Les meves experiències amb Salvador Dalí

Sóc un home privilegiat. M’hi considero, entre d’altres coses, perquè he estat de les persones que ha pogut conèixer Dalí de prop.

Tot va començar amb una trucada telefònica el 19 d’octubre de 1984. Eren les 10 de la nit. A l’altra banda del telèfon, Marià Lorca, l’aleshores alcalde de Figueres:

—Joan, t’has de fer càrrec del tractament del Mestre Dalí. Arriba demà a les 10 del matí.

No cal dir que totes les sensacions imaginables es van presentar de sobte en mi: sorpresa, emoció, nerviosisme, honor, pànic... He de reconèixer que, d’entre totes elles, no sé quina va ésser la més important.

—Deixa-m’ho pensar —li vaig contestar jo.

—No cal. Ja està decidit. Jo m’he compromès per tu. Bona nit, Joan!

Encara més sorpresa.

Quan vaig tornar a taula amb la família, per l’expressió de la meva cara, tot van ser preguntes: de la meva dona, dels meus fills… No sabien ben bé què passava ni amb qui havia parlat. Quan els hi ho vaig mig explicar, es va produir una explosió amb tota mena de preguntes i consells: que si què li faria, que si com, que si quan, que si podrien venir algun dia amb mi...

—Calma! Calma! —els vaig dir jo.

L’endemà va ser el dia més complicat que mai he tingut amb un pacient. Molt llarg d’explicar.

Després d’un principi molt complicat i difícil amb el Mestre, fins i tot amb força agressivitat, vam arribar a fer un pacte d’amistat gràcies als consells de l’amic Toni Pitxot. A la fi d’un parell de mesos, ja s’havia normalitzat la meva relació amb ell i, finalment, va ésser més que positiva.

"Després d’un principi molt complicat i difícil amb el Mestre, fins i tot amb força agressivitat, vam arribar a fer un pacte d’amistat gràcies als consells de l’amic Toni Pitxot. A la fi d’un parell de mesos, ja s’havia normalitzat la meva relació amb ell"

Em resulta impossible explicar, en aquestes poques línies, tota la meva relació amb Dalí. D’aquí l’origen del llibre Calli i treballi. Recuperant Dalí, que he escrit en col•laboració amb el periodista Dídac Moreno. El que vaig viure al costat del Mestre va ser un procés molt enriquidor d’experiències en comú, tant amb ell com amb la Paquita, les infermeres, en Pitxot, Decharnes i, de forma molt especial, amb el seu incondicional Arturo.

Cada cop que em desplaçava a la universitat, a França, Dalí em feia un encàrrec i, a la tornada, tot eren emocions i més d’una llagrimeta. Tal com explico abastament al meu llibre, aquests encàrrecs tenien molt a veure amb la seva vida social a Paris. M’enviava al Maxim’s, a la Madeleine, a Reims, a Klimt… Tot i que eren encàrrecs molt complicats d’aconseguir, finalment els rebia, i segur que, en el seu interior, se sentia estimat i comprès.

“Cada cop que em desplaçava a la universitat, a França, Dalí em feia un encàrrec i, a la tornada, tot eren emocions i més d’una llagrimeta”

Aquest fet és, per a mi, motiu de gran privilegi i satisfacció: em refereixo a haver pogut despertar els més íntims sentiments d’un home que ho havia donat tor per l’art i que, possiblement, no havia rebut cap tipus d’estima fraternal més enllà de la que li va proporcionar Gala. No us podeu imaginar l’emoció que jo experimentava en veure que una de les persones més importants de la història de l’art, l’escultura i la creativitat en general, per un detall que li havia dut, feia córrer petites llàgrimes galtes avall.

L’Arturo, l’inseparable, m’explicava que el Mestre no parava mai; que sempre tenia les mans ocupades i, si no, feia venir expressament algunes persones escollides (nois i noies joves i divertits, potser) per poder seguir creant, imaginant, projectant...

“El Mestre no parava mai; sempre tenia les mans ocupades i, si no, feia venir expressament algunes persones escollides per poder seguir creant, imaginant, projectant...”

Però, de la mà de l’Arturo, he tingut un altre gran privilegi. Quan vam visitar Portlligat convidats pel Mestre, l’Arturo mateix li va dir a la meva família que m’hi acompanyava. “Ara vos ensenyaré quelcom que ningú coneix”, em va dir. I va obrir un enorme calaix que hi havia dins d’un gran armari antic, d’on van sortir un munt d’esbossos, dibuixos i projectes que més tard he vist a la Torre Galatea.

Potser nos us podreu creure que una de les facetes més interessants de la meva estada amb Dalí era, a més de la fisioteràpia i la recuperació, la música, la literatura i, principalment, la poesia. Més d’una vegada, amb en Pitxot, havíem passat vetllades en què ens feia comentaris sobre Rubén Darío, Machado, García Lorca, Quevedo, Lope de Vega i un llarg etcètera. Ens deixava bocabadats. Dalí tenia una memòria d’elefant. Era capaç de seguir-me mentre recitava alguna poesia o quelcom de prosa.

1. 

Segur que podeu entendre que, amb un somriure, un agraïment o un petó del Mestre, em sentís feliç. Em sentia més que recompensat per l’esforç que havia costat trobar tal o qual música o text que volia. De vegades, fèiem autèntica arqueologia.

Encara avui, quan parlo del Mestre, l’emoció m’ocupa. Si escolto la seva veu en algun enregistrament, se’m fa un nus al coll, i, si a més i ha imatge, l’emoció que sento encara és molt més viva, més intensa. Quan Dalí va morir, no vaig perdre un pacient, vaig perdre un gran amic.

Al costat del Mestre, vaig aconseguir —cosa molt estranya, segons m’havien comentat—, que fes obsequis a les persones que complien anys o celebraven el sant, o a aquelles que havien gravat alguna peça musical que ell mateix demanava. La culpa d’això era totalment meva. Va forma part del pacte inicial que vam fer, basat en el respecte, el reconeixement i la fraternitat. El vam complir fins a la seva mort.

“Ens demanava que ens apropéssim a ell per explicar-nos algun acudit o parlar-nos de les relacions que havia tingut al llarg de la vida amb personalitats com Walt Disney, Gary Cooper, Greta Garbo, Mao Tsé-tung o Marilyn Monroe”

Quan ens demanava que ens apropéssim a ell per explicar-nos algun acudit o parlar-nos de les relacions que havia tingut al llarg de la vida amb personalitats com Walt Disney, Gary Cooper, Greta Garbo, Mao Tsé-tung o Marilyn Monroe, ens assèiem a terra com fa la mainada quan escolta un conte explicat per l’avi i el vèiem feliç. Jo diria, agraït. Allò semblava un foc de campament. L’Arturo era al seu costat, molt content de veure com el seu amic també ho estava, essent el protagonista. I nosaltres, de nou, quedàvem bocabadats.

Encara em queden moltes coses dins del pap. Algunes les he explicat a Calli i treballi. D’altres, formaran part de la meva intimitat. És bo tenir petits secrets amb algú que estimes; d’aquells que, quan els somnies, et fan somriure. Però aquí, el més important de tot ha estat deixar la imatge del meu amic tal com la sento dins del meu cor.

Amic Dalí, fins sempre!

Text: Joan Prat de los Mozos, fisioterapeuta i amic de Dalí.

Foto: Pascual Pesudo.

Article publicat al número 31 de D'estil.

Twittear