0 items
El meu compte

Mireia Sallarès: Les contradiccions d’una vida viscuda

Entre el seu passat i el seu futur, Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) hi traça un present tan líquid com l’horitzó que s’albira des de l’Oasis, un bar de platja a cavall entre un descampat i una sorra meitat de Badalona meitat de Montgat. Ens hi cita pocs mesos després d’haver migrat del Born, barri del tot “insostenible ja”, per deixar-nos tastar quin gust fa, aquesta mescla de reconeixement i frenesí que viu, i per compartir una conversa que s’anirà escolant entre els límits porosos de les creences, les pors i les paradoxes. “I de l’art, és clar, perquè tu et defineixes com a artista, veritat, Mireia?”

 

“No puc dir que soc artista, l’únic que puc dir és que estic sent artista”, de fet, “sempre he dubtat si ho soc o no”. I això, tot i la seva llicenciatura en Belles Arts, els estudis de cinema a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York i els treballs exposats i presentats a països com Veneçuela, Puerto Rico, Mèxic, EUA, Escòcia, Dinamarca, Àustria o Polònia. Des de la serenor de qui ha après a abraçar la incertesa perpètua com a única certesa possible, Sallarès troba que “la indecisió no és tal, sinó un seguit de decisions que prenem cada dia”, i ens convida al seu origen de l’origen.

 

“La indecisió no és tal, sinó un seguit de decisions que prenem cada dia”

 

Si per alguns al principi existia la Paraula, per ella hi hagué la Contradicció, perquè, com recorda, la primera vegada que se sentí legitimada com a artista, la revelació que experimentà no fou altra que “jo no soc artista”. Les quatre paraules eren, més aviat, la verbalització de “la inseguretat de no poder encaixar en el que creia que havia de ser una artista”, la qual lluny de ser-li paràlisi li ha estat brollador de creació. Una creació que, “si és veritablement artística”, ha de ser, també, obligatorietat de llibertat i acte polític. De la suma d’una i altre en resulta una dimensió ètica que exigeix “una cura semblant a la de l’espia”. S’explica: “De vegades jugo amb la definició d’artista dient que és aquell que busca el que no se li ha perdut i es fica on no li demanen”.

Considerant l’etiqueta d’autorevolucionari tan sobrera com dubtosa, el primer que Sallarès exigeix al creador és coherència, conceptual i de distribució, un valor que s’asseu més a prop del que pot semblar de les contradiccions i els prejudicis, les seves “dues coses preferides”. “Sempre dic que el problema amb els prejudicis no és tenir-los sinó mantenir-los”. Quant a les contradiccions, “crec que són una marca de vida, una cosa orgànica, i està bé que les reconeguis i intentis veure què fas amb elles”. I si a aquests hi afegíssim la ignorància, que és el millor lloc des del qual preguntar les coses, ja tindríem el calçat anímic amb què ella ha emprès tots els seus projectes, els quals permeten parlar d’una mateixa, personal manera de fer perquè comparteixen una fórmula trípeda: contextualitzar-se en territoris estrangers, “altament connotats”, cedir espai als altres, tractats “no com a objectes d’estudi, sinó com a subjectes”, i fer-ho, tot sovint, mitjançant la conversa.

 

“De vegades jugo amb la definició d’artista dient que és aquell que busca el que no se li ha perdut i es fica on no li demanen”

 

Amb les bases de l’anomenat pensament situat ben mastegades, Sallarès treballa en i des de la condició d’estrangeria, “condició existencial contemporània” i registre indispensable en les seves creacions, sobretot “per sentir menys que és el món sencer que és estrany, incomprensible”, que deia el pròleg d’un llibre de Paul Auster. I, si alguna cosa és l’estranger, és “l’ignorant per excel·lència”, aquell que pregunta “perquè realment vol saber” i a qui resulta més fàcil explicar coses. La confiança, ja se sap, aquella seguretat intuïtiva i sorprenentment còmoda que ens creix vers alguns desconeguts.

