Martí Vergoñós
La muller del pintor palafrugellenc (rosinc d’adopció), desaparegut el 2017, recorda l’home que era en un text de caire íntim farcit de records al seu costat.
Saps, Martí? Recordo quan vam començar tu i jo, quan ens vam conèixer. Com qui no vol la cosa, vam continuar veient-nos; vam passar de ser dos desconeguts que no sabíem res l’un de l’altre, ni d’on veníem, a semblar que ens coneixíem de tota la vida.
“De tots els oficis que he fet (sempre deies que en tenies molts, i la meva mare em repetia: “Nena, home de molts oficis, pocs beneficis. Pensa-t’ho”), el que més m’agrada és pintar. Vull provar de pintar i mirar si me’n surto”. “Endavant!”, et vaig dir jo. ”Si veig que no vaig bé, faré una altra cosa, però, de menjar, no te’n faltarà”.
La teva mirada, amb aquella sinceritat tan característica, em va captivar. Creia cegament en el que em deies, com a persona i com a artista, un artista que em volia i que volia iniciar una vida amb mi. De fet, pintaves durant tot el dia: matí, tarda, cap al tard… T’agradava sortir a pintar a l’aire lliure, però als vespres i els dies plujosos pintaves a casa, retocaves i/o acabaves els quadres que havies començat abans.
“T’agradava sortir a pintar a l’aire lliure, però als vespres i els dies plujosos pintaves a casa, retocaves i/o acabaves els quadres que havies començat abans”
Com que la meva feina, en aquells inicis, era de temporada, durant els hiverns marxàvem a Veneçuela. Allà també volies pintar, però, cada cop que sorties amb el cavallet “plegable”, tornaves més que empipat perquè no podies captar la llum del tròpic. “N’hi ha massa!”, deies. Te’n recordes? “És vertical. Els colors són forts i nets. No hi ha ombres!”. Però, a poc a poc, vas anar captant aquella llum.
Feies sortides cap al tard al lago Guataparo, o al bosc Los Caobos, o als ranchitos. De fet, res se’t resistia; era una de les coses que m’agradaven de tu: la teva tossuderia! Quan t’“enganxaves” a un tema determinat, no paraves fins que aconseguies dominar-lo, fos quin fos: la llum del tròpic (tan diferent de la mediterrània a la que estaves acostumat), el verd de les oliveres –i el platejat del revers de les fulles, que tant et va costar–, les barques de la platja del Mas de les Figueres –on podies haver creat escola, perquè et sortien amb els ulls clucs–,... I, quan agafaves la tècnica, quan et sortia sense cap dificultat, canviaves ràpidament de temàtica. Quan aconseguies superar no importava quina dificultat, fos del tema que fos, et deixava d’interessar i te n’anaves a explorar una altra. “Sóc artista, no un artesà de la pintura”, t’havia sentit dir moltes vegades. Fins i tot les nostres filles recorden que, quan el papa pintava, a casa, tot era d’un color: o bé groc (dels camps de gira-sols), o bé blau (del mar), o bé ocre (dels quadres de tardor),...”
Quan va néixer la Mariona, em van proposar treballar tot l’any. A l’hivern es durien a terme campanyes de promoció, cosa que requeria estar temps fora de casa. “M’ho pensaré”, vaig contestar. I tu: “Si vols fer-ho i t’agrada la feina, no et preocupis: jo tindré cura de la nena. Tant me fa pintar a fora com a dins de casa”. I és que tu i jo teníem molta complicitat. Fins i tot aquesta situació ens va ajudar a que la nostra vida en parella no es convertís en rutina. Érem feliços.
“Quan aconseguies superar no importava quina dificultat, fos del tema que fos, et deixava d’interessar i te n’anaves a explorar una altra”
Quan arribava a casa després d’un viatge de treball, m’esperaves amb les nenes, la Mariona i la Sara. Cada dia et veia més arrelat a Roses. El poble, l’ambient de pescadors, la gent, les cales, la costa... Coneixies millor tot l’entorn i la comarca que qualsevol que hagués nascut aquí. Eres un amant del mar, del bosc, del camp. Els bolets eren una de les teves passions. “En conec més de quaranta classes diferents”, presumies. Eres respectuós amb la natura, amb els animals… Amb una exquisida sensibilitat, fins i tot podies emocionar-te en sentir un rossinyol cantar a la llum de la lluna. “Escolta’l! Està buscant parella. Cada cop refila més fort. Ai, l’amor!”.
