Llucià Ferrer, la persona amb més currículum de Catalunya

Amb 14 anys va trucar a Ràdio Manlleu per dedicar una cançó a la plantilla del Tenerife perquè havia derrotat el Madrid i havia fet que el Barça guanyés la Lliga a última hora. Al locutor, Jordi Armenteras, li va fer gràcia i el van fitxar. I és que Llucià Ferrer és així, tal com raja. “Quan em vegis per la tele, diràs: “Aquest és el tiu que estava fent el suc de taronja amb mi”. Evidentment, no sóc una festa tot el dia, perquè tothom té moments baixos, però no sé fer una cara per davant i una altra per darrere. En canvi, en aquesta professió, n’hi ha molts que ho fan. Et penses que són d’una manera i, quan els coneixes, et cauen del pedestal. És tot molt “de mentida”. M’estimo més ser jo mateix”.

Llucià Ferrer és un comunicador nat. L’hi va dir el gran Puyal quan el va conèixer: “Hi ha persones que tenen el do de comunicar, i tu el tens”. Potser per això ha acabat fent ràdio i tele. Per això i perquè és el que més li agrada del món. Era una sorpresa que li tenia preparada la vida, perquè, en realitat, anava encarrilat molt seriosament cap a ser jugador professional de hoquei patins. Costa d’imaginar, ara que ens té acostumats a l’humor, però sí. “Jugava al Manlleu i m’anava molt bé. Havia anat a la selecció catalana i a la selecció espanyola, i després em va fitxar el Voltregà, que és un equip potent. Vaig arribar a jugar en divisió d’honor cobrant, però combinava el hoquei amb la ràdio a Ràdio Manlleu i, amb la mili pel mig, no donava a l’abast”.

En resum: que després d’uns anys endurint-se la pell a Ràdio Manlleu, aprenent de tot i més, amb tan sols 19 primaveres va aterrar a Ràdio Flaixbac per conduir el programa despertador El matí i la mare que el va parir, que va crear escola, va assentar les bases d’una manera de fer ràdio tenyida d’humor que encara avui triomfa. És l’estil Llucià Ferrer, la seva marca d’origen, que també va portar a RAC105 amb el Freakandó matiner, a RAC1 amb el Via lliure, o ara mateix a Onda Cero Catalunya amb Els imperdibles.

Li demano quin és el secret de la seva fórmula, i m’assegura, rotund i directe, que els equips que munta. “Alguns s’han apropat a mi i d’altres els he anat a buscar jo, però tots ens ho passem de conya. Si volguéssim fer teatre, no ens sortiria tan bé”. I el millor de tot és que el bon rotllo que porten estant en antena traspassa les parets de l’estudi de ràdio. “D’aquí surten històries molt boniques. A la iaia Antònia, per exemple, la vam trucar quan fèiem el Freakandó matiner per donar-li una sorpresa de part de les seves amigues, i no només ha acabat formant part de l’equip, sinó que pràcticament s’ha convertit en la meva iaia. Sense voler-ho, l’he ajudat a superar moltes coses. Vull dir que, en realitat, més que un equip som un grup d’amics, i això és el millor, que tot el que passa als meus programes és transparent”.

“Sort que diuen que no es poden barrejar els amics amb la feina...”, li comento. “És cert que m’he endut alguna patacada, però no sé funcionar d’una altra manera”. La patacada més forta, però, la va viure quan va conèixer qui fou el seu soci. Me’n parla amb resignació però amb un fons de ràbia, amb un dolor que sembla no haver desaparegut encara: “Quan vaig conèixer la persona més fantàstica de la meva vida, que era el meu soci, amb qui teníem pendents grans projectes, va morir de càncer i em vaig trobar fent un programa d’humor havent perdut el meu millor amic. Va ser un trauma molt fort. Per això no sé si crec en la sort. En podia haver tingut més”.

I és veritat. En Llucià Ferrer, als seus 34 anys, no creu gaire en la sort. Creu en el treball, en la tossuderia, en la passió, en la feina ben feta. Quan li demano que es defineixi, em diu això: “Sóc un tiu que s’ho ha treballat molt per arribar on ha arribat. Molta gent no se’n fa pagues i es pensa que hi ha intervingut molt el factor sort, però si jo, quan tenia 14 anys i anava a l’institut, no hagués tingut la inquietud d’anar a la ràdio del poble a dir que volia treballar, encara que fos agafant el telèfon, no hauria arribat on he arribat. He picat molta pedra, i espera’t, que això no s’acaba aquí”.

Ens posem filosòfics. Comentem que el món va molt de pressa, que, en la seva feina, és imprescindible professionalitzar-se, ser polivalent i reciclar-se de manera constant, perquè “el sector està saturat de periodistes que surten de les facultats però que, en canvi, no saben fer res. En aquest sentit, les emissores municipals són una autèntica escola”. Conec un Llucià crític amb els estudis de periodisme i amb la professió: “També has de saber tocar de peus a terra, ser conscient d’on ets a cada moment i, sobretot, ser bona persona, però això sovint no passa. El món dels mitjans és molt llaminer però molt cruel. Hi ha molt trepa, massa ambició ”.