Així, i de manera poc exhaustiva: el sistema legal a Nova York (El meu visat de model, 2005), l’orgasme femení a Mèxic (Las muertes chiquitas, 2006-2009, present en l’actual exposició Feminismes!, del CCCB), la comunitat des de la ficció de l’individualisme a Barcelona (Literatura de replà, 2013) o la veritat a Caracas (S’escapà nua, 2011-2012) i l’amor a Sèrbia (Com una mica d’aigua al palmell de la mà, 2014-2018), dues primeres parts, aquests darrers projectes, de l’encara inacabada Trilogia dels conceptes deixalla, que conclourà amb el del treball i amb què l’artista es proposa d’interrogar aquestes nocions clau.

 

“El problema amb els prejudicis no és tenir-los sinó mantenir-los”

 

Sí, casar conceptes com la veritat, l’amor o el treball amb el de deixalla és, ja d’entrada, una provocació. Però, si d’alguna cosa som més conscients que mai, avui dia, és de la “necessitat del reciclatge”, una esperança de renovació que ella aplica “tant a residus físics com a residus psicològics, definicions filosòfiques, usos de paraules que ja no serveixen i persones”, perquè “què som, nosaltres, sinó restes d’altres?”

Aquesta mateixa fe en la fertilitat és la que descansa en l’essència d’una idea que porta el segell Sallarès: la vida viscuda, un pleonasme bonic que ella reivindica com a patrimoni de la humanitat i segons el qual “no som allò que ens passa, sinó el que fem amb el que ens passa. D’allò que no hem triat, podem triar”.

La seva tria ha estat, està sent, deixar-se travessar per una pluralitat d’històries individuals per erigir monuments col·lectius, i la selecció de temes amb què fa aquest salt de la singularitat a la universalitat, autèntica filigrana de transformació des de l’acceptació, gràcies a l’art, no és gratuïta. “Els temes que toco són temes que m’afecten directament, sobre els quals necessito saber”, i, en tocar-los, els trinxa, això sí, per salvar-los: “De vegades, quan critiques molt una cosa, hi tens moltes esperances, perquè saps el veritable valor que hauria de tenir”, i ho rebla, ferma: “És de vida o mort que ens plantegem què n’hem fet, com a humanitat, d’aspectes com la sexualitat de la dona o l’amor”.

 

“No som allò que ens passa, sinó el que fem amb el que ens passa. D’allò que no hem triat, podem triar”

 

“I què n’hem fet, Mireia, de l’amor?”. Aquest amor que “no és ni un dret, ni una obligació”, que no té l’odi com a antònim sinó la indiferència, i que és, per teòrics com l’anarquista Malatesta, l’únic mal per al qual no existeix cap altra solució que passar-lo... En un moment en què “l’amor es fa més necessari que mai, i al mateix temps, impossible”, diu citant Bell Hooks, aquest “és una força de producció, no sols de reproducció, i, com a tal, el sistema econòmic que tenim l’explota. S’hi poden guanyar molts calers, vots i fidels”. De tan vast i personal com ens sembla, l’amor convida fàcilment a no ser furgat, i el preu que paguem per la nostra inacció és, ni més ni menys, que “hi ha algú que s’està aprofitant que no vulguem pensar com estimem”. Potser per això ella defensa la creació d’una “facultat de l’amor” des de la qual, sobretot, desensenyar. Potser ens ajudaria a desprefixar aquesta “immaduresa”, que no ineptitud, amorosa que sembla estesa, també, d’una manera viral.

També potser, i només potser, perquè Sallarès llegeix deixalla en els migs somriures amb què responc les seves respostes, la nostra conversa es va tornant una desfilada de recomanacions, bagatge d’una vida, la seva, tan viscuda. I mentre deixo que noms i títols engreixin la llista de pendents, retinc un seu, ja meu pensament: la veritat ha de ser estimada i l’amor… l’amor, treballat. Treballem-lo, doncs.

 

“De vegades, quan critiques molt una cosa, hi tens moltes esperances, perquè saps el veritable valor que hauria de tenir”

 

Text: Júlia Català, filòloga.

Article publicat al número 51 de D'estil.

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top