Míriam Cano: Les ganes salvatges de viure, fetes paraula

"El nostre món és l’únic on sabem amb certesa que la matèria del cosmos ha estat conscient de si mateixa". Són paraules de Carl Sagan al primer episodi de Cosmos, però la Míriam Cano les fa seves per descriure el seu lloc preferit de Barcelona, que vol mostrar-me: la Plaça del Rei, un atzucac enmig del Gòtic protagonitzat per una curiosa confluència d’èpoques, amb la capella de Santa Àgata; el palau del Lloctinent, del segle XVI; la Casa Padellàs, transportada pedra a pedra des de la Via Laietana; la torre renaixentista de Martí l’Humà, i l’estàtua de Chillida, del XX. Un lloc “amb una energia especial” que “em retorna a tot allò que m’ha precedit”, diu, que li recorda la seva certa insignificança en un marc temporal ampli i on, un dia, va entendre “que l’atzar, com li va passar a l’Humà, a vegades juga males passades de conseqüències imprevisibles”, però que cal seguir caminant.

I caminem, des de la Catedral fins a aquest seu punt de retir personal,. I mentrestant penso en els capricis d’aquest atzar, i recordo com vaig arribar a la Míriam: era el 25 de setembre del 2014, i li escrivia per primera vegada, després d’haver llegit un article sobre Leonard Cohen que acabava de publicar, per dir-li, plena d’encís i admiració, “Gràcies per aparèixer”. Segurament, en suggerir-li aquesta entrevista gairebé dos anys després no pretenia més que això, un agraïment sincer. I aquí som, amb la Barcino romana als nostres peus, perquè la resposta fou: “Mai dic que no a les propostes plenes d’amor!”.

Nascuda a Molins de Rei el 1982, la Míriam comparteix pis a Barcelona des de fa set anys amb en Blat, un gos consentit que adora, i li agrada definir-se com una consumidora de cultura que no sap estar quieta i que necessita escriure “coses pels puestos”. Com George Orwell, si no ho fes estaria traint la seva veritable natura, i és que, ja des de ben petita, empesa per les ganes d’entendre i explicar el món, tenia molt clar què havia de contestar al típic “I tu, què seràs de gran?”: “Jo seré escriptora”, responia, sense tremolors de veu, ni vergonya, ni por. La por la van viure els seus pares, preocupats perquè aquella asserció quedés tan sols en una il·lusió frustrada, fins que van veure publicat el seu primer llibre, Buntsandstein, amb què el 2012 va guanyar el premi de poesia Martí Dot, del jurat del qual ara forma part. “Avui que finalment veig que publicaràs el teu primer llibre, jo, de cop i volta, descanso; ja està, ja s’ha complert el teu somni”, va dir-li el seu pare el dia del lliurament del premi.

Escriptora, doncs, sí, i, com tot escriptor, recorda amb molt d’afecte aquells professors de literatura amb qui llegí per primera vegada Chrétien de Troyes, Boris Vian i Mercè Rodoreda (“una experiència brutal”) i que l’acompanyaren en el camí d’esdevenir qui realment ja era en essència. La importància de la figura del professor, del bon professor.

“Publicar per publicar no em sembla lícit, vull que el que publico tingui un pes i un sentit”

Llicenciada en Humanitats i especialitzada en Gestió Cultural, avui combina l’escriptura amb la seva feina a l’Institut de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra i la tasca d’articulista, crítica i gestora cultural. Així, tot alhora (“no renunciaria a cap d’elles; crec que tinc la sort de poder fer moltes coses”), i amb una passió que et fa creure que l’Amor ⎯en majúscula, sí⎯ és un virus que s’encomana. Segurament molts ja ho heu fet, però, si no, poseu la ràdio i deixeu que us parli des d’El Violí Vermell, de Catalunya Música, o consulteu els articles que escriu per a publicacions culturals en línia, com Nació Digital, Poetari, Gent Normal i Catorze. Cultura viva. Escolteu-la, llegiu-la, feu-vos aquest favor; té mel a la veu i confeti als dits.

