Joan Manén: el geni oblidat

Joan Manén fou un nen prodigi que acabà fent més de 4.000 concerts durant la seva trajectòria com a solista. El seu violí es va deixar sentir a les sales i auditoris més importants del món, i esdevingué una celebritat en un temps en què els músics eren éssers semidivins. També fou un compositor prolífic. El seu extens catàleg inclou òperes, simfonies, música de cambra i nombroses sardanes.

Va néixer el 1883 al mateix rovell de l’ou de Barcelona, i expliquen que, abans de saber llegir, ja havia après la notació musical. Contràriament al que es pugui pensar, de petit detestava la música. De fet, tot el que implicava esforç, treball o estudi li resultava antipàtic. Podia ser un nen amb un gran talent, però era un nen, al cap i a la fi.

Acomplerts els nou anys, va tocar per primer cop en públic, a Castelló. El seu pare, un home exigent i sever que mai estava prou satisfet, l'acompanyava al piano. Poc després, vingueren Madrid, Lisboa, Buenos Aires..., qualsevol punt on volguessin conèixer el nen prodigi i on es poguessin obtenir uns ingressos per a la família.

“Joan Manén fou un nen prodigi que acabà fent més de 4.000 concerts durant la seva trajectòria com a solista”

El primer reconeixement li arribà als dotze anys, quan encara era conegut com a “Juanito” Manén. Utilitzant el reclam del “Celebrated boy violinist”, un empresari artístic de Nova York li organitzà un concert ni més ni menys que al Carnegie Hall.

Fou en un d’aquests viatges pel món, consumit per l’avorriment, en què sentí que una facultat desconeguda irrompia espontàniament, i se li va desvetllar el talent compositor. Arran del descobriment d'aquesta facultat creativa, aquella primària indiferència que sentia vers la música es va convertir en amor etern.

Als catorze anys ja semblava un homenet, i cada vegada era més difícil passejar-lo pel món com el “nen prodigi”, així que el seu pare va optar per viatjar a Alemanya, on l’escoltaria un públic per a qui la música no era un atribut de cultura, sinó una religió de l’ànima. Per aquelles dates, el Berlín musical professava una gran consideració pel violinista Pablo Sarasate. Amb el pas dels anys, el públic entès el consideraria el seu successor natural.

L'òpera Acté, amb un llibret íntegrament en català, li donà un cert reconeixement a casa nostra. S'estrenà al Gran Teatre del Liceu, i, durant els assaigs, un dels violins el va voler ridiculitzar afirmant que un passatge d’aguts era inexecutable sense una escala. Ell li va prendre el violí dels dits i el va tocar sense cap esforç. Seguidament, li va etzibar que se’n tornés al conservatori a buscar una escala. Aquesta anècdota defineix Manén: un home tan segur d'ell mateix que esdevenia arrogant i presumptuós als ulls dels altres.

Acté es va programar, en alemany, al teatre reial de Dresden. Tal fou el ressò aconseguit que, l’endemà, els crítics germànics es preguntaven si el jove compositor barceloní no havia de ser considerat el Richard Strauss espanyol. Segur de les seves possibilitats, es va atrevir, fins i tot, amb la difícil obra de Paganinni, considerada poc menys que intocable. Allò el va consagrar definitivament. Des d’aquell moment, el seu secretari ja no parà de rebre sol·licituds per fer concerts a les sales més importants d’Europa, i la crítica li va regalar l’estatus de celebritat.

Malauradament, la Primera Guerra Mundial el va forçar a fer un llarg parèntesi de sis anys, massa temps per a qualsevol músic en la seva plenitud artística. Es va refugiar a Barcelona, i fou en aquesta etapa quan va gestar la simfonia Nova Catalonia, així com diverses sardanes, entre les quals destaca, per exemple, El cavaller enamorat, que ben aviat assolí una gran popularitat.

“Durant la dècada dels anys vint i trenta, Manén va tocar el cel amb la punta dels dits interpretant la seva música a les millors sales del món i fent enregistraments per a gramòfon de peces dels grans compositors”

1. 
2. 
3. 

Durant la dècada dels anys vint i trenta, Manén va tocar el cel amb la punta dels dits interpretant la seva música a les millors sales del món i fent enregistraments per a gramòfon de peces dels grans compositors.

Durant la Guerra Civil Espanyola es va refugiar a Lisboa. Mai li va fer cap vergonya admetre que defugia els conflictes. Ell era, abans que res, un músic. Alguns coneguts, com Pau Casals, optaren per l'exili, però, per a ell, abandonar Barcelona hauria estat com enterrar-lo en vida. A la guerra espanyola la succeí l’europea, i ja res tornà a ser igual. Amb seixanta anys, el millor de la seva carrera havia passat.

Cap al final de la seva vida, es va abocar apassionadament a construir el millor dels auditoris per a Barcelona, però tot i els seus esforços, l’esquelet inacabat d’aquell edifici del carrer Balmes restà molts anys de cos present, com el recordatori d’un somni esguerrat, i, finalment, fou enderrocat.

Joan Manén dedicà tota la seva vida a fer-se escoltar, però, paradoxalment, se n’anà de manera silenciosa, discreta i un tant anònima. Quan l’any 1971 morí a Barcelona amb 88 anys, l’univers cultural que l’havia elevat a la categoria de mestre i geni ja era només un capítol en els llibres d’història.

“Cap al final de la seva vida, es va abocar apassionadament a construir el millor dels auditoris per a Barcelona”

Text: Marc Capdevila, corealitzador del documental Manén, el geni oblidat

Foto: arxiu Joan Manén

Article publicat al número 47 de D'estil.

Twittear