Martí Peraferrer
L’indret l’ha escollit ell, i de seguida ens ho desvetlla. Vayreda de segon cognom, és besnét de l’escriptor i pintor Marià Vayreda. Penso en La Punyalada i somric, admirat. L’antiga casa familiar, convertida en Museu dels Sants el 2007, li porta records d’infància. De com hi jugava ací i allà, incloent el taller d’imatgeria. “Algun cop havia fet trencadissa de sants!”, diu, rient. Recorda vivament les germanes de l’avi; un vitrall ara acolorit que, de tan vell, era fosc com una gola de llop... “Em transporta a la infantesa, i em connecta amb la meva part més artística”. Peraferrer creu en la màgia. “Sempre tenim una explicació de les nostres carreres: una de mística i una de pràctica”. La pràctica és que, des de jove, ja feia teatre. La mística, “que hi ha un fet màgic que m’estira cap a l’art i embranca amb el museu, la casa familiar... Vull pensar que aquí és on neix tot”. De fet, va adaptar al teatre la novel·la La Punyalada. ”Al pròleg demanava excuses al besavi perquè m’havia permès algun retoc”, com donar-li més veu a la Coral·lí.
“Peraferrer finalitzava Magisteri el juny, i el setembre ja passava amb nota les proves a l’Institut del Teatre. Amb 21 anys, ho tenia molt clar”
Anem als seus inicis, a EGB. Peraferrer i alguns companys de classe no jugaven a futbol a l’hora del pati. Una professora els va obrir la sala d’actes de l’escola perquè s’esbargissin. “Vaig descobrir un món màgic”. Aquells nens, enmig del pati de butaques, se sentien artistes totals! Somriu: “no m’he desvinculat mai d’ella, i sempre li dic que és la culpable de tot!”.
Participava a les obres de fi de curs, consumia teatre... La roda ja girava! “M’agradava i vaig entrar a la companyia Tripijoc, de Girona”. Ell era un espectador més. Al final de les obres, deixaven a la mainada aguantar uns pals i ballar. “Hi anava sempre, i ho feia bé. Em van dir si volia portar el pal cada dia!”. Així, a inicis dels 80, van «adoptar» un jove Martí de 16 anys. Per tant, va començar “a peu de carrer: hores de furgoneta, gires, fer nosaltres els decorats, assajar molt...” i fent família. “El que jo vaig mamar no ho trobes, a Barcelona”.
Peraferrer té estudis de mestre. Amb 17 anys, volia anar a la capital, però els pares li van treure del cap. Es va quedar a Girona, a l’Escola de Magisteri. “És una època que tinc totalment oblidada. Vaig acabar-ho, però no vaig anar ni a buscar el títol!”. Això era al juny, i, al setembre, passava amb nota les proves a l’Institut del Teatre. Amb 21 anys, ho tenia clar.
Recorda la seva potent generació (1987-88). “Ariadna Gil, Marc Martínez, David Bagés, Mònica López, Pepa Plana... De fet, tampoc vaig acabar els estudis a l’Institut del Teatre”. Al segon any, el van fitxar per protagonitzar un musical al Comtal, explicant la història d’un jove de família rica. “Sempre em donen papers de família rica o de nazi!”. Riem. Es considera afortunat de viure als 90. “Hi havia molta feina: feies una cosa i te’n sortia una altra; no paraves!”. Va aparèixer a TV3. L’Ariadna Gil i en Marc Martínez el felicitaven perquè era el primer de la promoció encaminat. “Tot passava molt ràpid. Sóc més de recordar petits detalls que grans aplaudiments”. És d’una generació en què la formació es feia trepitjant escenari i escoltant els veterans. “Darrere cada anècdota que explicaven, hi ha una lliçó”. Ell, ara, repeteix el patró: “seré un avi d’explicar batalletes, sempre ho faig!”. Darrere de l’anècdota, hi ha l’experiència, la lliçó. No és de grans mètodes; no li agrada ensenyar teatre. “Jo no tinc un mètode, tinc una experiència”.
