les primeres sessions les vaig fer al manicomi de Sant Boi!”. Va enxampar de ple les grans crisis dels anys 70, industrials i socials, i va encaminar-se, una mica sense voler-ho, cap a l’educació. “Vaig començar a treballar al carrer i em vaig trobar, bàsicament, els nous adolescents de les classes obreres”. Abans, els obrers no tenien adolescència, i tan bon punt sortien d’estudis, anaven a espetegar a una indústria. “La crisi els havia deixat al carrer. Amb 14 anys, sortien d’escola i ja no podien treballar fins als 16 o 17. No podien ser aprenents de la Seat, la Siemens, la Clausor...”. Van haver de convertir-se, per força, en adolescents. “Estàvem davant d’un canvi social terrorífic, que era que, de cop i volta, no es podia passar de l’escola al món laboral: s’havien de dedicar a ser adolescents!”.

“Bona part del que sé sobre les persones ho he après treballant a la construcció!”

I des d’aleshores que s’hi ha dedicat en cos i ànima. Somriu dient que “tothom vol dedicar-se als petits o grans, però no volen saber res d’aquests adolescents, que ho contesten tot”. Els adults encara estem perduts, en aquest tema, “perquè no hem adjudicat cap tasca social a aquesta etapa de la vida”. Amb els anys que fa que es dedica a aquest camp, Funes ha vist tota mena d’adolescents. “Al seu dia, vaig ajudar els que estaven detinguts i se’ls aplicava el Sistema Penal, i avui els ajudo a gestionar el seu perfil d’Instagram o a aclarir quina és la seva identitat digital”.

Cada dècada ha tingut la seva generació adolescent diferent de l’anterior, i de la següent. “En algunes èpoques, predominava la idea de tribu: com vestien, quina música escoltaven...”. Avui, tenim els millennials, “que no deixen de ser producte d’una societat de mercat que homogeneïtza determinades maneres de ser”.

Els adolescents són la prova de com canvia una societat canviant. “Com és una escola obligatòria per a uns adolescents que no hi tenen res a veure?”. Hem d’inventar noves maneres d’educar per afrontar l’adolescència amb garanties. “Però els adults seguim amb el pronom feble, el sistema d’equacions i el descobriment d’Amèrica! [...] La meva vida ha estat una adaptació a adolescències canviants, per intentar no ser un tradicional que pensa que, abans, tot era millor, i que els xavals s’han d’adaptar. No, no: som nosaltres, que hem d’adaptar la manera d’educar!”.

Li pregunto què és el que no s’hauria de perdre mai, dels adolescents. “Són més joves que nosaltres, i ja ens agradaria tornar a enamorar-nos com ells!”. Al col·lectiu adolescent sempre se li busquen problemes, per aquesta incapacitat adulta de gestionar-los. “Quantes sessions s’han fet al Parlament sobre com educar els adolescents perquè s’enamorin? Cap. I per parlar del botellón? Moltíssimes!”. Aleshores, Funes aborda com relacionar-se amb els adolescents. “Que vegin que la teva preocupació és tota la seva vida, no només si prenen drogues o si tenen sexe”. Un adolescent necessita “adults diferents (una bona tutora, un bon professor de bàsquet...) que els puguin ajudar”, més enllà dels pares i mares.

“Són més joves que nosaltres, i ja ens agradaria tornar a enamorar-nos com ells!”

Hem arribat al TEMA, amb majúscules. Sempre amb el mòbil! Fins a quin punt és bo, prohibir-los-els? Però Funes té a punt la resposta: “Cada vegada que s’esdevé una innovació tecnològica, els adolescents se n’apropien i els adults s’espanten”. Els adults ho volem tenir tot controlat. “I ells descobreixen un invent que no apliquen com preveuen els adults”. Ens hem de preguntar, doncs, com educar un adolescent que no deixarà estar el mòbil perquè forma part d’ell; el nostre repte és educar-lo integrant aquesta realitat! “Avui, objectivament, no es pot ser adolescent sense tenir un smartphone”. Per tant, prohibir-los el mòbil no serveix per a res. “L’únic que li estàs dient a l’adolescent és que el seu món i el de l’escola no coincideixen”.

En aquestes, Funes s’encamina cap a la societat de la informació. “Per a què serveix, un professor que no ho sap tot, al costat de Google? No serà, potser, que el mestre s’ha de dedicar a motivar l’alumne per buscar informació? [...] L’adult necessita convèncer-lo que allò que descobreix té a veure amb la seva vida”. A part, planteja que l’espai de trobada adolescent és, ara, virtual. “Nosaltres no podem seguir dient el món real i el món virtual, perquè el virtual és REAL, per a ells!”. Hem de poder saber, en definitiva, com construeixen les seves relacions a través de la xarxa i ensenyar-los a regular la seva relació amb la tecnologia. Funes sempre els diu, als adolescents, que “no et refiïs mai de res, de ningú. Aquesta informació, qui te l’envia? Te’n refies? En quin context? Què en penses, tu?”. La meitat de la informació que circula per la xarxa és falsa, i “els poders polítics, religiosos, econòmics... no volen que li diguis al xaval que és ell qui ha de gestionar si la informació és correcta, està contextualitzada...”. Se’ls ha d’ajudar a esdevenir adults amb criteri!

“La meva vida ha estat una adaptació a adolescències canviants, per intentar no ser un tradicional que pensa que, abans, tot era millor, i que els xavals s’han d’adaptar. No, no: som nosaltres, que hem d’adaptar la manera d’educar!”

1. 
2. 
3. 

“Cada vegada que hi ha una innovació, els adolescents se l’apropien i els adults s’espanten”

Ell ha estat pare i avi d’adolescents. “Quan he tingut fills adolescents, m’hauria agradat ser especialista en primera infància per poder-me saltar totes les meves teories que m’havia d’aplicar!”, comenta, rient. Al final, però, “vam poder gestionar les meves angoixes i les seves adolescències”.

Funes ha estat parlant durant mitja hora llarga amb poques preguntes. En sap un niu. Quan abordem el camp de les anècdotes, en recorda algunes de curioses. Una noia li va dir a sa mare que amb en Jaume hi vull parlar, perquè s’estima els adolescents! Un altre, va demanar a la professora quan tornarà, aquell senyor que ens fa pensar? “Si els dius que no pots canviar, però estàs disposat a ajudar-los en funció del projecte que tingueu junts, acabes sent útil [...] No tinc la solució, però sé que la mirada i la manera d’aproximar-m’hi ha estat útil per a molts adolescents”.

I que per molts anys faci pensar els adolescents, senyor Funes. I els adults!

“Quan tornarà, aquell senyor que ens fa pensar?”

Text: Xavi Roura, periodista.

Article publicat al número 50 de D'estil.

Twittear