De fet, és a Catorze i a les seves seccions “31 cançons” i “Turística i domèstica” que dec la seva descoberta i, amb ella, la d’un concepte amb què em defineixo des de llavors: happy tired, és a dir, “feliçment cansat”. “No és meu, li vaig manllevar a un amic”, aclareix rient. “La sensibilitat amplificada és una arma de doble tall: és meravellosa quan tot va bé, et devasta quan van mal dades. Però malgrat el perill de caiguda lliure [...] trio la vida en gran”. “El pes de sentir! El pes d’haver de sentir!”, de què parla Pessoa al Llibre del desassossec, o aquella sensibilitat a què estava destinat Jep Gambardella. Un regal i una condemna alhora, la Vida, amb totes les seves cares, que és el que més li agraeix a la vida mateixa (“Estic molt agraïda de viure”), tot i que també hi ha coses que no li perdona: “Les desigualtats i la injustícia: no m’agrada que pel fet de néixer en un lloc determinat tinguis més possibilitats que un altre ésser humà. M’agradaria que tots fóssim iguals, independentment del lloc on naixem”.
 

1. 
2. 
3. 

Sé que, com jo, moltes persones s’han sentit identificades amb les seves paraules. “La poesia no és de qui l’escriu, és de qui la necessita”, apunta recordant Neruda, i hi afegeix la seva visió particular: “Els escrits són com una samarreta de talla M, que és la meva, que has d’amanyagar i anar polint i retallant fins que sigui de talla única, perquè tothom hi pugui entrar”. I moltes li han escrit, també, per dir-li coses maques. En recorda moltes, però “la teva la recordo molt, perquè vas ser segurament la primera”, em confessa regalant-me un somriure còmplice, i segueix: «els ho vaig explicar a tots els meus amics: “hòstia, m’ha escrit una noia que no conec i m’ha dit això”. Va ser molt maco.»

Però sap que no tot són flors i violes quan t’exposes a tanta gent, perquè “també hi ha moments complicats, reps crítiques, missatges privats...”, de la mateixa manera que és plenament conscient de la gran responsabilitat que comporta fer-ho: “no pots dir qualsevol cosa, has de saber què vols expressar i, sobretot, si allò té alguna utilitat. Publicar per publicar no em sembla lícit; vull que el que publico tingui un pes i un sentit”. Perquè la bona literatura té sempre una utilitat (“sempre t’aporta una visió nova del món. Després et pot commoure, et pot donar respostes, et pot fer gaudir simplement de l’experiència estètica... També per connectar amb la gent, serveix”), i la postura o reivindicació d’un escriptor, en tant que lector i amant de la cultura, avui, que anem molt faltats de saber transmetre l’amor per les lletres, “més enllà de la seva vessant acadèmica, lingüística, que també hi és”, “ha de ser expandir aquest amor per la literatura”, tant la contemporània com els clàssics, sobretot els clàssics, perquè contenen “una veritat que ha transcendit el temps i és una manera d’explicar el món molt vàlida”.

“A mi em defineix la por, però no em tenalla. Em moc entre la por i les ganes de viure, i guanyen les ganes de viure sempre”

Sens dubte, els seus dos poemaris, amarats de referències i d’una veu jove, brillant, potent i autèntica, transmeten aquet amor: l’esmentat Buntsandstein (Viena Edicions, 2013) i Ancoratge (Ed. Terrícola, 2016). Les pèrdues d’una vida entesa com a erosió constant i les incerteses en l’aventura d’acceptar-se i enfrontar-se a un mateix, per trobar-se i retrobar-se. “Jo crec que de totes aquestes ruptures i de tots aquests canvis d’estat és del que és feta la vida”. I en aquest desgast vital “hi ha mil coses: l’enyor, el desamor, la por...”. «A mi em defineix la por, però no em tenalla. Em moc entre la por i les ganes de viure, i guanyen les ganes de viure sempre. Hi ha un poema a Ancoratge que diu una cosa així com “per la por / que alimenten aquestes ganes / salvatges de viure”».

