Jesús Tuson, in memoriam

A començaments d’agost, en encetar-se el tram central del parèntesi estival més expectant de la història recent de Catalunya, moria en Jesús Tuson. Havia de ser el primer entre altres persones prou properes a morir-se aquest estiu convuls, ple d’altres morts tràgiques, i tan prenyat, d’altra banda, de vida, de futur. Quina llàstima que no puguin viure aquests dies totes elles! Quina mala sort! Què dirien aquests dies de tot el que està passant? Les seves famílies segur que s’ho demanen més que ningú i ho intueixen també més clarament, però no ho poden pas saber del cert. Aquest és el pes de l’absència, això és bona part del dol.

Deixeu-me, però, que us parli del que sé del cert sobre en Jesús Tuson, que segur que no trobaríeu a la Viquipèdia. En Tuson —així l’hi deia primer com a estudiant seva— va ser el meu millor professor a la universitat. I espero que ningú s’enfadi. M’hi jugaria qualque cosa que molta altra gent diria el mateix. En Tuson es preparava les classes al detall, i això es notava. Però era espontani alhora. I quin posat! Quina elegància natural que traspuava! S’ho passava bé i ens ho feia passar molt bé. El vaig tenir a Història de la Lingüística, en què cal tractar l’obra de filòsofs i gramàtics, sovint de naturalesa molt diferent; i ja, en tocar les darreries més properes al nostre temps, també de psicòlegs i lingüistes pròpiament dits. Lingüistes pròpiament dits? Sí, estudiosos que s’interessen en el llenguatge; en les llengües també, és clar, però en la mesura en què puguin il·luminar el llenguatge. Per tarannà, la història no és el meu fort, però el llenguatge és la meva obsessió i en aquelles classes el llenguatge era el focus. No podia ser altrament si s’hi havien d’integrar coherentment els punt de vista de filòsofs i gramàtics; de psicòlegs i lingüistes. Més tard, vaig tornar a tenir en Tuson de professor a una assignatura de doctorat. Hi vam treballar Jakobson a fons. Recordo ara la complicitat compartida davant les paraules del lingüista rus, “sóc lingüista: res sobre el llenguatge em pot ser aliè”, una versió de les paraules de Terenci, “sóc humà, res humà em pot ser aliè”.

“En Tuson es preparava les classes al detall, i això es notava. Però era espontani alhora. I quin posat! Quina elegància natural que traspuava! S’ho passava bé i ens ho feia passar molt bé.”

Per pura coherència amb aquestes paraules de Jakobson, en Tuson estava convençut que el llenguatge com a tal demanava uns estudis especialitzats, com ja existien fora. I en la tasca de fer-los realitat, en Jesús —ja érem col·legues aleshores— va ser pioner i un dels agents més destacats del procés que va portar a la instauració d’una carrera específicament lingüística, grau en diem ara. Van ser anys d’estires i arronses amb els defensors de l’statu quo al Ministerio de torn. Primer, a meitat dels 90, vam aconseguir una llicenciatura parcial, de segon cicle; i finalment, amb l’adveniment dels graus, una carrera sencera en què amb tot d’insuficiències encara ara —cal reconèixer-ho—, el llenguatge passava a ser molt més central.

1. 
2. 

No toca ara comentar per què el llenguatge com a tal és negligit poc o molt en dominis en què hauria de ser central (neurociència, psicologia, evolució humana, i “lingüística de llengües” fins i tot), però el fet que el llegat intel·lectual d’en Jesús Tuson sigui excepcional és en bona part perquè tracta precisament del llenguatge. Mireu quins títols porten els seus assajos: El luxe del llenguatge, El llenguatge, L’escriptura, Històries naturals de la paraula, Com és que ens entenem (si és que ens entenem), Una imatge no val més que mil paraules, etc. I permeteu-me que completi el que aquesta llista diu: en Jesús Tuson estava també interessat en les patologies relacionades d’una manera o altra amb el llenguatge —i tristament en va tenir una curta experiència en la malaltia que el va portar a la mort— i en l’origen i evolució del llenguatge, potser el tema més interessant de tots com a humans que som.

“En Tuson estava convençut que el llenguatge com a tal demanava uns estudis especialitzats, com ja existien fora.”

Era sobre aquests dos últims temes principalment que hauria volgut poder seguir conversant amb ell. La seva mort em va agafar treballant sobre el corpus de la tesi del psiquiatra Josep Moya que ell havia dirigit sobre la parla desorganitzada a l’esquizofrènia. De fet, tenia l’exemplar original seu de la tesi obert sobre la taula. El creia present amb mi quan aquell matí d’agost ell ja no hi era. O sí, perquè seguirà present per a qui vulgui en la paraula dels seus llibres, i en els nostres records.

Text: Joana Rosselló, lingüista, alumna i col·lega de Jesús Tuson

Foto: Gabi Massana – El Punt Avui

Article publicat al número 43 de D'estil.

Twittear