Sempre em deies: “Em dones molta força, ganes de pintar i de viure. Ho ets tot per a mi”. I jo estic orgullosa de tu, Martí. Vam viure intensament, amb respecte mutu i amb molt amor. Alguna vegada t’havia acompanyat quan anaves a pintar. Després de fer un parell de voltes pel paisatge, plantaves el cavallet allà on et semblava, ja fos dins l’aigua, sobre les roques, al marge de la carretera, al mig d’un camp o dins del cotxe. De vegades, era difícil accedir al lloc escollit. Jo, mentre, me n’anava a caminar amb el gos. Sempre n’hem tingut: el Ros, el Golfo i, més tard, la Lola. Tenies molta traça per ensenyar-los, i ells t’adoraven.
“Eres un amant del mar, del bosc, del camp. Els bolets eren una de les
teves passions”
També t’agradava molt anar al port de pescadors. Era costum trobar-te allà gaudint de l’arribada de les barques. Ajudaves els mariners a descarregar el peix, parlaves amb ells, els dibuixaves... El seu traginar per la llotja et captivava. Feies ara un dibuix, ara un altre, i un altre: els pescadors triant el peix, o bé agafant les caixes, o bé amb les xarxes, o amb la galleda… Tots et coneixien: “Pintor!”, et cridaven. Eres amic de tots. En les teves obres, vas saber plasmar, com ningú, l’essència de les persones i la seva ànima. Al Carnaval, també t’hi vas anar implicant progressivament. Et deixaves endur per la gresca i la gent. Mitjançant les notes que prenies al teu bloc sobre les disfresses i tot allò que et cridava l’atenció, vas pintar, amb la teva pinzellada expressionista, unes obres tan agosarades com particulars, carregades de moviment, plenes de color, mostrant aquesta festa popular. I, com qualsevol altre rosinc que viu el Carnaval, t’hi vas engrescar decorant carrosses i escenaris amb la teva colla, com el que la senyora Dany, de l’escola de dansa Dany’s, et va encarregar un any per l’exhibició de final de curs del seu ballet, titulat El bosc de les meravelles.
En el món del màrqueting, no hi vas voler entrar mai. Alguna vegada que havien vingut marxants a l’estudi de casa, els feies sortir ràpidament i de manera subtil. Seguies la teva línia d’idees, fidel sempre a les teves raons, a la teva coherència. No et vas deixar mai endur per la vanitat.
Martí, no trobo les paraules adequades –ni prou boniques– per descriure la nostra convivència, com eres tu i la teva pintura. Va ser un regal poder conviure junts, formar una família i gaudir-la al màxim. Vivíem amb plenitud. “Cada cop que pinto un quadre, és com si parís una criatura”, deies tot referint-te a l’esforç, el patiment i la por que allò que estaves realitzant no et sortís prou bé ni prou “sa”. Tu mateix et preparaves les teles i et feies els marcs. A mi m’encantava veure’t pintar, amb aquella mirada concentrada, lluny de tot, i només enfocada en un objectiu: el teu. Era un sacrilegi distreure’t amb qualsevol comentari. “Jo només pinto”, repeties sempre.
Martí, la teva llum no s’ha apagat. Ens has deixat tot un esclat d’energia, de vida i d’infinitat d’obres. Tot un llegat.
“Ajudaves els mariners a descarregar el peix, parlaves amb ells, elsdibuixaves... El seu traginar per la llotja et captivava. Feies ara un dibuix, ara un altre, i un altre”
Text: Carmen Poyato, vídua de Martí Vergoñós
Foto: Arxiu familiar.
Article publicat al número 57 de D'estil.