Montserrat Carulla
Quan em van demanar que escrivís un text per recordar la meva mare, em vaig plantejar des d’on l’enfocaria: des de la seva figura de mare, d’actriu, de lluitadora... I, de sobte, em vaig dir: “Res, bajanades! Ho faré des de la dona, en majúscules, que era, tota completa: La Carulla, tota una dona, de cap a peus!”. I, tanmateix, no és fàcil. No vull fer-ne un panegíric subjectiu i –forçosament– favorable. Us vull parlar d’una dona que, com moltes (com gairebé totes) de la seva generació, va haver de lluitar contra un munt d’impediments per assolir l’èxit, la seguretat en la vellesa i la felicitat.
Néixer a la Barcelona dels anys 30 en una família modesta no era cap bicoca. Ni créixer i formar-se en l’asfixiant atmosfera de la postguerra, en una família catalana que pertanyia als “vençuts”. Ni obrir-se camí en un món d’homes que reservava a la dona la maternitat i les feines de la llar i que considerava les actrius gairebé com a meuques. La mare no ho va tenir gens fàcil, però mai no es va rendir, mai no va abandonar la seva vocació ni els seus ideals.
Avui, per contra, són molts els que pensen que la vida del teatre, el cinema o la televisió és una vida regalada, que els calers entren com si res, i aquest és un tòpic tan fals i injust com els d’abans. La mare, La Carulla, no ho va tenir gens fàcil. Va córrer l’immens risc de fer teatre en català quan era gairebé un delicte i, naturalment, sense cap mena de suport ni seguretat. Ella, i molts grans actors i actrius dels 60 i els 70, van aixecar de les runes, de les cendres, el teatre català amb una capacitat de sacrifici admirable, fent dues i tres representacions diàries, cada dia, sense descans, per sous més que modestos (això si cobraven!). I ella, a més, ho va haver de fer mentre també feia de mare de quatre fills, venint a donar-nos el sopar entre funció i funció. Durant un parell d’anys, fins i tot, va haver d’anar a cercar feina a Madrid amb tota la canalla.
“Ella, i molts grans actors i actrius dels 60 i els 70, van aixecar de les runes, de les cendres, el teatre català amb una capacitat de sacrifici admirable, fent dues i tres representacions diàries, cada dia, sense descans, per sous més que modestos (això si cobraven!)”
Va passar algun bon moment i molts d’altres d’una precarietat absoluta. Acabada de separar, amb quatre criatures, molt pocs mitjans i menys feina encara, va haver de cercar recursos enquadernant llibres i netejant llits i gibrells en hospitals. Aquesta és la Carulla que la gent no coneix, la que jo vaig sentir plorar sovint, tancada a la seva cambra, quan era un nen.
Però ella, tossuda, tirava endavant. Mai no ens va faltar de res. Mai no va tirar la tovallola. Poc a poc, anava formant, construint, la dona que tots recordeu. Quan tenia quaranta anys, va decidir estudiar la carrera d’Història de l’Art, i ho va fer gairebé per lliure, elaborant treballs i més treballs, compaginant els estudis amb esgotadores gires teatrals, allotjant-se sovint en càmpings i viatjant amb el seu Dos Cavalls per tal d’estalviar el màxim del sou i les dietes.
Precisament el seu interès pel Romànic la va fer anar a parar a un poblet de l’Empordà, atreta pel seu campanar: Saus. Allà hi va trobar un refugi per als estius i els caps de setmana. Allà s’hi va aplegar tota la família i els fills –i sobretot els néts– hi van trobar un paradís.
Va refer la seva vida amb el Manuel, i va viure amb ell, enamorada, més de 40 anys, fins que ens va haver de deixar. Amb el seu primer marit, el Felip, el meu pare, no es van entendre. Es va casar enamorada, però massa jove i en un entorn on l’home sempre havia de dur els pantalons. Tanmateix, el meu pare l’admirava, i, tot fent conya, deia: “Mira que n’he guanyat, jo, de quartos, i estic sec. La vostra mare, en canvi, té finca rústega”. Com molts pares dels 50, els meus es van casar més perquè tocava que no pas perquè sabessin què feien. El pare no era un home fet per al matrimoni, i la mare, aleshores, encara no era La Carulla, ho tenia tot per aprendre.
“Quan tenia quaranta anys, va decidir estudiar la carrera d’Història de l’Art, i ho va fer gairebé per lliure, elaborant treballs i més treballs, compaginant els estudis amb esgotadores gires teatrals”
Però la mare, La Carulla, la senyora Montserrat Carulla, se’n va sortir. Va tirar endavant quatre criatures, va sobreposar-se a una separació (quan separar-se estava molt mal vist i res no era fàcil), va treballar sense descans, va estudiar, es va enamorar (del Manuel i de l’Empordà), va bastir una carrera professional exemplar, va evolucionar constantment com a actriu (sense quedar-se en estils interpretatius antiquats i treballant sempre els seus personatges des de la veritat i la naturalitat, cosa que li va valer el respecte de la professió, de la crítica i l’estima del públic), i, a més, va defensar sempre, amb generositat i sense exclusions, la seva catalanitat irrenunciable amb aquelles paraules tantes vegades repetides: “Sóc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista”.
Si llegiu Espriu, o Pere Quart, o Palau i Fabre (per dir-ne alguns dels seus més estimats), entre vers i vers hi trobareu la mare, La Carulla, una dona –la que vosaltres recordeu– que venia d’una joveneta dolça, insegura, bellíssima; que va haver de construir-se amb esforç, tenacitat, amor, lluita... Jo he tingut la immensa sort de conèixer-les totes dues. Ja us les he presentat. Ara començaria a parlar-vos-en, però ho he de deixar aquí per raons d’espai. Si de cas, dir-vos que ella us estimava, que estimava la gent. I que nosaltres som immensament afortunats per haver pogut gaudir d’ella.
Article publicat al número 56 de D'estil.