Però sobretot hi ha d’haver-hi un caganer...

Es fabriquen des de finals del segle XVII, i no només a casa nostra, però han esdevingut les figures més tradicionals del pessebre català. N’hi ha que els troben divertits; d’altres, grollers i de mal gust, i, als més petits, els encanten. Jordi Serrate els col·lecciona des de fa gairebé cinquanta anys, i en té tants que no sap ni quants en guarda, per això els exposa, des de fa sis hiverns, als baixos del carrer Jesús, 36, de Centelles, juntament amb una rica biblioteca sobre el caganer, temàtica escatològica i les arts populars, intercalada amb part de la seva obra pictòrica.

Caganers d’arreu del món

El Museu del Caganer fa evident al visitant que aquesta figura tan nostrada existeix i és tinguda en compte, de fet, a molts llocs del món. N’hi ha de França, d’Itàlia, d’Alemanya, de Puerto Rico, de Cuba, del Brasil, del Perú, de les Açores, de Malàisia, de la Xina o de Portugal, per exemple, on els conceben com a figures humorístiques per regalar. També se’n poden veure de totes mides –que van de poc més de tres centímetres a més de trenta– i de tots els materials imaginables: des de fang, fusta, plàstic, metall o cartró fins a cristall, plata, cera, plastilina, sucre, xocolata o, fins i tot, pasta de galeta.

Caganers amb cares conegudes

Hi són representats polítics, esportistes, actors, cantants, figures populars o personatges de dibuixos animats, entre d’altres. Hi hem vist, per exemple, Marilyn Monroe, Michael Jackson, Salvador Dalí, Eugenio, Leo Messi, Oriol Junqueras, Joan Pau II, Tortell Poltrona, Charles Darwin, en Popeye, en Tintín, la família Simpson, en Mic, el Floquet de Neu i, fins i tot, un Sant Jordi caganer o la mateixa Verge de Montserrat. La llista de noms coneguts i reconeguts és llarguíssima.

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 
7. 

Un merescut reconeixement als figuraires

Òbviament, el Museu del Caganer és un clar homenatge a aquest personatge tan particular (només faltaria!), però no es pot passar per alt que el seu fundador ha volgut, també –i molt encertadament–, homenatjar i donar a conèixer els seus autors, les persones que els ideen i els creen, les quals, fins fa ben poc, eren anònimes. Així doncs, podem trobar caganers d’Anna M. Pla, Joan Scaramuix, Joan Martínez Roca, Pere Homs, Núria Valls, Aurora Mas, Guillem Duran, Josep Pons, Francesc Godia, Carme Ferrer o els germans Vidal, que foren els primers a donar vida a la caganera a principis dels anys 60, la qual evidentment, també forma part de la mostra.

“El Museu del Caganer inclou una immensa col·lecció de caganers, juntament amb una rica biblioteca sobre aquesta figura, temàtica escatològica i les arts populars, intercalada amb obra pictòrica de Jordi Serrate”

Cent metres quadrats que donen per a molt

L'exposició, que està muntada intentant seguir un criteri de classificació per temàtiques, es desplega en un pis particular de cent metres quadrats; els espais disponibles, per tant, no són amples, certament, però donen per a molt, perquè hom s’hi pot entretenir a cada pas admirant vitrines i més vitrines, veient caganers que fan tombarelles i, fins i tot, un vermut etiquetat amb un caganer, com no podia ser d’altra manera. Però el millor de tot és deixar-se guiar pel mateix Serrate, que en sap un pou, sobre la temàtica, i durant el recorregut va explicant anècdotes i tradicions i, fins i tot, convidant a cantar qui s’atreveixi a acompanyar-lo.

La visita programada, que es fa en petit grup i dura prop d’una hora, atrau tot tipus de públic, tant grans com petits, i es clou amb una zona de diorames amb caganers entre figures de pessebre presidida pel retaule del pi de Santa Coloma de Centelles. Si hi voleu anar, ha ho sabeu: demaneu cita prèvia i no deixeu d’admirar els caganers que, des d’una finestra estant del número 36 del carrer jesús de Centelles piquen l’ullet als transeünts que hi passen pel davant.

“S’hi poden veure caganers de moltes procedències, de totes mides i de tots els materials imaginables: des de fang, fusta, plàstic, metall o cartró fins a cristall, plata, cera, plastilina, sucre, xocolata o, fins i tot, pasta de galeta”

Article publicat al número 55 de D'estil.

Twittear