Montserrat Vayreda: vivències i records

Parlar-vos de Montserrat Vayreda és fàcil alhora que difícil, perquè ella era com un arbre amb moltes branques, que no saps a quina enfilar-te. Podia ser la branca humana, la de l’amiga, la de la poetessa, la de la narradora, la religiosa, la que ha sentit i ens ha fet sentir l’Empordà com ningú...

El primer contacte que vaig tenir amb la Montserrat fou al 1974, arran de la meva primera exposició a Girona, a la sala Municipal de la Rambla. Ella la va visitar i, en no ser-hi jo present, agafà un dels catàlegs i hi escrigué: “Visqui Sant Miquel de Campmajor! Felicitats, pintor! M’agraden els números vint-i-un, vint-i-vuit, trenta. Aquest és el vostre camí. Us saluda, Montserrat Vayreda”. Aquelles senzilles i encoratjadores paraules foren l’inici d’una profunda amistat al llarg de trenta-dos anys que només s’estroncà amb la seva mort.

Es fa difícil resumir en un espai curt tantes vivències compartides... Començant pels viatges, us diré que resseguirem Itàlia des de la Toscana fins a Pompeia, i més avall encara fins a Capri i la costa amalfitana. Recorreguérem Grècia. Fou quelcom impagable veure-la emocionada allà dalt, al Partenó, al peu de les Cariàtides, aquelles que Carles Fages de Climent batejà amb el nom de les quatre poetesses empordaneses: la Montserrat, Pilar Nierga, Carme Guasch i M. Àngels Vayreda. Ja a Olímpia, va escriure un profund poema al peu de les sagrades pedres, o al vell amfiteatre d’Epidaure, allà on la sonoritat es fa emoció, i recità de viva veu l’Empordà, essent aplaudida tot seguit per un grup de japonesos. Però el viatge més intens i emotiu que he fet amb ella fou a Terra Santa. A Jerusalem, dins dels seus carrers farcits de multituds que parlaven i resaven en totes les llengües, ella deia el seu viacrucis a la via Dolorosa que havia escrit de molt joveneta; i el deia tot portant un brot d’olivera a la mà que havia agafat d’una de les oliveres mil·lenàries de l’hort de Getsemaní. La seva veu s’aixecava poderosa i sobresortia per damunt del cant del muetzí que cridava els musulmans a l’oració d’aquella hora del migdia.

La Montserrat amiga es feu palesa amb tantes vetllades compartides al seu mas de l’Antiga, a la Garrotxa, a Cadaqués i a Vilabertran, allà, a casa nostra, on la meva dona, la Paquita, mostrava el seu millor art culinari, i en les llargues sobretaules que compartíem amb Anna Maria Dalí, el fotògraf Meli, Maria Perxés, Josefina Cusí, els Verdaguer de Girona, els Pigem de Banyoles, l’escriptor Josep Valls i la Carme... En Josep posava veu als seus acords de guitarra, i procuràvem acompanyar-lo a manera de coral casolana.

Després de tot, hi ha la Montserrat més important encara: la poetessa, la creadora, la narradora d’un Empordà pla, senzill, entenedor... Quan l’escoltàvem dit amb la seva pròpia veu de magistral dicció, ens penetrava emocionalment fins al nostre interior fent-nos aparèixer l’Empordà que veuen els nostres ulls i que ens enamora. Ella tot ho convertia en poesia: des de la floreta més insignificant que trepitgem a peu de camí, fins al paisatge més ostentós, el que abraça totes les muntanyes possibles amb la planúria fins al mar, i de les ermites i monestirs en treia la força espiritual que alimentava la fe de la seva ànima.

Jo he estat un privilegiat en haver pogut comptar amb la seva profunda amistat i en haver fet amb ella dos llibres importants per a l’Empordà, junt amb altres col·laboracions. Ella, però, es sentia feliç entre pintors. A tots els lloava; potser perquè, per les seves venes, corria el gen de la millor pintura: la del gran mestre Joaquim Vayreda. D’aquesta dualitat de compartir sentiments pictòrics i poètics ens deixà escrit el següent:

"Si els poetes són pintors
sense pinzells ni paleta
cada pintor és un poeta
que fa versos amb colors."

Text: Lluís Roura, pintor i amic de Montserrat Vayreda.

Foto: Lluís Roura.

Article publicat al número 8 de D'estil.

1. 

Twittear