Marta Ribera: L’antidiva que interpreta, canta i balla

Entro a l’escola i la Marta ja és allà, tot recordant amb nostàlgia els moments viscuts entre aquestes parets. Ens saludem i travessem directament un passadís que ens porta als camerinos i a les aules. L’espai és agradable i inspirador. El camerino, amb nombrosos miralls il·luminats –com si fóssim a Hollywood– capta la nostra atenció; és el lloc ideal!

La Marta Ribera és de Girona. Va néixer el 1971 a l’antiga clínica L’Esperança, on ara hi han construït un obrador de xocolata, i sembla mentida, però la primera pel·lícula que va veure, de la qual en conserva un bon record, és Charlie y la fabrica de chocolate. Una bonica casualitat de la vida! A més, es troba a pocs carrers del Pont de Pedra, el seu racó preferit de la ciutat, perquè li fa pensar en un moment dolç de la seva infantesa: quan la seva àvia la portava a classes de ballet i, durant el trajecte, berenava pa amb xocolata mentre resseguia el camí de les pedres del pont. Totes dues somriem.

“La Marta no ho recorda, però, amb 3 o 4 anys, en escoltar música, es posava a ballar i a cantar, de la mateixa manera que la seva àvia es posava xapes a les sabates i ballava claqué”

La Marta no ho recorda, però, amb 3 o 4 anys, en escoltar música, es posava a ballar i a cantar, de la mateixa manera que la seva àvia es posava xapes a les sabates i ballava claqué. Això sí: sap que ella la va inspirar per pujar als escenaris. La Marta ha complert el somni de la seva àvia de ser actriu. “Ella es coneixia tots els personatges de les pel·lícules, portava el glamur del Hollywood de l’època a dins!”.

Aquesta gironina, orgullosa de la seva terra, es va formar, des de ben petita, en diferents disciplines de les arts escèniques. El seu primer contacte va ser a l’Escola de Dansa Mercedes Ribera, que estava situada a les Peixateries Velles. Tot i que la Marta és una persona tímida, allà es trobava com un peix a l’aigua; sentia que aquell era el seu ambient. L’escola es va traslladar on ens hem trobat avui, quan ella tenia uns 14 anys, i va continuar allà fins als 20.

“Amb només 25 anys, va interpretar l’Anita a West Side Story, el seu primer paper important”

De jove, va estudiar a l’escola d’hostesses i a la d’hostaleria, perquè els seus pares sempre van voler per a ella un futur estable. La seva mare sempre ha dit també que és molt sensible, i per això l’ha volgut protegir. Ella ho reconeix: “Sempre he estat molt somiadora i innocent, però aquesta professió m’ha ensenyat a tocar de peus a terra i a ser valenta”. El seu germà, però, va decidir donar-li una embranzida i la va matricular a l’escola de teatre Memory. Ella va formar part de la primera generació d’alumnes d’aquest centre.

Amb només 25 anys, la Marta va interpretar l’Anita a West Side Story. Aquest fou el seu primer paper important, i el recorda amb emoció, perquè, tot i que va haver d’escoltar les crítiques dels companys, també va obtenir el suport de persones amb molta més experiència. De fet, en aquesta obra, va treballar amb una actriu de Broadway que li va donar un consell que mai oblidarà: “Estudia la técnica, porque tú tienes algo que muy pocos tienen; estúdiala para que nadie se pueda meter contigo”, explica, amb emoció.

La gironina es declara com l’antidiva. Es defineix com una persona molt terrenal, natural i treballadora. Aprofita aquest moment per fer una reflexió referent a la seva professió: “La gent es prepara molt; hi ha molta tècnica, però s’està perdent l’ànima dels artistes. Som únics, i no hem de perdre la nostra essència”. Quina gran veritat!

“Avui dia, Ribera és considerada la millor actriu de musicals d’Espanya”

Quan li pregunto quin dels personatges tornaria a interpretar, Ribera ho té clar: “Tots! Però Fräulein Schneider, de Cabaret, va ser un regal”, em diu, emocionada. Fou la segona vegada que participà en aquest musical; a la primera, va interpretar la forta i independent Sally Bowles. Ara bé, posar-se a la pell de Fräulein Schneider va ser un gran repte. El personatge cantava i ballava, però també tenia un gran pes dramàtic que requeria una interpretació “pura i dura”. Precisament, cap aquí és cap a on la Marta vol enfocar la seva vida professional, ara. De fet, em confessa que està començant a crear un projecte molt bonic amb en Martí Peraferrer. Però no me’n pot dir res més, de moment.

La Marta és mare d’una nena. Durant part del seu embaràs, interpretava la Dama del Llac a Spamalot. Quan quedaven poques funcions, l’embaràs va ser introduït al guió de forma subtil. En una de les cançons, El lamento de la diva, el seu personatge deia “estoy muy premenstrual”, però es va canviar per “será mi estado actual”, recorda, somrient. Ribera, com a mare treballadora que és, amb una professió que té horaris complicats, coneix de bona tinta la dificultat de conciliar, però adora el teatre, i ho ha demostrat sempre, fins i tot en els moments més complicats. Tres mesos després de tenir la seva filla, la van haver d’operar de tiroides i, al cap d’un mes, ja assajava el seu paper de Velma Kelly a la producció espanyola de Chicago. Em deixa sense paraules!

1. 
2. 
3. 

Avui dia, Ribera és considerada la millor actriu de musicals d’Espanya. “Ho agraeixo moltíssim, però jo no ho visc així”, afirma amb vehemència. Ens aturem just en aquest punt per parlar del teatre musical i la seva percepció. “El teatre musical passa desapercebut dins la mateixa professió. Quan em pregunten a què em dedico, sovint no sé què dir, perquè, des de la perspectiva d’un actor, sóc cantant i ballarina; des de la d’un ballarí, cantant i actriu, i, per a un cantant, una actriu que balla”. Ella es defineix com una actriu multidisciplinar. En aquest sentit, la seva generació “ha picat molta pedra” perquè el teatre musical tingui el reconeixement que es mereix, i per això creu fermament que cal més empatia.

Finalment, no puc evitar recordar-li el seu paper d’Eva en una sèrie de la meva època, Un paso adelante. Somriu. Quan li demano si li agradaria tornar a fer televisió o endinsar-se en el cinema, la resposta és contundent: “Sí, i, si fos en català, la meva llengua materna, saltaria d’alegria”. Li encanta el teatre musical i reconeix que ha tingut la sort d’interpretar grans personatges, però està oberta a nous projectes, perquè li agrada tot allò que li permet endinsar-se en un personatge diferent d’ella i viure una vida que no sigui la seva. Al cap i a la fi, l’escenari, el cinema o la televisió no deixen de ser un reflex de la vida.

“Està començant a crear un projecte molt bonic amb en Martí Peraferrer”

Text: Cristina Olivas, periodista

Article publicat al número 53 de D'estil.

Twittear