“Serà bonic que la gent recordi, al cap dels anys, que «jo vaig anar a casa d’un paio que feia teatre al menjador de casa seva perquè els teatres no funcionaven»”
Peraferrer és director del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona. “El teatre amateur és el bressol de tots els actors. Em fa ràbia quan els professionals obliden l’etapa en què feien els Pastorets o la Passió”. Ell s’ha fet en el teatre amateur, i s’hi deu. Quan li van proposar dirigir el FITAG, “jo hi anava per un any, i ja en porto 15!”. El teatre amateur li recorda cada dia “la il·lusió, l’esforç, les ganes...”. Al món professional, de vegades, passa al revés: “he fet obres que no m’agradaven, però que he sortit a defensar com si fossin l’èxit de la meva vida”. La capacitat d’il·lusionar-se li ve del teatre amateur. “Veure companyies que travessen mig món per anar a un festival, que s’hi deixen estalvis, hores de son i de família... mereix una admiració”.
Personalitzem. Dels escenaris, al menjador de casa. El 2020, en plena pandèmia, representa La vida secreta de Tennessee Williams al seu propi menjador, per a grups reduïts. Va tenir molt bona acollida. “L’explicació màgica és que venia d’una gira de 10 anys amb l’obra i, al final, m’havia d’enfrontar de tu a tu amb l’espectador, perquè és una obra que va directa a l’ànima”. L’explicació pràctica és que havia de pagar factures “i em queien tots els projectes”. El millor és que “mantens viva la flama de la cultura en moments de dificultat”, sense quedar-se de braços plegats. “Serà bonic que la gent recordi que «vaig anar a casa d’un que feia teatre al menjador perquè els teatres no funcionaven»”.
“Em sento una persona totalment lliure que paga el preu de la seva llibertat”
Peraferrer sempre s’ha guanyat les garrofes sol. “Sóc un OCNI (Objecte Cultural No Identificat)”. Deixa anar una mitja rialla. No s’ha casat mai amb cap família teatral; per això, hi ha qui no sap situar-lo. “Em sento una persona totalment lliure que paga el preu de la seva llibertat”. Ha treballat amb tothom, sense riure-li les gràcies a ningú. “Faig el meu camí en solitari”. Un dia, dirigeix un espectacle comercial; un altre, impulsa una programació de teatre als Cinemes Albéniz de Girona; l’altre, fa una obra molt intensa com la de Tennessee Williams... “Estic bé amb tothom i vull ser jo!”.
Fem més introspecció. Endevinem que és un home solitari, “perquè la soledat t’ho permet fer tot”. Adora viatjar, es considera honest i no vol fer mal a ningú. És feliç presentant persones per establir sinergies. “Em sento responsable del naixement de molts projectes, però sense posar-me medalles”. Es va iniciar en una bona època, amb feina per a tothom i “no em surt allò d’«aparta, que m’hi poso jo»”. Li dolen, però, algunes coses. Que, per exemple, que “es valori la cultura a través de les titulacions”, fet pel qual no va poder optar a director del Teatre Municipal de Girona fa poc. Té certa por que, als veterans, “se’ns aparti, no se’ns valori que vam treballar anys i que vingui una nova tecnocràcia cultural”. Té la sensació que els joves no els coneixen. “Viure la cultura com una qüestió de fast food no crec que sigui bo”.
Els ulls li brillen parlant de futur. Del projecte de teatre als Cinemes Albéniz; d’una obra-monòleg sobre Nuréiev de què ja té el guió; i del seu gran projecte que ha d’arribar. “Hi ha un projecte que m’espera i encara no sé; aquest és EL projecte! Moltes vegades penses «faré, faré, faré» i acabes no fent res”.
Amb aquest missatge engrescador ens acomiadem. Ell es quedarà una estona més a passejar-se pel Museu que li brinda tants records, tanta màgia. La mateixa màgia que l’ha portat fins on ha arribat; la que el manté viu, allunyat de les grans places i famílies teatrals, però ferm en els seus principis; la que li lluu als ulls quan parla del futur; i la dels petits detalls de què ha farcit l’entrevista... amb què ens ha donat tota una lliçó.
Article publicat al número 56 de D'estil.