0 items
El meu compte

Moisès Sidrach

El pare i l'artista

Serem honestos: aquest és un dels relats més bonics que mai ens han fet arribar per recordar una figura, la del pintor i escultor Moisès Sidrach, tot un artista de cap a peus que va saber viure amb passió – que va saber viure de la seva passió– i que se’n va anar massa aviat.

 

La meva mirada retrospectiva de Moisès Sidrach Planas (Lladó, 1938-1980) no es pot dissociar de dues de les seves identitats: el pare i l’artista; no puc entendre l’una sense l’altra, i el record d’ambdues s’emmarca únicament en els meus primers catorze anys d’existència: una infància i un inici d’adolescència. Des d’aquesta prèvia, em predisposo a recordar.

Sidrach era una persona dotada d’un físic agraciat: alt, corpulent, que presumia d’una ufanosa cabellera negra que, a voltes, dissimulava amb una petita cua –perquè sí, Sidrach era un home presumit!–. La seva mirada d’ulls petits era melangiosa, introspectiva i de sorpresa. La seva parla era enèrgica, segura, vital; d’aquelles que es volen menjar el món. Quan es comunicava no deixava indiferent. Recordo el pare que no acabava mai de conversar, mentre els meus germans i jo traginàvem allà a prop i la mare ens controlava. Tant era si ens trobàvem en una fira de dibuix, en una sala d’exposicions, al mercat de Figueres, en una trobada amb en Josep Mercader, a la terrassa de Can Kiku de Lladó…; sempre acabava generant una conversa animada i llarga. L’intercanvi d’idees era vital per la seva personalitat agosarada i curiosa, i la tertúlia era el seu mecanisme de seducció, però era també la seva atzagaia de combat, atès que li agradava raonar intensament els seus criteris. L’interlocutor molt sovint era seduït per la seva expressió fàcil, expansiva i espontània. Dins el caliu familiar, aquesta paraula també hi era molt present. Qualsevol detall, experiència, notícia, documental d’una televisió embrionària en blanc i negre... podia servir perquè el pare comencés a explicar-se, a donar raó. Una tarda d’estiu amb tempesta podia convertir-se en l’excusa necessària perquè es transformés en un joglar que ens embadalia amb la invenció d’aventures de cavallers, de princeses, de personatges mitològics, bíblics o de maquis que baixaven per la muntanya de la Mare de Déu del Mont. Una tarda d’hivern vora la llar de foc, després d’haver anat a recollir llenya a Falgàs, es convertia, així mateix, en l’escenari idoni per enraonar, encara que també pel silenci quan esbossava petits dibuixos en els quaderns DIN A5 amb llapis negres, vermells i blaus que tenia amuntegats dins de capses metàl·liques.

 

“L’intercanvi d’idees era vital per la seva personalitat agosarada i curiosa, i la tertúlia era el seu mecanisme de seducció, però era també la seva atzagaia de combat, atès que li agradava raonar intensament els seus criteris”

 

