Jaume Subirós, empordanès de soca-rel

De vegades és ben curiós com un simple gest o un acte senzill por influir i/o canviar la vida d’una persona. Aquest és el cas del cuiner i restaurador figuerenc Jaume Subirós, que hem escollit per treure de context en el moment en què festeja els 50 anys del Motel Empordà, el prestigiós hotel figuerenc que, a través del seu restaurant, va marcar el camí de la cuina catalana quan encara no era, ni de tros, tan reconeguda com ho és avui.

Corria l’any 1961 i Josep Mercader feia un any que havia inaugurat el Motel Empordà al peu de la carretera Nacional II, a la zona nord de Figueres, quan encara no existia ni la variant ni l’autopista. Aquesta era la principal alternativa de pas per a tots els turistes provinents de França. Mercader va pensar d’anunciar el seu establiment a l’altre costat de la ciutat, a l’accés sud, un xic abans d’entrar a Figueres, i precisament en l’indret conegut com El Pont del Príncep, al costat dret de la mateixa N-II, a uns cinc quilòmetres de l’entrada a la ciutat, hi havia una masia propietat de la família Subirós. Allà, doncs, es va adreçar el senyor Mercader i va fer tractes amb en Josep Subirós per tal de col·locar, a la façana de tocar a la carretera, un rètol anunciador del Motel Empordà. “A casa érem pagesos –m’explica en Jaume Subirós–. Vivíem del camp (de camps d’userda, olivars i vinyes) i envoltats de vaques i porcs. Érem tres germans: el meu germà gran (l’hereu), jo i la petita, la Marta. Així que, en tancar el tracte, el meu pare va creure que seria una bona pensada demanar feina d’aprenent per a mi, perquè pogués anar a treballar a un important hotel de Figueres. I així va ser com vaig començar a treballar de grum, durant les festes i vacances escolars, atenent la porta i pujant i baixant maletes. Pensa –em diu– que cada dia feia els dos trajectes, de casa a l’hotel i de l’hotel a casa, en bicicleta, i que començava a les set del matí i acabava a les set de la tarda. El sou –continua– era petit, però guanyava més gràcies a les propines dels clients”.

“El senyor Mercader va fer tractes amb en Josep Subirós per tal de col·locar, a la façana de tocar a la carretera (la de casa dels Subirós), un rètol anunciador del Motel Empordà.”

Mentre alternava els estudis al Cultural Cervantes de Figueres amb la feina al Motel, Jaume Subirós va anar guanyant-se la confiança de Josep Mercader, i aquest el va anar ascendint de categoria, ensenyant-li coses i feines noves. Així, es va anar integrant en l’equip del Motel. “Als 15 anys, vaig entrar a treballar a la cuina. Acompanyava sovint el senyor Mercader al mercat i l’ajudava a carregar els coves amb els productes que comprava a les pageses, i a escollir els peixos que acabarien a la cuina del Motel”. D’aquesta manera va anar aprenent a conèixer els productes, els detalls de la compra i el tracte amb els productors i els proveïdors. Com aquell qui diu, Josep Mercader li va anar ensenyant l’ofici. “Als 17 anys, orientat també pel senyor Mercader (Subirós sempre parla de “senyor” quan es refereix a Josep Mercader), vaig anar dos anys a diferents establiments de Barcelona per completar els meus coneixements i treballar a altres cuines i amb altres cuiners. Vaig treballar al Finisterre, al Glacier, a la marisqueria El Crab i a l’Hotel Presidente”.

“Jaume Subirós acompanyava sovint el senyor Mercader al mercat i l’ajudava a carregar els coves amb els productes que comprava a les pageses, i a escollir els peixos que acabarien a la cuina del Motel.”

El 1969, Josep Mercader va obrir, a Roses, el seu segon hotel, l’Almadraba Park, situat sobre un promontori dominant la badia de Roses i la platja del mateix nom, al qual també va dotar d’un restaurant gastronòmic com a Figueres. Subirós passaria els hiverns a Figueres i els estius a l’Almadrava, on va anar-hi el 1972.

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 

Josep Mercader tenia dues filles, Lidia i Anna Maria. D’aquesta segona, se’n va enamorar, el nostre entrevistat. Festejaren i es casaren l’any 1974. Entremig, Jaume Subirós va acabar la carrera de Director d’Empreses Turístiques i, amb la seva dona, l’Anna Maria, són pares de quatre fills: una noia, la Sílvia, i tres nois: l’Albert (que actualment porta la sala del Motel), en Jordi (que està a la direcció de l’Almadraba Park) i en Lluís (que està estudiant hostaleria). Així doncs, la nissaga continua.

Quan va arribar el moment, amb el traspàs de Josep Mercader l’any 1979, Jaume Subirós va agafar el seu testimoni i va continuar amb l’obra que va crear el seu sogre, la qual, precisament, compleix 50 anys en aquests dies. L’hotel Empordà, el conegut popularment per tothom com “El Motel” es va inaugurar el 4 de juny de 1961.