Parlem de tot plegat en un petit bar de barri mentre esmorzem. Quan arribem, queda una sola taula al fons del local, al costat dels lavabos. Se sent el brogit constant dels qui, atapeïts, omplen les altres taules, i la cafetera no calla. A en Llucià sembla que el coneguin de tota la vida. Som a prop de casa seva, a Ciutat Vella, al rovell de Barcelona. Però ningú ho diria. “M’he trobat amb un barri on m’hi sento molt còmode. He fet bones amistat i, amb aquests carrerons i aquestes botiguetes, m’oblido que sóc al centre de Barcelona”. Després anirem a la plaça Villa de Madrid a fer les fotos. Allà hi ha el jaciment sepulcral més important de la Barcino romana, un escenari per on passeja sovint.

De totes maneres, malgrat que en Llucià està empadronat a Barcelona i és la seva ciutat des de fa 15 anys, em fa l’efecte que el seu racó no és aquí. M’ho reconeix. Ens hauríem de desplaçar fins a Manlleu per trobar-lo, a Osona, el lloc on va néixer. “Jo sóc molt de poble, i encara conservo aquesta arrel casolana. Amb el ritme que porto aquí, a Barcelona, la majoria de caps de setmana pujo a la meva terra. Em quedo a casa de la meva mare i vaig a veure el meu nebot. Quan tinc festa, sóc persona de quedar-me a casa, de posar-me el pijama i mirar una peli o llegir un llibre. I, si a sobre fa fred, millor: manta, verdureta de la mare i sucs de taronja naturals. Terapèutic!”.

1. 
2. 
3. 
4. 

En Llucià té una germana i un germà bessó, però no s’assemblen gens, “ni pel que fa al físic ni a la manera de ser”, m’assegura. “El meu germà és castany amb els ulls clars, i la meva germana és rossa amb els ulls blaus, o sigui que jo sóc el dolent”. Riem i el seu mòbil no para de sonar. Ara el truquen de TV3 perquè està a punt de rodar una altra temporada de L’aprenent. El veurem fent de sastre, de model, de pastisser, de carnisser, de guia de muntanya, de coach, de community manager, de tècnic audiovisual... “Segurament sóc la persona amb més currículum de Catalunya”, em diu. Penso que aquest pot ser el meu titular. “Ja tens el titular!”, salta. I sí, m’agrada. Adjudicat!: “Llucià Ferrer, la persona amb més currículum de Catalunya”. Penso també que somriurà, quan ho llegeixi.

Treballar a TV3 ha estat un salt important per a ell, igual que ho va ser treballar a Catalunya Ràdio fent el programa de tardes On vols anar a parar? quan encara no havia arribat als 30. Aquesta va ser una experiència dolça i amarga alhora. Va estar dos anys en antena i va aconseguir ser líder d’audiència, amb 98.000 oients, però no li van renovar el contracte. “Per motius polítics, a en Bassas i a mi ens van fer fora. Va ser un dels períodes més durs de la meva vida, perquè no ens van donar cap raó. Fins i tot em vaig arribar a plantejar si aquest ofici estava fet per a mi, però vaig pensar que jo podia més”.

“Si haguessis plegat, què hauries fet?”, li demano encuriosida. Em diu que no m’ho sabria respondre. Hi ha moltes coses que li agraden. “Fent L’aprenent he provat oficis genials, com el d’agent rural, el de bomber o el de tècnic en atenció sociosanitari. Vaig tenir molt bon feeling amb els avis, igual que amb els nois conflictius quan feia d’educador social. Aquesta podria ser la meva feina”. El que no faria mai seria de polític, “però no perquè ara sigui una figura poc valorada –perquè, mal que em pesi, penso que, en la nostra societat, són necessaris–, sinó per no patir la humiliació ni les pressions que han de suportar, i per no tenir tantes responsabilitats”.

“No et quedaries amb els monòlegs?”. Li pregunto perquè va provar l’experiència durant un parell de mesos al Club Capitol, però em diu que no, i tampoc dubta. “Sincerament, ho vaig fer perquè m’ho van demanar uns amics, i em costa molt dir que no. Però és el més dur que he fet mai. L’escenari imposa molt. No és el mateix tenir 100 o 200 persones al davant que parlar en un estudi rere un micròfon o davant d’una càmera”.

Aprofito per demanar-li que triï entre la ràdio o la tele, i la resposta no es fa esperar: “Jo sóc un home de ràdio. És més pura, més propera, més intimista, i no depens de tantes persones”. Els que fem ràdio i anem a fer tele, trobem a faltar la ràdio, però a la inversa no passa”.

I el mòbil no para, però ara no l’agafa. No deu ser una trucada esperada, penso. Les que sí espera són les que li fan els de casa quan acaba d’estrenar un programa, “perquè em coneixen, saben el que vull transmetre, saben el que no m’agrada ensenyar de mi... Me’ls escolto molt”, malgrat que cap d’ells s’ha dedicat al món de la comunicació. El seu pare, un altre Llucià Ferrer, té una gestoria que duu el seu nom: www.lluciaferrer.com. “Quan decideixis fer-te una pàgina web, hauràs de buscar un altre domini!”, li dic. Riu i m’explica que sovint truquen a la gestoria demanant per ell.

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 24 de D'estil.

Twittear