Amb Sidrach es convivia a l’àgora i a la intimitat. A l’àgora es manifestava més dionisíac: vestia fosc, amb botes altes, amb jaqueta de cuir, amb un penjoll que l’identificava i que ell mateix s’havia dissenyat; tanmateix, a la intimitat, naixia un individu més familiar, notablement treballador i entregat a la seva passió, que era la pintura. Gaudia de molts moments de solitud en el seu estudi imaginant noves obres, només acompanyat de la ràdio que havia modificat amb una carcassa manufacturada amb fusta de roure. Era un estudi de dimensions reduïdes amb dues habitacions que es comunicaven, i cada una d’elles tenia un petit balcó per on entrava la llum, la flaire del pa acabat de sortir del forn de la fleca de Can Pallari, la vida del carrer… Feinejava moltes estones dins d’aquest estudi, enmig d’una atmosfera d’efluvis de trementina, dissolvents, pigments en pols i parets i terres revestits amb policromia. Mentre pintava, vestia amb robes tacades amb pinzellades acolorides i movia les mans fent equilibris amb dos o tres pinzells entre els dits. Mirava de lluny la tela suportada sobre el cavallet (si és que puc dir que hi havia una llunyania, en aquell espai) i la retocava proporcionant petits impactes de color sobre la superfície que després podia escampar. S’ho mirava mentre, a voltes, em tenia per allà a prop netejant pinzells. En un racó, hi tenia una taula d’alquimista, on s’acumulaven llibres plens de ditades, escrits, pinzells (molt pinzells!), pots… Era un desordre visual, però una harmonia mental, per a Sidrach. Hi entrava a treballar al matí i a la nit; en canvi, les tardes eren més prosaiques: servien per sortir (ell i la mare) amb el Citroën 2 CV cap als boscos de la Mare de Déu del Mont a recol·lectar fruits o llenya, però també idees, colors i llums, i alhora, per anar a fer visites o negociar amb els galeristes. Igualment, era a la tarda quan ens portava a fer volts amb la Vespa verda o a buscar cargols després d’una tarda plujosa d’estiu.

 

El que avui anomenem reciclatge era una normalitat per un home fill d’una postguerra difícil. Qualsevol abandonament –ferro, fusta o pedra– servia per donar una nova oportunitat, des de concebre una joguina que arribava la Nit de Reis fins a manufacturar un moble per a l’habitatge. La farina servia per fabricar cola per usar en una tarda de jocs; el fang, per elaborar unes figures del pessebre que eren cuites al forn de la cuina familiar; unes fustes sobrants d’una manualitat escolar servien per crear una petita escultura; un llibre extret de l’escola, per projectar El Kafka; fins i tot una guixada d’algun dels meus germans era útil.

Era molt perfeccionista i, alhora, exigia perfecció als altres. Abocava molta energia personal a cada nova creació i sovint no estava convençut de la resolució final. Habitualment retocava. Recordo l’encàrrec del retrat d’un adolescent: ho va intentar diverses vegades amb la presència del noi, però no va assolir la resolució final fins que es va quedar sol davant la tela. Va pintar-lo emprant només la memòria. Va ser en aquell instant solitari quan va donar ànima a la figura del noi. Va necessitar un estiu per quedar satisfet!

 

“Abocava molta energia personal a cada nova creació i sovint no estava convençut de la resolució final”

 

El pare llegia i rellegia, experimentava; podia crear una petita cavitat per fabricar calç viva, un forn per coure vidre, un mecanisme per aplicar la tècnica artística del gravat, pintar una aquarel·la i després fregir-la a la paella per observar com s’oxidaven els colors, crear matrius de cartells o d’un segell per estampar, esculpir pedres, treballar la fusta, manufacturar petita bijuteria d’aram o unes sabates, crear dissenys pels jerseis que la mare tricotava o crear un teler per enllestir un tapís.

 

“El pare llegia i rellegia, experimentava; podia pintar una aquarel·la i després fregir-la a la paella per observar com s’oxidaven els colors”

 

Sé que va començar a professionalitzar-se quan jo vaig néixer, perquè així se m’ha explicat, i en poc temps va entrar en el circuit artístic de Girona. Amb la mare, feien un binomi: ell, l’artista; ella, la relacions públiques (en lèxic presentista). És així com, durant 15 anys, van donar a conèixer una obra pictòrica, una petita engruna de campanille que es projectava a allò universal. Sidrach no hagués construït la seva identitat artística sense el suport personal i comercial de la Joaquima Torrent Torracabota. Ell es definia des de la passió per l’art; ella, des de la cautela, el pragmatisme amb la dosi necessària d’idealisme. Tots dos eren autodidactes i es complementaven emocionalment i professionalment. Van realitzar un somni en el qual creien apassionadament i que, de ben segur, els va permetre conèixer un món que els era absolutament forà.

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top