Quant a l’autoacceptació, «té molt a veure amb saber qui ets, però saber qui ets de veritat. Hi ha aquell epigrama de Píndar: “I arribaràs a ser qui ets, / després d’haver-ho après.”; o sigui, ja ets el que seràs, ja ets en potència el que t’és donat, el que passa és que, fins que no arribes a ser qui ets, has de saber qui ets; quan ho aprenguis, aleshores podràs saber qui ets, però mentrestant fas pals de cec. Hi ha molts models on emmirallar-se, i jo crec que l’error que cometem moltes vegades és que l’últim model en què busquem el mirall és el nostre. Un cop sabem qui som, podem començar a fer el camí per arribar a ser-ho, però abans d’això cal desterrar tots els models; ens hem de descarregar de les expectatives que havien posat en nosaltres, tot allò que volíem ser i no som, i deixar que es desperti tot el que està ja latent en nosaltres”. I es reserva un comentari final per a la forta pressió social exercida sobre les dones: “Hem de ser excel·lents, i aquesta pressió d’excel·lència després no es correspon amb els llocs que ocupem en la societat, que és una cosa molt contradictòria”.

“Hi ha molts models on emmirallar-se, i jo crec que l’error que cometem moltes vegades és que l’últim model en què busquem el mirall és el nostre. Un cop sabem qui som, podem començar a fer el camí per arribar a ser-ho”

Després de reconèixer-me que és capaç de passar-se sis hores seguides escrivint, i més ara que està corregint la que serà la seva primera novel·la, no puc evitar demanar-li: i quan no escriu, què fa la Míriam Cano? Doncs passejar, amb el seu gos o sense, “que té aquesta cosa de sentir que estàs avançant”, provar receptes noves, tocar la guitarra tan malament com sap o fer un vermut etern a Sants amb els seus amics (“Jo crec molt en la tribu, en la família que et fas”).

I ja que li agrada conèixer les coses preferides de la gent, en general, acabem amb un retrat seu de preferències personals:

Ningú no hauria de morir sense haver llegit... Incerta glòria, per exemple, o Crim i càstig.

Sense haver escoltat… Highway 61, de Bob Dylan.

Sense haver vist… Una de les coses que faig cada any, al gener, és veure tots els capítols seguits de Monty Python's Flying Circus. No és una cosa molt transcendental, però jo crec que si no poguéssim divertir-nos i riure estaríem perduts. De fet, jo em dic Mrs. Premisse, a Twitter i a Instagram, per un gag dels Monthy Python. Ah, i La Notte, d'Antonioni, que és una de les meves pel·lícules fetitxe.

Sense haver fet… Sense haver pujat una muntanya. Crec que pujar una muntanya et dóna una perspectiva determinada de fer un camí, d’avançar, d’assolir un cim, de veure, de cop i volta, el que has fet a sota, el camí que has fet, que et queda darrere.

Regala’ns una divisa vital... “Ever tried. Ever failed. No matter. Try Again. Fail again. Fail better”, de Samuel Beckett.

Potser algun dia n’aprendrem. Provem-ho. Equivoquem-nos. No importa. Tornem-ho a provar. Tornem-nos a equivocar. Equivoquem-nos millor. Visquem, en gran, amb unes ganes salvatges. Visquem! I amb aquest imperatiu vital m’acomiado de la Míriam i començo a caminar, a avançar, i dono les gràcies al meu guionista de la vida per creuar-me amb determinades persones. I ell hi posa banda sonora: “I guess that I miss you, I guess I forgive you / I’m glad you stood in my way...”.

Text: Júlia Català.

Article publicat al número 39 de D'estil.

Twittear