El nostre entrevistat disposa d’un llarg currículum: ha fet estades a diferents cuines de ciutats suïsses, ha organitzat jornades gastronòmiques i és autor de llibres com Les receptes del Motel, Sopeta una, sopeta dues, sopetes tres (un llibre realitzat amb Josep Monje que ajuda més d’una mare i pare a l’hora de preparar un àpat per als seus fills) o el que s’acaba d’editar amb motiu de les noces d’argent esmentades: 50 anys del Motel, de Miquel Berga, que inclou 50 receptes de Jaume Subirós.

En aquest punt me n’adono que he arribat fins aquí sense entrar en detalls del “fora de context” del nostre protagonista. Portem una bona estona comentant la seva vida i la seva trajectòria, parlant sobre gastronomia, i encara no hem fet esment del lloc on ens trobem, del lloc fins on ens ha portat el convidat, que, òbviament, es mereix especial atenció, ja que és el motiu d’aquesta trobada.

Amb Jaume Subirós hem sortit de Figueres i hem pres la carretera N-260 en direcció a Portbou. Ja des de la plana de Peralada, ens assenyala les primeres estribacions dels Pirineus amb la serra de l’Albera i ens marca la carena del puig d’Esquers, destí del nostre trajecte. Passat Garbet i abans d’arribar a Colera, agafem un trencant a l’esquerra, on apareix indicat Sant Miquel de Colera, Molinàs, i, a 6,5 quilòmetres de pista forestal, el puig d’Esquers (a 605 metres d’altitud). Deixem enrere les vinyes al peu de carretera i ens endinsem per l’Albera, on, de sobte, ens apareixen pinedes i, fins i tot, un ramat de vaques gaudint de la pastura. Anem pujant per la pista forestal (en molt bon estat, per cert), recorrem llocs més inhòspits, desèrtics (pel camí només trobem algun excursionista), i, mentre passem pel costat de Sant Miquel de Colera, veiem, al fons, el llogaret, el castell i la riera de Molinàs. Tot pujant, arribem fins al puig d’Esquers. “Per a mi és un dels llocs més increïbles que us podeu trobar mai, amb unes vistes impressionants sobre la badia de Roses. Des d’aquí es veu gairebé tot l’Empordà: la badia de Roses completament dibuixada i, al fons, el Montgrí i les Medes”. A l’est, contemplem, just davant, el cap de Creus i la serra de Rodes, presidida per Sant Pere de Rodes, a la mateixa alçada que el puig. Als dos costats, divisem el mar que s’abraça al cap de Creus. A una banda, la badia, i, a l’altra, el Port de la Selva i Llançà. Al fons, al nord, Colera. De la plana, destaquen els camps negats dels Aiguamolls, el litoral marítim de la badia i tot de nuclis urbans que s’escampen pel territori, amb Vilamaniscle, Garriguella i Rabós als peus del puig. I ben a tocar d’aquest, el dolmen del mateix nom, un monument megalític que deixa constància que ja els nostres avantpassats gaudiren d’aquest indret. La panoràmica de 360º és completa, amb els Pirineus, el Canigó, el Bassegoda, el Mont...

El cel està cobert per un ventall de núvols que fins i tot (aquí dalt) amenacen pluja, però, veritablement, no ens impedeixen gaudir de l’espectacle que la natura ens ofereix a la vista. Muntanyes, cims, puigs i carenes en diferents tons de colors i contrastos que baixen fins a la plana, fins a abraçar la mar, i on es contempla una panoràmica de gairebé tot l’Empordà. “Aquest és un lloc per descobrir i per a estar-hi bé –m’explica Subirós–, com tants i tants altres racons que amaga la nostra terra!”. Continua explicant: “No hi vinc tots els cops que voldria, però cada any hi pujo un parell o tres de vegades, i cada vegada em segueix sorprenent l’aspecte canviant del paisatge (cada temporada és diferent); en canvi, aquest visió segueix mantenint una agradable sensació de pau, una sensació gairebé idíl·lica de l’Empordà”. Em comenta que més d’un client del Motel i de l’Almadrava “ha gaudit d’aquest lloc, perquè jo mateix els hi he recomanat, i han tornat amb paraules d’agraïment per haver compartir aquest espai amb ells”.

Ara sí que els núvols deixen anar les primeres gotes. És el moment de tornar cap a Figueres. Torno, però, amb la sensació d’haver estat convidat a gaudir d’un mirador excepcional sobre la nostra comarca. Tornem amb la missió acomplerta: conèixer un lloc insòlit de l’Empordà de la mà d’un dels personatges més singulars de la comarca: Jaume Subirós. Tot i això, no hem parlat de molts altres temes que envolten el món del nostre entrevistat: el de Josep Pla, el de Dalí, el dels productes de la nostra comarca, el de la gastronomia, el de la cuina empordanesa... I és que Jaume Subirós dóna per a molt. Sota la seva aparença tímida i discreta, trobem un corredor de fons incansable que sempre està al peu del canó. Jaume Subirós, una persona de tracte afable, curós, atent, perseverant, senzill, sensible, murri..., un empordanès de soca-rel!

Text: Josep M. Ortega.

Article publicat al número 17 de D'estil.

Twittear