Joan Triadú: últims records

Vaig veure Joan Triadú per primera vegada durant la presentació de la Geografia Literària d'en Llorenç Soldevila a l'Institut d'Estudis Catalans, el març d'aquest 2010. Poc en sabia, jo, d'aquell venerable ancià que s'asseia en una banda de la taula dels oradors, excepte algun vague record obtingut de la cultura popular. Ja abastava gairebé la norantena de primaveres. Això sí, no se’m va escapar el detall: Triadú es movia lentament, però amb fermesa, i no admetia que se l’ajudés a caminar (que per això ja duia bastó).

Més endavant ja m'informaria i descobriria, astorat, com aquell home envellit havia estat l'ànima fundadora del concurs de poesia de Cantonigròs, el zenit dels quals tingué lloc durant els anys quaranta i cinquanta. Impressionant. Ni tan sols els meus pares havien nascut, que Triadú ja bregava per una cultura i una llengua catalanes. Un certamen íntegrament en català, durant els anys més durs de la repressió franquista, només podia ésser obra d'una persona realment sencera. I amb una juguesca de murri, aconseguí –juntament amb Jordi Parcerisas– que el règim dictatorial no condemnés el concurs. L'única manera possible per fer tal jugada era que l'Església fos qui apadrinés l'acte. I el mossèn Feliu Vila, rector de Cantonigròs, s'hi avingué de grat.

Però l'activitat de Triadú no acaba aquí, sinó que comença abans de la dictadura. Ja va ésser nomenat professor de català als setze anys; més endavant, llicenciat en filologia clàssica. Participà en gran quantitat de projectes culturals catalans durant l'etapa del franquisme, com les revistes Serra d'Or o Ariel. Traduí les Olímpiques de Píndar i els sonets de Shakespeare al català. Cofundador d’escoles i professor durant dècades.

Aquesta imatge de Triadú em va sobrevenir de sobte. No m’acabava de creure que hagués estat a prop d’un prohom d’aquestes característiques, a qui fins i tot en Jordi Pujol sempre s’ha referit com a mestre.

Pocs mesos després, i també en el marc de la Geografia Literària dels Països Catalans, vam quedar entesos telefònicament amb Triadú per enregistrar textos (fragments de la seva obra El Collsacabra) amb la veu de l’autor. En Llorenç Soldevila, artífex de la Geografia, em va comentar que a Triadú se’l sentia força dèbil.

Entre una cosa i una altra, a finals de setembre el vam anar a veure. Vam arribar a casa seva, a Barcelona, a mitja tarda. Ens van obrir i acompanyar les assistentes que en tenien cura. Triadú estava en un dels estudis de casa seva, menut però ple de llibres i premis de la Generalitat a la seva carrera, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o la Creu de Sant Jordi.

I ell, sense fums, amb l’alegria de poder ajudar-nos en la nostra tasca, ens rebé de grat. Estava força apagat. Es movia amb molta lentitud, més encara que el primer cop que el vaig veure. S’assegué i es posà les ulleres per llegir. Per la cara que feia, semblava que no s’hi veiés del tot. Però m’equivocava. Va poder llegir els textos sense problemes. Malgrat tot, el seu estat no hi acompanyà. La seva veu era esllanguida, trencadissa, i ens va semblar que no podria acabar les lectures sense fer un sobreesforç. En una pausa, ens comentà que no podia dormir perquè el cor li bategava especialment fort. Mica en mica, però, anà agafant aire i reviscolant. Les paraules que una vegada va escriure li sortiren més precises, més entenedores. Seguia estant dèbil, però aleshores ja em recordava l’ancià orgullós que havia vist al IEC. En Llorenç li dóna conversa sobre El Collsacabra i literatura durant una estona. Triadú ens explica com va conèixer Carles Riba i Clementina Arderiu. Recorda que Riba es referí a la poesia d’Agustí Bartra amb una sola paraula: salivera. Aquesta estona l’ajuda a escarrabillar-se i a animar-se; per acomiadar-nos, ens acompanya a peu fins al replà de l’escala. Encaixem les mans amb ell i ens diu adéu amb un somriure. Dos dies després, ens vam assabentar de la mort de Triadú. La notícia ens va colpir.

Triadú, tot i trobar-se a les portes de la mort, i malgrat que les assistentes i el metge li havien recomanat que no ens rebés, ho va fer. I es va esmerçar a llegir i conversar una estona amb nosaltres. Un comportament tan exemplar i aquesta voluntat ferma de deixar constància de la feina feta són virtuts que el van honorar en vida i que conservà fins al final.
 

Text: Xavi Roura, integrant del projecte Geografia Literària dels Països Catalans.

Foto: Xavi Roura.

Article publicat al número 14 de D'estil.

1. 

Twittear