Margarida Xirgu
Margarida Xirgu (Molins de Rei, 1888 - Montevideo, 1969) fou una de les millors actrius tràgiques del teatre universal del segle XX. Associada especialment amb les obres de Federico García Lorca, de qui era gran amiga, s’exilià a Sud-Amèrica després del triomf franquista. El seu nebot-nét, que estava en contacte amb ella per carta, ens explica quins records en guarda.
Jo no la vaig conèixer personalment, però sí que vaig estar en contacte amb ella, per carta, des de molt petit; des de 1962, quan només tenia 12 anys. La seva veu i la seva persona les he conegut per gravacions, per pel·lícules i fotografies. Els records que en guardo són innombrables. Em vénen de les cartes rebudes; dels relats de la Natàlia Valenzuela, que va ser la seva cambrera i la dona que ens va cuidar, al meu germà i a mi, quan érem petits; de tot el que se’n parlava a la família, i del que he llegit sobre ella.
Les seves cartes, les guardo com tresors. Estan plenes de reflexions; com en una de l'abril de 1968 en què m’explicava que sempre li havien agradat els personatges difícils, i que, encara que algunes vegades revés l'aprovació del públic i la crítica, ella mai quedava satisfeta del seu treball, perquè coneixia l'insondable del personatge i la dificultat de poder (i saber) transmetre'l al públic.
“La tia Margarida va alternar, durant anys, la seva passió pel teatre (actuant en grups d'aficionats) amb el seu treball en un taller de passamaneria”
En una altra carta de finals de 1968, a pocs mesos de la seva mort, em deia que en les obres teatrals està contingut l'univers sencer, i que els sentiments humans no han tingut molta variació a través dels temps. M’explicava, però, que els autors moderns (com Lorca, Casona o Alberti) eren més metafísics i psicoanalítics que els clàssics.
La tia Margarida va alternar, durant anys, la seva passió pel teatre (actuant en grups d'aficionats) amb el seu treball en un taller de passamaneria que hi havia a tocar de Santa Maria del Mar, a Barcelona, on havia començat a treballar, sense cap interès per la feina, abans de fer els dotze anys.
“M’explicava que sempre li havien agradat els personatges difícils, i que, encara que algunes vegades revés l'aprovació del públic i la crítica, ella mai quedava satisfeta del seu treball”
Fou als 18 quan Margarida Xirgu entrà al teatre semi-professional per la porta gran, tot protagonitzant, l'octubre de 1906, Teresa Raquin, d'Émile Zola, que un parell d'anys abans ja havia interpretat, amb gran èxit, Eleonora Duse. Dos mesos més tard, el desembre de 1906, fou contractada per la Companyia Catalana del Teatre Romea, i debutà amb Mar i cel, d'Àngel Guimerà.
Quan ja s'havia consolidat com una gran actriu a Catalunya, debutà a l'escena de Madrid el maig de 1914, amb un castellà que havia aprés molt ràpid, un any abans, per poder fer la seva primera gira per Sud-Amèrica, on passà per Argentina, Xile i Uruguai. Al Teatro de la Princesa de Madrid va presentar El patio azul, de Santiago Rusiñol, un fracassat somni d'amor i joventut, i Elektra, d'Hugo von Hofmannsthal, una tragèdia inspirada en Agamèmnon.
Fins l’estiu del 1926 no va conèixer Federico García Lorca. Un any després, el juny de 1927, va estrenar la seva obra, Mariana Pineda, al Teatre Goya de Barcelona, amb decorats de Salvador Dalí. El va fer patir! Desgraciadament, però, no va poder estrenar la seva obra pòstuma, La casa de Bernarda Alba, fins el 1945, nou anys després d’haver estat escrita. Ho va fer a Buenos Aires. Allà va estrenar tres autors republicans: Lorca, Alberti i Casona, i va ser molt valenta amb les estrenes de Salomé, d'Oscar Wilde; Marianela, de Benito Pérez Galdós; Fermín Galán, de Rafael Alberti, o La corona, de Manuel Azaña, tant pels seus continguts com per l'època en què va representar les obres.
“El 1927 va estrenar Mariana Pineda, de Federico García Lorca, al Teatre Goya de Barcelona, amb decorats de Salvador Dalí”
Certament, s'ha subratllat molt la influència renovadora de Margarida Xirgu com a actriu, directora, empresària i pedagoga del teatre en algunes de les escenes i escoles de les repúbliques llatinoamericanes, com ara Argentina, Xile, Colòmbia, Cuba, Mèxic, Perú, Veneçuela, Puerto Rico o Uruguai. S'ha destacat també el seu compromís amb la Segona República, amb Catalunya i amb l'exili espanyol. Tant és així que s’havia arribat a l’extrem d’anomenar-la “Margarita La Roja”, i Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili, la va nomenar delegada general del govern català a la República Oriental de l'Uruguai.
Text: Xavier Rius Xirgu, nebot-nét de Margarida Xirgu.
Fotos: Arxiu Xavier Ruis Xirgu i Arxiu Antonio i Ramon Clapés.
Article publicat al número 32 de D'estil.
Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-recordant.png" >