Jordi Planas: el nen que va aconseguir anar a Hollywood i presumeix de Barcelona

Quedem al teatre Grec de Barcelona, un lloc perfecte per trobar-se amb un actor, penso, quan m’ho proposa. És dilluns al matí, el dia que en Jordi Planas es reserva per organitzar-se la resta de la setmana, el dia en què rep tots els guions i ha de fer meravelles –posits i papers amunt i avall– per intentar quadrar la seva vida, que conjuga entre Barcelona i Madrid d’ençà que se n’hi va anar a viure (a Madrid) ara fa sis anys. Després m’explicarà que, per aconseguir-ho, s’ha hagut de tornar extremadament ordenat, ha hagut d’aprendre a prioritzar i a dormir poc (unes cinc hores cada dia) i ha convertit el tren en la seva segona oficina. En l’avió, ni hi pensa, perquè té pànic a volar.

Som puntuals. Més que puntuals. Ell també. Diu que, sota el seu punt de vista, arribar impuntual per sistema és “una agressiva falta d’educació”. “Em posa especialment nerviós. Fins i tot a la tele arribo molt abans del que em toca. M’agrada anar-me’n al bar a llegir els diaris per saber què ha passat al món abans d’entrar a gravar”. En Jordi és dels que llegeix els diaris amb l’i-Pad. “Sóc molt tecnològic, d’Aple total. La tecnologia m’encanta, perquè, pels que hem viscut fora de casa, és una salvació. A mi m’ha arreglat gran part del problema d’estar lluny dels meus, perquè me’ls ha acostat. Encara que no els hagi tingut físicament a prop, els he pogut veure”.

Arriba, doncs, puntual, damunt la seva moto, que és el mitjà que utilitza per desplaçar-se per la ciutat comtal, i ens diu que el seguim amb el cotxe. Ens vol portar a Montjuïc, el lloc que sempre escull per ensenyar als seus amics. “Jo xulejo molt de ciutat i, quan ve gent de fora, els faig rutes i els porto als llocs que m’agraden. M’encanta que em diguin que flipen amb el que els ensenyo, sobretot els meus amics de Madrid, perquè Barcelona és la meva ciutat i gaudeixo molt venent-la. Aquí sempre vinc i ens hi passem hores, perquè els meus amics al·lucinen. Aquesta sensació de veure com els agrada una cosa que em sento tan meva em dóna un benestar especial. Per això us hi he volgut portar”. Així doncs, seiem en una taula a prendre un refresc i continuem la conversa amb música celta de fons, d’aquella que atrau els guiris.

En Jordi (encara que pel carrer segueix essent en Sergi de La Riera) sent que Barcelona és casa seva, però, en realitat, és de Sant Hilari Sacalm. Va néixer el 19 de gener de 1977. Allà hi va créixer i va anar a escola dient, des de ben petit, que se’n volia anar a Hollywood perquè volia ser actor. I ho ha aconseguit: ser actor i anar a Hollywood. A més de formar-se a l’Institut del Teatre de Barcelona i a l’escola Nancy Tuñón, va marxar a Los Ángeles a fer uns cursos al Hollywood Actor’s Studio. Quan ho recorda, em diu: “Aquesta és una professió que has de tenir clara des del principi, perquè, si no, és difícil que aguantis. És molt agraïda per a uns aspectes però molt desagraïda per a d’altres: càstings, proves, cursos a una ciutat i a una altra... Et sents sol. Quan vaig anar a Los Ángeles, pensava: “Què coi fot un tiu de Sant Hilari Sacalm al mig de Los Ángeles per estudiar això! Val més que valgui la pena!” Però s’ho val”.

Ara, a Sant Hilari hi té el cor: pares i amics d’infància que veu menys del que voldria, cada tres o quatre mesos, quan els pares l’estiren de les orelles i quan arriba la cita anual obligada amb els amics “perquè, si no, només ens vèiem als enterraments, i això és fatal. Vam decidir que havíem de seguir fent història per no quedar-nos només amb els records del passat”. Malgrat tot, em diu que el seu entorn entén perfectament la seva situació. “En aquest moment i en aquesta professió, quan el tren passa t’hi has d’enfilar, perquè no saps si tornarà a passar, i et queda molt poc temps per dedicar a la teva vida privada. Per això intento unir-la amb la professional, per poder-ho conjugar tot una mica”.

