0 items
El meu compte

Més fusta, si us plau!

 

La indústria de la fusta és una de les més importants d’arreu del món, i també una de les més antigues, ja que la fusta s'ha utilitzat des dels inicis de la història. Dins tot el procés que comporta, una de les activitats més perilloses és el de l'obtenció de la matèria primera; és a dir, la feina dels llenyataires.

Si existeix un ofici antic, aquest és el de llenyataire, tot i que no és tasca fàcil, i menys encara si la tala d’arbres es fa a escala industrial.

Per començar, el propi terreny de treball és dur i inhòspit: els boscos són, sovint, llocs costeruts i de difícil accés; no resulta senzill accedir a un arbre per talar-lo, com tampoc ho és la pròpia tasca de talar-lo ni carregar els pesats troncs per dur-los a vendre.

Antigament, eren els cavalls els millors animals per estirar-los, però, és clar, no ho podien fer en grans quantitats, i calia fer viatges i més viatges, amb la lentitud que això comportava. Sort que, amb els anys, s’han estudiat i implementat solucions mecàniques per simplificar aquesta tasca, però no deixa de ser pesada.

Una dura realitat

Els llenyataires treballaven com a bèsties, sense diumenges ni festius que valguessin, durant tot l’hivern, en períodes intensos que anaven d’octubre fins a mitjan mes d’abril, amb un marge de 15 dies per davant o per darrere, depenent de la climatologia de cada any.

Durant aquest període de temps, s’havien d’esllomar per aconseguir uns sous ben magres, que variaven segons la productivitat, però que tot sovint els permetia, amb prou feines, alimentar-se i vestir-se. De fet, solien viure precàriament en cabanes provisionals alçades per ells mateixos al mig del bosc. Per això estaven tan familiaritzats amb l’entorn natural, i fins i tot coneixien els arbres pel so que emetien les seves fulles al pas del vent.

Uns equips ben pesats

L'equip de treball individual dels llenyataires es componia, principalment, d’una destral d’ull oval –la més corrent pesava ja 2 quilos– i d'una podadora. També comptaven amb una serra tronçadora, però, en aquest cas, calien dues persones per fer-la anar. Amb tot això, utilitzaven una espècie de manyoples que els protegia quan els dits se’ls entumien.

 

“Els llenyataires treballaven com a bèsties, sense diumenges ni festius que valguessin, durant tot l’hivern, en períodes intensos que anaven d’octubre fins a mitjan mes d’abril”

 

Una tasca perillosa

L’afilat de les eines era realment important; tant, que la qualitat d'un llenyataire es mesurava per la seva destresa a l’hora d’esmolar la destral. Cadascú tenia el seu sistema, els seus procediments i, és clar, les seves manies; els uns s’estimaven més les eines de forja i, els altres, les de tall.

Ara bé, també resultava essencial saber calcular; és a dir, que calia saber dirigir la caiguda dels arbres per no fer malbé els joves del voltant i per impedir que es partís el tronc per on no tocava en caure sobre alguna branca grossa. Això sí: quan l’arbre espetegava agonitzant, calia recular ràpidament per no ser enxampat per cap branca o –encara pitjor– pel propi tronc, fet que podia molt ben ser que, al llenyataire en qüestió, li costés la vida.

Malgrat aquesta perillositat, es tractava d’un ofici que passava de pares a fills, generació rere generació, fins a dia d’avui, en què és molt més minoritari, però encara necessari i, per tant, existent. Per molt estrany que sembli, fa només mig segle aproximat que ens hem començat a preguntar de debò com tallar un arbre, com podar-lo i com transportar-lo de forma ràpida i segura.

 

Article publicat al número 55 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top