Ogassa: Un lloc de memòria minera

A Ogassa és on es remenaven les cireres fa un segle. El poble miner per excel·lència de la comarca del Ripollès comptava amb una dotzena de mines obertes de les quals s’extreien materials variats, on el carbó excel·lia per sobre de tots els altres. Els miners feien una tasca sacrificada però ben pagada, i els mercats i les festes d’Ogassa eren reconeguts per tots els comerciants de la comarca. Avui dia, queda el record d’unes mines que tancaren fa mig segle (alguna de propera al poble encara és visitable), el Museu del Miner –emplaçat a l’antiga fàbrica de pans de carbó– i el llegat que perdurarà amb la cervesa Minera.
 

Ogassa, al peu de la Serra Cavallera

Doncs això: Ogassa es troba enclavat al peu de la Serra Cavallera, al bell mig de la comarca i a un incert límit entre el Prepirineu i el Pirineu, sota cims d’anomenada com el Taga, far del Ripollès. Amb un nom provinent del llatí: aquassa (“terra d’aigua”, per les nombroses filtracions, corriols i rius que recorren les engires del peu de la muntanya), la vida sempre s’havia dut a terme als acimats veïnats de Sant Martí d’Ogassa i Sant Martí Surroca.

La prosperitat de les mines va fer que el batec del poble cada cop es traslladés més al sud, a la pregona Ogassa (encara trobaríeu algun pagès molt vell que l’anomena “el Clot”), i es van bastir més i més cases fins a configurar la vila tal com es coneix ara. Al voltant de la fàbrica que feia els últims acabats, la dels pans de carbó, és on perviuen les cases d’Ogassa.

Les fonts poblen el terme de la vila pertot, podent-se’n trobar d’incomptables. Algunes de les més destacades, com la del Miner o la de la Nina, es poden veure a l’alçada d’Ogassa mateix. Llurs aigües es troben entre, potser, les més netes del Ripollès per al consum humà.

“Ogassa es troba enclavat al peu de la Serra Cavallera, al bell mig de la comarca i a un incert límit entre el Prepirineu i el Pirineu, sota cims d’anomenada com el Taga”

Des del segle XVII fins a la segona meitat del XX

Les mines a Ogassa es van descobrir i van començar a explotar-se pròpiament al segle XVII, i van romandre obertes fins al segle XX. El seu filó no s’esgotava, i la seva crescuda va motivar també la del poble que creixia al seu voltant, propiciant el seu desenvolupament socioeconòmic i demogràfic. El batec de la vida hi era molt palpable. Fins i tot, l’aparició del ferrocarril a la comarca del Ripollès va venir motivada, el 1880, per l’extracció de carbó de les mines d’Ogassa. Des de la vila es transportava el material fins al carregador de Toralles, a Sant Joan de les Abadesses, última parada del ferrocarril, i d’allà, a Granollers, a l’altre cap de la línia. Amb el temps, la decadència del carbó va afectar-ne la producció, fins que el 1967 es tancà l’última mina per no poder assumir els costos que suposava tot plegat.
 

Ogassa, avui

La vila d’Ogassa ha perdut gran quantitat de població durant les últimes dècades. El tancament de les mines va suposar un cop dur per a un poble ja molt avesat a elles, i així va haver de començar, de mal grat, una nova etapa sense vida minera. A això se li va afegir el cada cop més accentuat despoblament rural que afecta les comarques de muntanya. Les coses, però, mica en mica, continuen el seu curs. La població s’ha estabilitzat durant els últims anys fins a prop de 200 habitants, i a les activitats agrícoles i ramaderes –que ja existien abans– s’hi afegeix el cada cop més en voga turisme rural. L’entorn és enorme, la població és poca, i la història, les experiències i el patrimoni per descobrir és vast, sense mesura, abassegador. Ogassa, amb la seva història impresa a les roques de Serra Cavallera, és d’aquells pobles que no s’acaben amb una sola visita.

“Les mines a Ogassa es van descobrir i van començar a explotar-se pròpiament al segle XVII, i van romandre obertes fins al segle XX”

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 

Un museu per fer memòria

L’herència de quatre segles d’explotació minera no és quelcom per prendre’s a la lleugera, ni quelcom que Ogassa vulgui oblidar. De resultes de tot aquest temps de mines, encara hi ha material que roman al voltant de la vila i la muntanya: antics edificis tancats i barrats, enrunats en el pitjor dels casos, en plena decadència. I heus ací que una iniciativa bonica ha sorgit dels veïns i veïnes mateix del poble. En el seu moment, l’Ajuntament volia endegar la reconversió de l’antiga fàbrica de pans de carbó en el Museu Miner d’Ogassa, però la manca de fons –i atenció– de les administracions superiors i el sobreesforç que suposava per a un consistori petit com l’ogassenc feia que el projecte mai avancés. Atesa la situació, els habitants d’Ogassa van agafar les regnes del seu patrimoni museístic: entre uns i altres, entre antics veïns que conservaven material (papers, factures, expedients, peces de mineria, esclops, pics, llanternes) i d’altres que, traçuts, es dedicaren a construir una reproducció de la mina dins del Museu mateix, o maquetes sobre com es produïa l’extracció de carbó..., han bastit –i estan bastint– un Museu fet per l’acció popular. Així doncs, gràcies als voluntaris, que s’ofereixen a fer visites guiades els caps de setmana (també es pot visitar la Mina Dolça, la més segura i propera al poble), el Museu del Miner d’Ogassa ha començat a caminar.

“Gràcies als voluntaris, que s’ofereixen a fer visites guiades els caps de setmana, el Museu del Miner d’Ogassa ha començat a caminar”

Fins i tot, una cervesa!

Aquesta també és molt bona! La primera cervesa Minera es va fermentar aprofitant les condicions de frescor òptimes de la Mina Juncadella d’Ogassa, per dos socis de Sant Joan de les Abadesses –el poble més immediat– amb ascendència ogassenca. Aprofitant aquesta història, i prenent la mineria com a estendard, van engegar la fabricació de cervesa artesana del Ripollès. Ara ja disposen de nau pròpia, però l’essència de la mina segueix sent la de la cervesa Minera. La cervesa negra Carbó, la cervesa de temporada Pumpkin Ale (amb carbassa!), la Bonaplata, l’Avet... Tot plegat, una tradició cervesera que pren el relleu i herència de la tradició minera d’Ogassa. I la farà durar!

Article publicat al número 45 de D'estil.

Twittear