A Girona, també hi té vincles de l’època de l’institut, de quan va començar a sortir de nit a la Sala de Ball i va descobrir la seva adolescència a la residència d’estudiants on s’estava, de quan feia de locutor als 40 Principals... I és que en Jordi Planas és polifacètic: actor, locutor, doblador i productor. En aquests moments, a més d’estar rodant la sèrie de TV3, La Riera, està concentrat a gestionar la seva productora de Madrid, a arrancar amb força la de Barcelona i rodar una altra sèrie. De totes maneres, ell es defineix com a actor, perquè és la seva vocació. Tant li fa fer teatre, com cinema, com sèries televisives, perquè el que li agrada és actuar, però, si ha d’escollir, se sent més còmode en el terreny audiovisual, que és l’àrea en què s’ha format. “La meva vocació és fer d’actor. Una altra cosa és el que sorgeix a través d’aquesta vocació per buscar-te la vida. En aquest país, viure d’actor és complicat. Per això has d’ampliar marges i tocar coses que et segueixin agradant però que et permetin viure”, m’explica.

1. 
2. 
3. 

Li demano si li va resultar difícil adaptar-se a Madrid, i em diu que el primer mes va resultar terrorífic, perquè només coneixia dues persones, però ara està encantat. “Sort que vaig marxar, perquè em va enriquir molt i vaig descobrir una realitat que no és la que ens expliquen per la tele. La marca “català” mai m’ha perjudicat, ans al contrari: m’ha ajudat sempre, a Madrid, als Estats Units i a tot arreu on he anat. Si ara hagués d’escollir de nou, ho tornaria a fer”. “Ets nostàlgic?”, li pregunto, i es queda dubitatiu: “No m’ho he deixat ser, perquè, si no, hi hauria hagut moltes coses que no hauria fet. Simplement, hagués tornat cap a casa”.

El que sí em confessa és que té un punt d’inseguretat: “Tots els actors en tenim, en més o menys mesura, per si no agradem. Però hem de treure la seguretat d’on sigui. Hem de dir: “Això és el que vull!”, i encarar-nos cap a una fita concreta anant a per totes, perquè, si no, tot es pot diluir fàcilment. A més, en aquesta professió, no hi ha compassió, no hi ha terme mig. Si tu fas una prova i no agrades, et diuen: “No”. Te’n menges molts, al llarg de la vida, i no són perquè hagis ofert més o menys qualitat, sinó perquè busquen un altre perfil, per exemple, però ho has d’aprendre a pair”. En qualsevol cas, ell ha après a suportar les crítiques, sempre que siguin fonamentades i respectuoses, però la realitat és que, en aquest sentit, ha estat afortunat. “No m’han fotut molta canya. He tingut molta sort. Em sento molt respectat”, diu.

Potser el respecten perquè ell també s’ha mostrat sempre extremadament respectuós, respectuós i agraït. M’assegura que mai ha perdut la memòria, ni pel que és bo ni pel que és dolent, ni per qui l’ha ajudat ni per qui no, i ho ha fet, “no per ser rancorós, sinó perquè crec que és just que, si algú t’ha ajudat, li donis sempre les gràcies. Si no, et gires i continues el camí”.

Seguint el fil de la conversa, tinc curiositat per saber si li ha calgut molta ajuda. “Sí que m’han ajudat. En aquesta professió (i en totes), sempre necessites algú que, en un moment determinat, cregui en tu després d’haver tret un bon resultat. En aquest país, som poc donats a creure en algú, i, quan veiem que aquest algú val la pena, de seguida ens el volem treure de sobre, quan, el que hauríem de fer és ajudar-lo i estar-ne orgullosos. No sé per què, sempre ens emmirallem en el que hi ha a fora, però aquí tenim coses molt bones! Vull dir que creiem poc en nosaltres, i penso que la gent d’aquí és la que, tard o d’hora, acabarà traient les castanyes del foc. Els americans, en canvi, són experts en vendre fum, perquè, encara que siguin miserables, creuen en el seu producte i el potencien. Potser n’hauríem d’aprendre...”.

És cert: allà, asseguts a Montjuïc, t’hi estaries hores parlant, però la feina ens reclama, i en Jordi té classe de taekwondo. Em fa gràcia saber-ho. No sembla una persona poruga, però també és cert que sembla que sàpiga cuinar i em confessa que és l’antixef en persona, malgrat la sèrie. “No, no és que sigui un tiu poruc, perquè tinc por de molt poques coses. És una paranoia meva. Considero que s’està posant tot tan difícil que saber-me defensar em crida l’atenció. Diguem-ne que m’agrada ser previsor. No suporto les sorpreses, en cap cas. Ni pel meu aniversari. Quan hi ha alguna cosa que se’m descontrola, no estic a gust”.

Ens acomiadem i arrepleguem cotxe i moto per seguir els nostres rumbs. De camí cap a taekwondo, segur que haurà de saludar algú, encara que no el conegui. Li ha passat de pujada: una parella li ha dit adéu des de dins d’un cotxe i ell ha saludat amb tremenda naturalitat. És el que té ficar-se cada tarda a les llars catalanes durant temporades. I per moltes més!

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 22 de D'estil.

Twittear