Josep Salip: el mestre renovador de l’Empordà

El dia que vaig baixar del cotxe, davant del portal del Centre Cívic de Boadella (ara farà uns 7 anys), i l’Àngel Custodi m’atansà la mà per donar-me la benvinguda i convidar-me encantadorament a passar, la descoberta del que fins aleshores havia estat un tema “tabú” familiar va obrir-me les portes directes del cel.

Hi anava a veure una exposició dedicada a Josep Salip i Sardà, en “Pep de Can Xacó” per als més propers. Per a mi, el meu besavi, un home misteriós, sensible i de nobles valors, enigmàticament desconegut, però admirat, elogiat i respectat per un poble que portava dins l’ànima.

Digueu-ne casualitat, però vaig néixer el mateix dia i el mateix mes que ell, que arribà a aquest món el 19 de juny de 1899. Jo no el vaig poder conèixer, però estic segura que hagués sigut el meu model a seguir. Quan hi penso, m’envaeix un sentiment profund que em fa pensar que em va fer molta falta.

A Josep Salip se’l pot definir de moltes maneres: com a poeta, filòsof, matemàtic, polític, periodista, emprenedor, pagès, gran coneixedor de la flora i la fauna comarcals..., però, per damunt de tot, era “el mestre renovador de l’Empordà”. Es posava a la butxaca qualsevol menut amb una facilitat sorprenent, i els oferia un grau d’aprenentatges que anaven molt més enllà dels llibres. Aquesta fou la seva vocació. Va viure una vida d’entrega i compromís lligada al desenvolupament de la pedagogia catalana integral, llengua que, en paraules seves, era “l’eina, l’instrument que ens serveix d’ajuda per tal que aqueixes idees les puguin entendre els altres”.

“A Josep Salip se’l pot definir de moltes maneres: com a poeta, filòsof, matemàtic, polític, periodista, emprenedor, pagès, gran coneixedor de la flora i la fauna comarcals..., però, per damunt de tot, era el mestre renovador de l’Empordà”

Ell, en Josep Salip, fou qui instaurà per primer cop les colònies a Catalunya, gràcies a les quals els alumnes, juntament amb el mestre, marxaven fora de la seva població durant un parell de mesos per aprendre romanent en contacte directe amb la natura.

En “Pep de Can Xacó” era un home culte i cultivat, generós, que creia en les persones. Arrelat fortament a la terra, en ànima i esperit, només va cometre un error: ser fidel a les seves conviccions i sentiments, a allò que creia fervorosament. Aquest fou el motiu pel qual va ser perseguit, empresonat a Girona i suspès de feina durant gairebé un any. Aquest fou el motiu pel qual va haver de marxar exiliat a França tot deixant la seva dona, Mercè Casademont i Vergés, i dos fills, l’Armengol i la Maria (la meva àvia i mare del meu pare). Els nens van quedar sota la custòdia d’un parent proper, el carter major de Girona, que ho donà tot per ells.

“Va viure una vida d’entrega i compromís lligada al desenvolupament de la pedagogia catalana integral, llengua que, en paraules seves, era l’eina, l’instrument que ens serveix d’ajuda per tal que aqueixes idees les puguin entendre els altres”

Convençut que havia fet el millor, però amb el cor trencat, cada pas que donava el portava més lluny de la seva Catalunya estimada. Així estigué durant nou llargs anys, que el portaren també a romandre tancat, durant una temporada, al camp de concentració d’Argelers. Després, pogué treballar en unes guarderies de la Creu Roja suïssa amb infants de tot Europa.

“Montse! Montse!”, em cridà l’Àngel, mentre jo, embadalida, revisava cada retrat de grups d’escolars i llegia relats inèdits del meu besavi, escrits amb una delicadesa i una subtilesa que només un geni de gran consciència humana és capaç de plasmar en el perfil de les lletres.

“Josep Salip fou qui instaurà per primer cop les colònies a Catalunya”

En un petit text que es va publicar a un número extraordinari d’El Bisbalenc dedicat a la joventut, datat del 2 de desembre de 1927 i titulat “A l’escola, minyonet, què hi vas a fer?”, deia textualment:

“–Hi vaig a pendre de llegir per saber-ne més tard el que hi ha dins els llibres. Escolteu: Tot girant aquestes planes tacades de negre, no sentiu un soroll confòs de veus llunyanes que venen del abim dels segles passats? Es la veu dels morts que retruny a travers de la vellúria i del temps i que cap força humana pot estroncar... Es la veu dels éssers engrendrats per la raça, que han prodigat la seva llum vigorosa damunt el camí foscòs de l’humanitat; éssers sagrats, quin nom jo vull coneixer i escolpir fortament dins mon cervell...

“Estigué nou anys exiliat a França passant pel camp de concentració d’Argelers”

Vaig a l’escola per ésser útil, per ésser just, per ésser bó; doncs l’home sols posseeix aquells atributs per llur saviesa, per la força de la raó i la puresa de llurs sentiments.”

En aquell moment vaig poder tocar i agafar amb les meves pròpies mans els seus estris d’aula, que grinyolaven pel pas del temps: pupitres, estoigs, plomes i tinters... Absorta, no sé quanta estona m’hi vaig estar. No sentia res. La pell, de gallina. I, de cop i volta, com una bufetada, l’evidència em va fer adonar de quantes similituds hi ha entre el meu besavi i jo mateixa. Aquells que creieu en el destí, en la màgia i el misteri, em creureu també quan us digui que, aleshores, una forta veu interna em va dir que, en aquesta vida, tenia una missió: continuar el treball educatiu integral que va iniciar el meu besavi, que va quedar estroncat pel règim franquista. Era el meu avatar*?

*Avatar. Ànima divina encarnada en un cos humà.

Text: Montse Cufí, besnéta de Josep Salip.

Fotos: Arxiu familiar de Josep Salip.

Article publicat al número 33 de D'estil.

1. 
2. 
3. 
4. 

Twittear